Relat dels miners

Crec que per masturbar-nos bé hauríem de vestir pijames de seda i una cinta brillant al front. Potser ens caldria omplir el llit de llibres usats, gastats, amb les pàgines grogues de tant llegir-les; qui sap si enganxades les unes amb les altres pel líquid viciós extret de tots els poemes. Llibres folrats per un plàstic transparent amb forats. Foradets d’aquells que es formen als preservatius quan els han usat tots els veïns. Llibres que comencen orant a Déu i acaben oferint cansalada per sentir-se millor en aquest món ple de merda social.

I què fem? Ni pijames ni llibres, ni robes interiors amb dibuixos xarons. Un silenci sepulcral s’endú les pregàries del Club del vici un cop s’ha reunit davant de l’església. Repartiran calces transparents i se les col·locaran al cap. Hauran de fer dos orificis per poder veure qui tenen davant. No voldrien equivocar-se els presents. Tampoc els que els acompanyem en la seva reunió setmanal per tal d’enregistrar el moment. Sagrat dia que aplega els més escandalitzats per tot el que està passant. Trist dia pels veïns que s’ho miren amb ganes de veure escàndol i luxúria, però no troben res més que paraules sense sons i robes sense amo.

Algú obre les tapes del clavegueram. Estrat de quitrà, de panot, de ciment armat. Estrat que separa els camins de la foscor dels que porten lots al cap. Miners que caminen entre rates surten a la llum per obertures circulars com si fossin estrelles del cinema aclamades per ningú. La fama és dura, se sent des d’un balcó. Una parella fuma per no parlar del que veuen.

Els viciats ja no són el que eren. Les agulles han caigut del rellotge de la ciutat. No es podrà cosir sense agulles, no es podrà vestir sants ni caminar descalç. La ciutat enrareix quan aquestes convocatòries fallen.

Demanarem unes pizzes. Ens les portaran en bicicleta. Una jove estudiant suada i cansada de pedalejar ens les entregarà i es quedarà amb nosaltres. Si ens portem bé la doctrina general ensenyada durant anys desapareixerà. Ni requeriments ni citacions. Tothom vestit amb normalitat. Hom fent cua al mercat. El peix serà bo. Ja ningú es portarà malament. El sol eixirà altre cop amb força sota els llençols del veïnat.

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat d'estiu

Volia escriure un conte d’estiu: fresc, calorós, agitat, tranquil… el típic conte que no s’acaba mai perquè ningú no sap on comença. Però la sort estava de vacances i només vaig poder escoltar una cançó gastada protagonitzada per un senyor alt i amb tofa.

Des del despatx, veia a través de la finestra, com una ànima perduda intentava evadir-se amb una pilota esfèrica. Per què prova d’encertar-la? Si el més fàcil seria mirar d’errar. Quina mania tenen els humans en cavil·lar tot de coses rares.

I la set feia estralls a la meva preciosa boca. No tenia ja saliva, me l’havia gastada tota amb els records nocturns de l’univers perdut. Tota una nit movent-me amunt i avall, en aquesta garjola sense tanques, escalant en solitari uns llençols que feien el buit. Sort del cafè, dels cafès, ja no sé. No sé res perquè la manca de dormir m’està privant de tot. Aviat saltaré per la marquesina, vull provar-ho, haig de temptar la sort.

Comptaré fins a tres, sortiran els globus del pis de baix, se sentirà la música pels altaveus de la gran ciutat, la gent aplaudirà el meu gran salt i després… després vindran els planys. Ploraran per mi i en faran cartells de record. A tot el barri es repartiran uns tríptics de color daurat, amb lletres negres i blanques parlant de mi, de la meva vida, de la meva reclusió en aquest far tan alt: el més alt de tota la contrada, el més perillós, el més comentat en cada conversa de bar. Converses plenes de soliloquis convertits en diàlegs. Qui ets tu? T’explico qui sóc jo, què em passa, per què estic preocupat i què vull de la vida, perquè sé que no em donaran res, i en canvi, allà dalt del far hi viu aquell foll que només pensa en saltar. M’agradaria ser ell, tenir la seva fe, comptar fins a tres i veure la gent aplaudint davant meu.

I entre aplaudiments un petit crit de dolor, un cor angoixat entre la multitud exultant: una bella sirena sota una estrella estant. No ploris, no ens farà mal, només esquitxarà els que estiguin davant.

Com raig de llum vermella, explotant davant les cares de sorpresa i d’alegria, un a un surten disparats tots els membres del cos caigut. Ull a ull, braç a braç, cama a cama; a cada espectador li correspon una part… qui tindrà el seu cor partit en dos?

Relat de les dones

Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors

quan feies créixer la tija.

Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis

quan cridaves fort.

No hem sigut ni humans, 

ni animals,

ni bitxos,

ni espècies,

ni partícules,

ni àtoms,

ni ombres,

ni no-res.

No hem sigut res 

perquè ens ho hem carregat tot:

Uns ulls brillants,

una mà dèbil,

unes cames llargues,

unes cames curtes.

Hem destrossat el cor

de tantes i tantes,

que les noves ja no volen ni tenir-ne.

Hem colpejat tan fort,

que ni els homes ens sentim homes.

Perdona’ns, dona,

disculpa’ns per la nostra misèria.

Relat del bastó

Peguen els nens amb totes les seves forces, sota el cel estrellat. Peguen imitant els grans que, altre cop, riuen i es riuen d'ells. Les monedes cauen de la taula i rodolen riu avall. Riu de joves i de nens, quan la casa fa pendent, per excessos i per supèrbia natural. Les il·lusions no han sigut mai el camí de les monedes, però hom les segueix, després de riure i de pegar.

Bastons i cançons, és Nadal i a la ciutat no hi ha neu, ni volves, ni pastanagues al nas. Només un solitari fum que rega l'habitació dels solitaris. Sentiran aleshores les nadales dels veïns, com si haguessin d'entrar fent mal a qui no les canta, sentiran doncs la felicitat en ones hertzianes. Murs que tanquen els ulls, parets que neguen el vers. La solitud és la virtut de l'home estàtic, el que no canta ni pega, ni riu ni balla. I em pregunto per què, per què ho hauria de fer si res ni ningú no li ho ha demanat.

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.

Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.

De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.

Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.

Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.

Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.