Volia escriure un conte d’estiu: fresc, calorós, agitat, tranquil… el típic conte que no s’acaba mai perquè ningú no sap on comença. Però la sort estava de vacances i només vaig poder escoltar una cançó gastada protagonitzada per un senyor alt i amb tofa.
Des del despatx, veia a través de la finestra, com una ànima perduda intentava evadir-se amb una pilota esfèrica. Per què prova d’encertar-la? Si el més fàcil seria mirar d’errar. Quina mania tenen els humans en cavil·lar tot de coses rares.
I la set feia estralls a la meva preciosa boca. No tenia ja saliva, me l’havia gastada tota amb els records nocturns de l’univers perdut. Tota una nit movent-me amunt i avall, en aquesta garjola sense tanques, escalant en solitari uns llençols que feien el buit. Sort del cafè, dels cafès, ja no sé. No sé res perquè la manca de dormir m’està privant de tot. Aviat saltaré per la marquesina, vull provar-ho, haig de temptar la sort.
Comptaré fins a tres, sortiran els globus del pis de baix, se sentirà la música pels altaveus de la gran ciutat, la gent aplaudirà el meu gran salt i després… després vindran els planys. Ploraran per mi i en faran cartells de record. A tot el barri es repartiran uns tríptics de color daurat, amb lletres negres i blanques parlant de mi, de la meva vida, de la meva reclusió en aquest far tan alt: el més alt de tota la contrada, el més perillós, el més comentat en cada conversa de bar. Converses plenes de soliloquis convertits en diàlegs. Qui ets tu? T’explico qui sóc jo, què em passa, per què estic preocupat i què vull de la vida, perquè sé que no em donaran res, i en canvi, allà dalt del far hi viu aquell foll que només pensa en saltar. M’agradaria ser ell, tenir la seva fe, comptar fins a tres i veure la gent aplaudint davant meu.
I entre aplaudiments un petit crit de dolor, un cor angoixat entre la multitud exultant: una bella sirena sota una estrella estant. No ploris, no ens farà mal, només esquitxarà els que estiguin davant.
Com raig de llum vermella, explotant davant les cares de sorpresa i d’alegria, un a un surten disparats tots els membres del cos caigut. Ull a ull, braç a braç, cama a cama; a cada espectador li correspon una part… qui tindrà el seu cor partit en dos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada