Mentrestant,
veurem la vida passar, pujada dalt del Carro Alat ens saludarà, com qui
s’acomiada sabent que no tornarà. El vent de llevant seguirà empenyent-nos cap
al límit del cingle. Avançarem a poc a poc, conscients de la temeritat de
l’acció. Ho farem sense conèixer, però, les conseqüències del després. I quin
és el després? El després és en mirar enrere, observar el camí fet. Adonar-se
de què el perill no rau en la caiguda, sinó en la ceguera viscuda durant el
recorregut. Hauríem pogut canviar de drecera, o potser no, qui ho sap. Però del
que estarem segurs és que fins i tot realitzant el mateix traçat, podríem haver
gaudit de l’experiència.
Ens preguntarem
quins arbres hi havia a les vores, quins boscos ens rodejaven, quina fauna
musicava el nostre pas. I no sabrem què contestar. No ens atrevirem a dir res.
El silenci serà l’única resposta possible de qui s’avergonyeix dels seus actes.
Un cop cap a la
dreta, un cop cap a l’esquerra. Fent zig-zags l’ànima quedarà castigada. El
blanc i el negre lluitaran i no serem capaços de domar-los. I si els domem
massa... caurem, perdrem les ales. I la vida, entretant, seguirà el seu destí,
lluny de nosaltres, que no som ni tan sols insignificants per a ella. Ni som,
ni serem. Res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada