Quan la lluna et provoca no pots fer altra
cosa que mirar-la fixament. Si no surts corrent, tremola. Tremola perquè segur
que ho tindràs tot per perdre. El desig cau per sota de les sabates i les
formigues caminen sense fer soroll. El camí marcat es pot esborrar, si ets prou
valent per no tornar on eres abans.
Finestres tancades, el cap sota el llençol, no
gosis mirar entre el coixí i el matalàs, veuràs tot el que has fet, tot el que podries
haver fet i, qui sap, penedir-te pot ser tant greu del que has fet com del que
no.
Tinc quatre euros a la butxaca, els gastaré en
recordar aquell moment misteriós. Els invertiré en tornar al lloc perdut i
esbrinar si deixar-hi algun senyal. Ho faré a poc a poc, sense deixar rastres i
sense crear sospites. L'instint és tan bàsic que el pols s'accelera després,
vergonya, sentiment de culpa... Però tot dins d'un amagatall, ben guardat, negre com el carbó, ocult com
un bon secret, plegat i desat només pels que se n'han adonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada