M’he enamorat de les teves paraules,
enterrades dins dels llavis closos
que em duen a la mare,
que em muden de pell a amors impossibles,
que em transporten a versos glaçats inexpugnables,
que em condueixen a una mort inevitable.
Maria-Mercè, pren de mi els meus ulls,
pren la meva sang i els meus somnis;
fes-ne d’ells vista cega, vi de Judes i quimeres somortes.
Pren en mi tot el que em resti després
de fer-te l’amor sobre núvols intactes;
roba’m el sexe que no tindríem
per fer-lo encara més salvatge.
Fumarem cigarretes d’herbes que curen,
dormirem davant miralls que es rompin
en projectar les nostres pors,
parlarem fins la matinada
de la curta vida que es viu
i de la llarga mort que es cultiva.
Després, i no ara, escoltaré
els teus verbs que cuiden totes les llunes,
me les faré meves, les dibuixaré i les pujaré
al cel per fer-les caure dia a dia.
Mare, escolta bé el cant de terra,
que en cendra et recordo
perquè era cendra viva.
Escolta bé el silenci dels meus crits,
car han vingut per salvar-nos de la vida eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada