Sobre de la taula
de fusta, sota del sostre de pladur, al costat de la paret de maons. Enmig de
la batalla del silenci, rodejant l’esperit buit i llunyà. L’ésser humà observat
no es mou més que el just i necessari. Mira tot el que el rodeja. Un calendari
amagat darrere de la pantalla d’ordinador, un ventilador que no cessa el seu
constant moviment. Una cinta adhesiva preparada per usar-se gràcies a un porta cintes adhesives vermell, que llueix al costat d’una grapadora també vermella,
estil Petrus. Una llibreta negra, petita, gairebé sense pàgines, a causa de les
arrencades que ha anat suportant dia rere dia. Un mòbil, un telèfon fix, una
tassa plena de bolígrafs gastats i una cartera. Res més. Poca cosa, o molt,
segons es miri. Si no passa res, no és res. Si hi passa de tot, tot ho és.
Fixem-nos en el
que succeeix després per entendre-ho. L’home s’adorm. Deixa el món conscient i
entra al primer REM. Elements ficticis barrejats amb d’altres més reals.
Aquells objectes no prenen vida ni res semblant. Però allí davant, el seu cos s’agita,
es mou. Vomita i treu els intestins. Un company de feina, que ho veu, s’apropa
amb celeritat. Li agafa un intestí per la punta i comença a estirar. A ell, a l’home
observat, li costa respirar, el conducte no permet el pas d’aire a la vegada
que extreu els seus òrgans. Aleshores agafa, com pot, un dels bolígrafs que
reposen a la tassa de la taula i se’l clava al pit. Fa un forat profund; no
molt ample, a través del qual l’aire surt i entra i ja no s’ofega.
L’ordinador s’apaga,
estava encès. El telèfon fix no mostra evidències de trucades recents; el mòbil
tampoc. La llibreta, que hem anomenat abans, serviria per escriure tot el que li ocorre.
Però no sap escriure. No sap què li passa.
1 comentari:
Menoi....
Publica un comentari a l'entrada