Si algú
vol menjar bé, al barri de Sant Antoni, i a bon preu, cal que passi per l'Antic
Magatzem. Cuina casolana amb menús de migdia que deixen la panxa més plena del
que un s'espera en entrar per la porta.
Les parets plenes de retrats dibuixen el pas del temps, en una amalgama tan
variada que inclou des de futbolistes a cantants de segona i de primera fila. Tot
i que a vegades, un troba a faltar la foto de la tieta Enriqueta, lluint un
gran cigar i saludant al fotògraf mentre pensa en l'home que s'endurà al llit.
Les portes que separen el menjador de la cuina tenen dues finestretes circulars
que recorden els ulls de la mestressa; petits, rodonets, curiosos. El cert és
que un no sap si estan fetes perquè els cambrers es puguin veure els uns als altres
a l'entrar i sortir, o si les van crear per intimidar al comensal; que ha de
menjar intentant no mirar-les fixament.
Així se sent el Robert, intimidat. Ell ha vingut a menjar amb un company seu,
el Pau; els dos són comercials d'una empresa tecnològica i els hi ha tocat
aquesta zona de la ciutat, la fan encantats, saben que el que es viu en aquell barri
no es viu enlloc. I és q la densitat de tarats per metre quadrat és, a Sant Antoni,
més alta que en qualsevol altre part de la ciutat.
A la
taula del costat una parella no es deixen anar les mans ni per menjar. La
situació incomodaria a qualsevol. No és molt pràctic haver de menjar amb una
sola mà; però ells es miren amb una cara d'enamorats que justifica qualsevol estupidesa.
De cop i
volta se senten crits, dos homes es barallen davant de la porta de
l'establiment. Pel que es pot entendre, discuteixen per una rosa que s'estiren
l'un de l'altre. La mestressa calma els comensals amb comentaris agradables,
surt al carrer i els hi regala una planta de plàstic a tots dos. Se'n van
contents i ella torna a entrar, amb tota serenitat, per tornar a consultar als
clients si necessiten res més. La vida a la ciutat ha començat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada