Relat de la televisió

La televisió encesa i els micos ballant al ritme de la música. No sé qui l'ha posada a tot drap, però el goril·la comença a caldejar-se. Si no para la festa, aviat pujarà la bòfia i s'acabarà el pastís per a tots. Sap greu per a ella, que s'inicia en aquesta bacanal carnal que tant de temps fa que esperava. Déu sap la de cops que haurà gemegat en solitari pensant en aquelles mans navegant per les seves aixelles. Qui sap si per això, i no pas pel funest mal temps que predomina aquests dies, ha decidit portar una samarreta de tirans i optar per descuidar els sostenidors.

Algú crida que hi ha foc a la sala d'estar, un altre diu que hi és a la cuina. No hi ha bombers, però entre tots ruixen les parets i apaguen les flames. Mes no totes.

A l'habitació del fons del passadís s'ha instal·lat un forn provisional. Són dues cloïsses que només toquen mar a l'estiu. Una d'elles llueix un grapat de pèls despentinats, mentre que l'altra és calba temporal. Podrien portar-hi massa mare i cuinar-hi una pizza en pocs minuts; encara que tothom prefereix seure a terra i escoltar atentament com els dos cossos decideixen pintar-se amb els dits mullats.

Ella jau cara amunt, té vergonya i tanca els ulls. Aviat la seva pell es crispa i els porus són gallinacis. La humitat dels llavis quan es besen no és ni la meitat de la qual regenta a l'entrecuix quan li acaricia amb solemnitat. No hi ha pressa, ni incendis, ni mal humor ni rancor. És un ritual on els cossos s'abandonen a la passió i la ment s'amaga per discreció en un llit que ja ningú no usa.

Antigament el fal·lus l'havia ocupat tant que havia deixat de ser-hi present. Li agrada retornar-hi i veure-hi els seus records d'infància, sentir-se jove eternament.

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat d'ombres

Ombres que acarineu sempre les distàncies més llargues. Ombres que planegen sobre les nostres ànimes. Heu vingut a buscar-me per endur-vos aquella pell erecte, que respira profundament quan els cossos entren en contacte.

No podreu omplir l'aire de negada inexistència,  perquè vaig omplir-me de terra aspra les meves carns. Porto les ungles brutes de cavar sota terra, buscant records i besos enterrats. Vesteixo genolls pelats d'arrossegar-me sense vergonya. 

Vigileu, no goseu maleir-me altre cop, el vent se us endurà. Vaig instruir-me en els més grans, els Déus i els humans. Clàssics i profans. Soc carn de lletra dura, banyada en ginebra i amb la fletxa clavada per decisió pròpia.

Relat de mísers

Li agradaria pensar en un món on les dues cares de la moneda estiguessin foses a foc roent. Sota la llum de la nit pensa en la llunyania dels records. Fa molts anys que vaga pels carrers de la ciutat que el va acollir. Encara té present aquell primer dia a la urbs, les mirades dels nous veïns, el menyspreu dels residents, les corredisses davant d’aquell home de la porra. Es va amagar en un lloc fosc, brut, llefiscós, ple de les restes de cada una de les cases que li donaven la benvinguda. Tothom en va tenir per a ell. Hi havia defecacions, pixums, restes de menjar, compreses. Ell no es podia moure. Qualsevol pas en fals hagués truncat aquell camí que, per fi, semblava arribar a la meta. Quina meta! Una meta fastigosa que li deixava les mans llardoses. No podia rascar-se els ulls, no podia plorar, no podia decaure. El tuf era tan fort que per moments desitjava sortir d’aquell pou infernal, però a la ment tenia els últims dos anys plens de misèria a la seva terra natal, aquell llarg camí pel desert, els ulls en blanc del seu amic mort en plena travessia, l’asfalt tocant la pell a cada salt del camió. No acceptaria una derrota, no hi havia temps per la rendició. Era un tros de merda més dins de la capital. Ho era i ho és. Amb orgull de qui deixa un passat trist i arriscat per accedir a un món míser ple de promeses falses. L’escenari és ple d’actors secundaris, només un és el principal, porta un vestit llarg i du el nom de Vergonya humana.

Relat de màgia

Recordo quan em vaig comprar aquell vestit negre, lluent, cobert de la pols que feia que brillés sota de les llums. Les meves sabates semblaven miralls, el públic aplaudia, el meu barret era nou i organitzava els meus trucs. A tu se't queia la baba.

