Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris finestra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris finestra. Mostrar tots els missatges

dilluns, 1 de novembre del 2021

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.

divendres, 26 de juny del 2020

Relat de qualsevol

Ella vestia d'esport,
lluia les cames morenes
que em feien enfollir fort.

Pentina't, li vaig dir;
ella va somriure,
però no va sucumbir.

Conduïa a tot drap
quan em recollia,
Si m'havia de deixar
tenia el motor parat.

Besa'm, em va dir;
jo vaig apropar-me,
però no vaig cedir.

Si estires massa la corda fluixa,
quan vius entre mons tan diferents,
acabes sol en una taula coixa.

Per la finestra la vaig veure ballant,
no era un noi elegant,
ho feia amb un qualsevol,
el primer que li havia recollit el guant.

dissabte, 18 de gener del 2020

Relat de les encluses


En el plec a plec de la roba
abans estesa
frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa
roent en la nuesa
feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra
ara i sense cap pressa
fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,
cegats per tot.
Qui és tot? Qui crida?
A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat
entre l’escalfor dels pins del vent
i el dia final és dia present
entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,
s’esmicola en dissabte,
diumenge rebenta 
i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 
més els cops que la força
les recloses i les ventades
les fulles mortes?

dijous, 8 d’agost del 2019

Relat de la finestra

Tenia ganes d'apropar-se al vidre i mirar els seus veïns. Tanta calor a fora i tant poc aire a dins. Sabia que aquell seria un dia ple de dolor i llàgrimes cremant per sota del pit. I saps una cosa? Quan olores a merda sota del nas vol dir que estàs menjant fems. 
Ell era buit d'ànima i perdut d'esperit. Havia après el que era la derrota assaborint la victòria. Tant puges com acabes baixant. Ara el vidre impedia que baixés, però tot era qüestió de forces i acabaria esmicolant aquell cristall que deixava veure l'exterior però no l'interior.
Dona'm un martell, dona'm una maça, dona'm el que vulguis però deixa'm rebentar aquest mur que separa amb un tel gris la vida de la mort.
El mur i la serp, la creu i el sol, el mar i les onades, el batec i el buit... tot gira al voltant d'un instant en què tot acaba cedint. 
Només volen parlar, dos ocells sobre el punt més alt del pal, només es volen besar. Tenen llarg el bec i afilades les ungles, què pot passar? Plomes arrencades i ulls esberlats.
Parla'm en silenci, sense dir-me cap paraula. Res del que et digui et servirà i jo ja no puc més. Deixa'm marxar, el pou és llarg i fosc, rere el  vidre tot és més clar.
Hem provat de fer-nos mal fins a odiar-nos, però no em queden forces ni per esgarrapar-te un cop més. Has tensat tant la corda que al final el món caurà. Ni aquí ni allà. Només caurà, rere una munió de vidres destrossats que es precipiten fins al final.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.
Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.
Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.
En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.
Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.
El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.
El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.
Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.

dijous, 5 de novembre del 2015

Relat de fosc

L'Eric feia dies que suava. El seu cos era tan moll com les notes del vell piano del pis de dalt. La humitat calava al seu cos, quedant-se enganxada, sense possibilitat de treure-se-la del damunt.
Des de fora el veien per la finestra, no tancava la persiana mai. Era objecte de mirades, d'anàlisi i d'introspecció. Poques vegades mirava cap enfora, però sabia que ells estaven allà. Menjant els seus plats dolços per esmorzar, bevent begudes alcohòliques per dinar i sopar. Comentant totes les accions de l'home moll.
No passaven ni dues hores que ja s'havia de canviar, fora pantalons, fora samarreta, fora mitjons, fora roba interior. Despentinat, barbut, mig brut i disgustat per no saber-se orientar. De nit tot era tan fosc com de dia. Parpelles mig tancades i el passadís massa llarg. Anar d'un costat a l'altre crea dificultats extremes per qui no controla els sentits. Estirat a terra sap que és objecte d'admiració. Té a dins quelcom que el crema, no sap què és. Desitja acabar amb aquell moment i el desig és tal que viatja molt més enllà, sense llums, sense dia ni nit.

Petita ferida al cap, petita gota de sang al front. El dit índex repassa el lloc de l'obertura. Ja torna a estar entre els mortals. Se sent millor. Percep aquell monstre interior a dins seu, però dormint, relaxat, ja l'ha ferit, ja en té prou, per ara.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Relat de formol

La gent cridava amb emoció, va passar el dia dels enamorats. Tothom exultant fent-se petons. Hi havia qui cardava al mig del carrer i els més jovenets duien cors pintats.
Noies vestides de curt i nois amb la corbata escanyant el seu coll. Eren gossos amb corretja nova, tota preparada per aguantar un any més.
Recordo veure-ho des de la finestra del far de la ciutat. Jo m'ho mirava amb tristesa i melancolia, no entenia per què ningú em tractava amb tanta dolçor. Vaig vestir-me com si tingués parella, vaig trucar a tots els meus amics, vaig suplicar a Déu i els seus súbdits que em portessin pecat carnal. Tenia la porta oberta, estava tot llest. Només calia veure Llucifer entrant al pis. Oh, sí, ho desitjava tant que sol em vaig quedar, sense ningú que em vingués a menjar. Només vaig poder recordar aquella horrible sensació que em donava la seva evocació. 
Era tot tan trist que vaig posar-me a remenar els calaixos que mai tocava de l'armari del rebedor. Estaven plens de cassets de quan era més petit. Hi havia una col·lecció enorme amb tot de cors. Quines coses! Tantes noies que havia tatuat en llargues recopilacions musicals… i ara jo aquí tot sol, plorant sobre les velles carcasses de les meves cintes preferides.
Vaig posar-ne una i vaig ballar tota la nit. Sense ningú que es begués la meva sang, ni es mengés el meu cervell; però sí tenia, entre nota i nota, aquells ulls guardats en formol.

dimarts, 20 de gener del 2015

Relat de nius

Un ocell sord volava per la ciutat. El lector es preguntarà com sabem que era sord. La resposta és obvia. Veritat que si diguéssim que un ocell cec volava per la ciutat ningú no es qüestionaria que ho diguéssim? Sinó que la pregunta seria: com s'ho fa per volar? Doncs el mateix. L'ocell vola, veu, escolta. Però en aquest cas, l'ocell sord volava per la ciutat. 
Un nen se'l mirava des del parc, el cridava, li deia coses, xiulava! Però res. No succeïa res. Era un crit sense resposta. Un desgast de forces inútils que no obtenien resultat. Així que el nen es va preguntar com s'ho podia fer per parlar amb aquell ocell sord que volava per la ciutat.
Va pensar en posar un cartell al costat de la finestra. Però ho va descartar de seguida. Encara es confondrien els altres ocells i se li convertiria el seu vell quadre extern en un niu ple d'animalons salvatges. Aleshores se li va ocórrer una idea brillant. Aquest adjectiu el posem per augmentar l'expectativa; però el cert és de les idees més absurdes que se'ns hagin passat mai per la ment.
Del seu armari va agafar un dels llençols més lletjos que tenia, va retallar-los en forma d'ales i les va estirar sobre la taula. Després va prendre el pal d'una escombra i el va clavar a la mateixa taula. Acte seguit, continuant amb el seu enginy, va estripar una de les cortines del bany i va cobrir el pal, com si fos una vela d'un vaixell. 
Quan ja ho va tenir tot llest, va  col·locar-se a la marquesina i va esperar el moment en el que l'ocell sord volava a prop de la finestra. Un, dos, tres. Va allargar la mà i el va agafar en ple vol. Ja el tenia. Tots dos junts, caient amb força des del cinquè pis de l'edifici.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Relat de picardones

No sabia parlar francès, deia. Però parlava pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.
A dins de casa feia calor, havia posat el radiador a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les tecles.

Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Relat d'adults

Negre nit al barri. Algunes faroles enceses, no totes. Gairebé ningú passejant pel carrer. A casa d'ells, totes les llums apagades. Fa una llarga estona ella mirava per la finestra, amb mig cos a fora. Ell reposava darrere seu. Tots dos anaven nus de cintura cap avall. Però vestits per la part de dalt. Tenien sexe a ritme lent. Sense fer esforços ni crits. Qualsevol que els hagués vist des del carrer s'hauria pensat que eren dos amants mirant la lluna. Més enllà d'aquesta idíl·lica imatge, eren una parella fornicant per tota la casa. La cuina, el menjador, la galeria, la finestra. Cada moment era diferent. El vi els feia anar d'un costat a l'altre del pis, vestint-se i desvestint-se sense miraments. Al final, esgotats, s'han adormit al llit i han passat uns moments onírics plens de cavalls amb ales i àngels de purpurina. Però un crit d'una noia, al carrer, l'ha despertat a ell.
Sota els efectes de l'alcohol, ha mirat la seva parella amb desig, un desig ple de perversió. La vist nua, oberta de cames i cara amunt. No ho ha dubtat ni un moment. Li ha besat els peus, les cames, l'entrecuix. Ha trobat una realitat tan desvirtuada que no ha recordat el seu anterior coit. I sota aquest concepte ha imaginat que algú altre hauria omplert la dona d'aquell suc blanquinós. Lluny d'enrabiar-se, ha seguit bevent del seu cos, com si fos el fruit d'un altre, com si ella l'hagués traït i ara ell la traís a ella. "Som adults" -diu en veu baixa mentre mou la llengua entre els llavis vaginals, "però ens comportem com animals".

dilluns, 28 de gener del 2013

Relat de la lluna

Els temps canvien. En Joan ja no era aquell nen que escoltava les mestres narrant contes innocents. Ja no era aquell infant que seia sobre la faldilla de la seva tieta i només mirava els dibuixos que li feia. Tot havia fet un gir natural. Les voltes del món l’havien convertit en un boig més, aïllat del seny i del saber estar.
Assegut a la seva cadira blanca, mirava per la finestra i observava una nit més passant davant seu. Homes corrents, dones cridant. Meuques treballant i policies robant. Naturalitat absoluta en una ciutat on ja res no tenia gust de dolços de fireta. Es disposava a ser sincer, a brindar una oportunitat a una rancuniosa vida que l’havia turmentat. Però, calia fer-ho ara? Sense tenir on caure, sense guardar-se un pla alternatiu... Ell sabia que no era bona idea, però ella la mirava amb uns ulls encesos, i ell no va poder evitar-ho.
Sobre la taula de fusta on recolzava els colzes, unes tisores esperaven, de feia temps, aquell moment. Les havia afilat cada vespre, just abans d’anar a dormir, per si el dia següent era, finalment, l’escollit. Aquella nit les va agafar i va arremangar-se el jersei. Deixant al descobert el nexe entre la mà i el braç, va girar el cap mirant cap a fora. No li va costar trobar-la. Les llàgrimes queien a poc a poc per la seva galta i, en veu baixa, sense esperar que ningú l’escoltés, va deixar anar un suau “Lluna, impertinent! Vols parar d'observar-me? Desvergonyida”. Sorprenentment, una dona va passar per sota de la seva finca en aquell instant, trencant l'harmonia romàntica entre l'escriptor i el satèl·lit. Portava una pancarta ben grossa on s'hi podia llegir fàcilment: "Sóc una llunàtica". La dona anava gairebé nua, només vestia roba interior, colors de tardor, ribets negres, elegància sota un cartell pintat a mà amb l’eslògan citat. Ell somrigué i sense cap necessitat de què ella la sentís, murmurà: "A vegades... Depèn... Si somrius sí... Perquè la lluna ho emmiralla...".
Ell necessitava escriure, necessitava fer aquell sacrifici vital. Tenia les tisores preparades, el canell al descobert, uns folis en blanc a punt per passar a l'eternitat. Però hi ha actes que ens canvien la vida, moments gloriosos que atemoreixen els més valents. Com impressiona trobar-se cara a cara amb la lluna... Un pam és massa poc per no voler-la acariciar...
Va esperar l'exili de l'espontània. Aquell barri era del tot extravagant. Res era normal. La vida havia canviat, ell també, calia avançar i convertir en sagrats els seus versos. "Per molt que tanqui la persiana, avui la lluna plena em desafia...", va exclamar en veu alta després d'obrir la finestra.
No va tenir valor, no. No ho va fer. Les tisores es quedaren on sempre, afilades un cop més, sobre uns folis de color blanc, buits de continguts, ansiosos de passió i de sang. I a ell, covard, no se li va ocórrer res més que provocar altra vegada la seva amiga i enamorada: "No t'amaguis entre núvols, com si fossis innocent, la llum que m'il·lumina, lluna salvatge, m'excita cos i ment".