Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.
He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.
Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?
Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.
Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.