Ara vaig brut, els pantalons estan arrugats i llefiscosos. Combinen bé amb el vestit ple de forats, on no puc amagar els mocadors quan els nens m’observen.

Em mires i plores. Sents llàstima per mi. No sóc el que era. No em veus amb aquella il·lusió i sentiment que t’omplia abans.

Els aplaudiments del públic són ara rialles. L’orgull és vergonya. L’admiració és deshonor. Ningú s’atreveix a quedar-se al meu espectacle més de deu minuts. Només un parell de joves, embriagats a més no poder, es queden per convertir-me en el seu bufó. Enlloc de conills trec brossa de dins del barret. Ja no tallo esveltes dones dins d’armaris de caixa de pi. M’acompanya la senyora soledat, no la puc fer desaparèixer mai.

Certament, jo he canviat, més potser tu les ulleres has mudat.

Relat de provocats

Quan la lluna et provoca no pots fer altra cosa que mirar-la fixament. Si no surts corrent, tremola. Tremola perquè segur que ho tindràs tot per perdre. El desig cau per sota de les sabates i les formigues caminen sense fer soroll. El camí marcat es pot esborrar, si ets prou valent per no tornar on eres abans.

Finestres tancades, el cap sota el llençol, no gosis mirar entre el coixí i el matalàs, veuràs tot el que has fet, tot el que podries haver fet i, qui sap, penedir-te pot ser tant greu del que has fet com del que no.

Tinc quatre euros a la butxaca, els gastaré en recordar aquell moment misteriós. Els invertiré en tornar al lloc perdut i esbrinar si deixar-hi algun senyal. Ho faré a poc a poc, sense deixar rastres i sense crear sospites. L'instint és tan bàsic que el pols s'accelera després, vergonya, sentiment de culpa... Però tot dins d'un amagatall, ben guardat, negre com el carbó, ocult com un bon secret, plegat i desat només pels que se n'han adonat.

Relat de passatgeres

Un dels passatgers del tren aprofita el viatge per enviar una foto que va fer dos dies abans que tot això succeís. Gràcies a les noves tecnologies és més senzilla la comunicació a llarga distància. Qui hagués dit, fa anys, que es podria enviar una foto circulant en un tren de rodalies. La foto en qüestió són les seves noves sabates. Les va comprar a una botiga de segona mà del barri. Està orgullós de la seva compra i només arribar a casa les va retratar amb el seu telèfon mòbil. 

Segurament molts de vosaltres us estareu preguntant qui és el destinatari de la foto. Doncs bé, una amiga seva, companya de classe i veïna del barri. Avui no viatgen junts, perquè ella s'ha quedat a casa recuperant-se d'unes molèsties a l'esquena. 

Instants després d'enviar-li la foto rep un missatge d'ella:

-M'agraden les sabates, però m'agrada molt més el que hi ha al fons a la dreta de la imatge.

En llegir-ho, revisa la foto i veu com en el lloc indicat per ella hi ha un mirall que reflexa l'ordinador de la seva habitació, amb la pantalla encesa i tot de fotos d'una noia despullada... justament la seva amiga a qui li ha enviat la imatge.

No sap com reaccionar... Intenta mentir parlant d'unes fotos que no tenen res a veure amb ella. Però la imatge és clara i nítida. És impossible enganyar-la.

Entre les excuses que ell va deixant anar apareix ella: 

-Prou, no et preocupis. No em diguis més mentides. No vull saber com és que les tens. Només vull saber què fas amb elles? Gaudeixes mirant-les? T'excites? Sempre m'havies dit que érem amics, que no volies res més. Però veig que, quan estàs sol, t'ho deus passar molt bé amb mi...

Ell no contesta, està avergonyit; però també excitat.

Ella segueix.

-Si hagués sapigut això, aquella nit que et vas quedar adormit davant meu, t'hagués xuclat la jugular fins deixar-te sec! Vaig estar al teu costat durant una hora, mirant-te i pensant que mai de la vida et fixaries en mi. Ni tan sols vas gosar mirar-me a l'endemà, quan et vas aixecar i jo estava estirada al teu costat, bocaterrosa, nomes amb una samarreta blanca i unes calces. Em feia la dormida, esperava que no poguessis aguantar-ho. I vas marxar. A vegades penso que ni morta em voldries...