Relat de nen

Tota la família sortia per la porta de casa, un darrere l'altre, col·locant-se davant de l'ascensor. Allà se situaven l'Albert, el pare; la Maria, la mare; el Robert, el fill gran; i el Joan, el més menut de tots. Abrigats amb jaquetes i bufandes, els seus ulls parlaven poc de lo endormiscats que estaven. Els seus llavis segellats, els seus gestos abandonats. Tots van entrar dins de l'ascensor i a dins no es van dir res.

Com cada matí, es deien adéu un cop trepitjaven el terra del carrer, pare i mare cap a les seves respectives feines, fills cap a l'escola. Era molt el que es prometien, poc el que feien. Un simple adéu, fins després, com si la vida fos eterna i poguessin tornar, sempre que volguessin, a aquell precís moment.

Un cop ja estaven sols, les seves vides se separaven tant que trobaven, a vegades, d'altres sentiments més importants. I és que la fredor de la rutina convida, tot sovint, a tornar a temps passats, a imaginar temps futurs,  a trencar amb tot el que té lligams.

L’Albert conduïa el seu cotxe a tota velocitat per l'autopista estatal, començava un viatge de dos dies amb la il·lusió posada en la seva feina. Havia recollit un company i l'havia de deixar a mig camí del seu destí. Parlant amb ell se sentia còmode, no podia callar. Les paraules eren tan absurdes com fluides, xerraven de tot menys de les seves vides actuals. S'explicaven què feien quan eren petits, a què jugaven i com es divertien. Un conte, un joc, una fugida de l'escola, un porro o una nit al costat d'una companya de classe.

Un dia, tenyit de blanc i negre, l'Albert portava els cabells llargs i bruts. Ella se'l mirava mentre ell escrivia frases a la seva taula. Amb el seu llapis trencat s'oblidava del que deia la professora. Tenia aquell taulell decorat amb tot de sentiments en forma d'esbossos calents. Ella s'hi va acostar quan la mestra va marxar, van estar comentant aquells gargots sense cap ni peus. La vergonya de l'Albert era molt més gran que la de la Júlia. No en tenien ni setze, però jugaven a ser més grans.

Per la tarda van fer campana i es van fumar la primera cigarreta junts. Estirats sobre la gespa del parc reien i parlaven de menjar-se el món. No tenien fred ni por. Les mans es van trobar i després van venir els besos. La gespa humida no és un problema quan el cos emana escalfor. A partir d'aleshores, totes les tardes anaven al seu racó, sota de l'arbre més alt de tot el parc, parlaven tant que es gastaven les paraules; es besaven tant que es consumien l'amor. Una cosa va dur a l'altra i una tarda ja no es van trobar. L'Albert va pujar a la muntanya, tot sol, per veure la ciutat sota de l'horitzó. La Júlia ja no hi era, se l'havia endut el destí aquell matí. A vegades, la sort es reparteix amb cartes repetides.

Des d'allà dalt, aquell gran arbre es veia petit i pansit. Amb el temps tot es torna minúscul, però amb el record es fa gran.