Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Relat de WhatsApp

Continua estirada al llit. Des d'aquí sent el soroll dels pocs cotxes que trepitgen l'asfalt. No ha baixat les persianes. Li agrada veure la lluna abans d'anar a dormir. 

Tanca els ulls, però al cap d'uns instants els torna a obrir. Allarga la mà cap al telèfon mòbil i obre el WhatsApp. El seu marit continua sense connectar-se. Li envia petons amb una de les emoticones que més usa, sobretot quan es comunica amb ell.

Apaga el mòbil i tanca els ulls. Sembla que està a punt d'adormir-se. Durant un parell de minuts aconsegueix entrar en la primera fase, però un clàxon la desperta. Separa les parpelles i torna a mirar el mòbil. Sense notícies. Continua el seu suplici, intenta adormir-se. Del calaix de la tauleta de nit treu un blister i agafa una pastilla. Per empassar-se-la millor, beu una mica de vi, que sempre deixa al costat del llit. Comença a comptar fins a cent i, quan arriba a vint, perd la consciència. 

Entra en el món oníric. Si més no, arriba a les portes d'aquest; perquè quan ja porta ben bé una hora, s'aixeca, va al lavabo i torna a estirar-se. Abans de tancar els ulls, altre cop li envia un missatge al seu home, que continua desconectat.

En total, li envia uns cinc missatges. Pel matí està baldada, ha dormit molt poc. Abans de la dutxa torna a comprovar si s'ha connectat. Res. L'aigua freda la desperta. Aigua gelada caient per sobre del seu cos. Ni tan sols crida. Està esgotada. Es fa un cafè mirant les noticies al televisor, però de tant en quant torna a mirar el mòbil.

Durant tot el dia repeteix la mateixa acció. A vegades envia alguna cosa, però la majoria de cops només comprova si està connectat o no.

Ara ja fa tres dies que el seu marit va morir, però encara continua tenint aquella estranya sensació...

Relat de paracetamol

Mare, baixaré a comprar el pa. Vols res? Si necessites que vagi a la farmàcia i et porti un dels teus medicaments, el que sigui, m'ho dius i jo... jo encantat, de veritat. No, no; no pensis que ho dic per dir-ho, tant m'és anar a la cantonada de davant com baixar un carrer més avall. Em poso els cascos i escolto la música mentre camino per aquests carrers plens de fang. De veritat. D'acord, d'acord. Només una caixa de paracetamols. Res més? N'estàs segura? Puc demanar-li el que vulguis al farmacèutic, no em calen receptes, ja saps com va això. Fa temps que és amic meu. Puc portar-te, si vols, clar, allò que l'altre dia et va anar tan bé. No és dolent, dona. No pensis així. A tu et va anar bé, no? Ell me n'aconsegueix, no passa res. Pitjors coses es fan. I si no procurem tenir els nostres estimats contents, què farem? Ens odiarem tots. Cal que hi hagi més amistat, més companyonia. En faltava molt d'això, no creus? Tot plegat s'havia enrarit massa. Els veïns ni ens saludàvem, tothom es cuidava només de si mateix. Fer-se ric! Tots cap al mateix camí, el d'augmentar el compte corrent i oblidar-nos de saludar-nos fins i tot a l’ascensor. Ara sembla que les coses tornen a començar, la gent s'ajuda; els veïns es pregunten coses, donen el poc que tenen i s'obliden de prestar res. Aquí i ara, la ciutat torna a donar un tomb que em fa sentir orgullós de... de... ui, mare, ja tornava a parlar massa. Deus tenir el cap com un timbal. Ja marxo, ja. 

Una caixa de paracetamol i li pregunto al farmacèutic si em pot aconseguir allò que et va tan bé, no? Ara hi caic, no tinc ni un euro, bé, t'agafo la cartera, després te la torno. No et preocupis. I ara, com ho faig per anar a veure el Marc? No sé si estarà a casa seva. Com no tingui merca, no sé com m'ho muntaré. A vegades em poso en uns embolics... mira que sóc imbècil, si total ella ni m'ho ha demanat. Doncs saps què? Passo. Si ella ha posat tants dubtes és que no ho vol. No li porto res i llestos. Algun dia o altre haurà de palmar-la, la vella. Això no pot ser, estic tirant la meva vida per terra, tot el dia comprant-li coses, fent-li de gosset... sóc el seu criat. Jo també vull viure, no tinc cap culpa que estigui en l'estat en el que està, gens ni mica! Per què m'ha tocat a mi? No podria haver-li passat això a la Marvèlia? Ella sempre tan contenta, sempre tan alegre... Quin fàstic de dona. Això sí, està boníssima, ja m'agradaria tornar a despullar-la un cop més. Em té ben atabalat, sempre que penso amb ella acabo fent un disbarat. Les seves cames em tornen boig. I quins ullets. I les mans fines i llargues. Necessito veure-la ara. I si la truco? Si la truco encara em posarà una excusa, millor passo per casa seva. Directament, clar que sí. Som-hi, no em pot dir pas que no. L'última vegada que m'hi vaig presentar li va agradar. No? Suposo que sí. Cridava com una boja. La recordo mossegant-se els llavis mentre me la follava al sofà on veu les pel·lis amb el seu marit. Estava com posseïda, segur que s'ho va passar de conya, no? Ostres, i si només fingia... Però, per què hauria de fingir? Puta! Potser només ho feia veure. No m'ha trucat més, no m'ha dit res més! Ja ho veig, ja. Només és una meuca. No, no. Passo d'anar a casa seva. Passo. Passo de tot. Passo de la vida. Passo de rotllos. Passo de passar. Pas a pas, passo i m'abandono.

Relat de medicaments

Ho tenia tan a prop, que ho volia tocar. Els metges li havien prohibit, de totes totes, que s'acostés a una distància perillosa. El desig és feroç quan la proximitat creix. Havia estat a la secció de cures intensives durant un període de llarga durada. Li havien subministrat tot tipus de medicaments experimentals. La cirurgia havia fet efecte, segons creien, i ara semblava un home normal. Però mai es pot donar per acabat un experiment, fins que no desapareix del tot.

La corrent creada per rius amagats s'endú pobles sencers. Rieres ferotges tornen a sorgir quan ja ningú les espera. Riades de fang i aigua bruta, plena de troncs, s'emporten per davant tot el que troben. No hi ha força humana que pugui aturar el poder de l'aigua. No hi ha teràpia possible que pugui sucumbir el trastorn mental que provoca la lluna.

Caldrà esperar, amb calma, sense presses, què succeïx a casa de l'ermità. En la fosca nit, quan la solitud envaeixi els carrers deserts, la força del blanquinós satèl·lit actuarà en silenci, el cridarà sense que ningú ho senti. El farà moure i, quan estigui a punt d'obrir l'armari dels secrets, recordarà aquella veu malaltissa que el pertorba durant les nits.  

Què esdevindrà no ho sabrà ningú, ni ell mateix, car, com hom sap, els somnàmbuls ni coneixen els seus actes ni en són responsables.