Relat del toc-toc

Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies, però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una tapa plena de claus.

Sento música provinent de l'exterior. Estan fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols amb roba em van voler enterrar.

A sobre la música és insuportable, com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.

Per fi rebento les fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat. Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb ronya eterna.

De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu. Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades. Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.

Relat del mont

He vist la mort en vidres trencats.

He vist el castell en flames cremant.

He vist que no hi eres i jo passava volant.

He vist com no veia perquè el món marxava

i jo em quedava d'espectador, esperant,

esperant com qui espera que canviïs de cançó.

Relat dels xiprers

Suposo que la distància entre aquí i allà
es resumeix: que no n’hi ha.
No esperen xiprers en un bell camí de  muntanya.
Calla, calla,
petita no diguis res,
que som en processó,
el poble és de dol
mentre dorm amb els ulls oberts.

Aviat et miro com si fos jo, ajagut sobre l’asfalt
aquí a dalt del campanar no hi ha vies
quan dormies i ens vam oblidar dels homes més soferts.

Seguirem esperant saber què passarà,
per si de cas m’adormiré escoltant el remor
de la ciutat buida,
dels cotxes que han decidit no passar,
dels arbres que per mi parlen
amb les cotorres que tot sovint s’espanten.

Són tan bells els silencis que els destorbo
amb la música que no trobarem
a l’hora final,
en aquell moment
dels nostres amics deixant-nos la mà,
de les nostres mans tremolant de por,
de les nostres pors absorbint el cos.

Els cossos jauen per sempre més
en la inexistència humana;
el record, però, l’esborrarem
amb la misèria ufana.

Relat del puzle

Un cop acabin de sonar les campanes, els morts sortiran del cementiri.
Porta roses per a ell,
porta roses per a ella.

-Necessitaràs un puzle sencer.
-Ja tinc el puzle sencer.

-Trobaràs les peces que et falten.
-Ja he trobat qui me les dona.

Les cartes moren a les bústies,
sense enterraments ni capellans orant.

Aviat serà fosc a la ciutat,
diuen que ja és primavera a casa teva.

Relat de jardins

Quan de nit les gavines mortes volen sobre l’àtic de la meva nòvia, sento les cuques de llum aletejar els antics amors que m’havien omplert el cor de corcs.

Aviat tanco finestres i portes. Les claus són les parets dels fortins de la ciutat. Els timbres, sense corrent, no donen pas a possibles visites inesperades. La soledat ve a buscar-me i m’aïllo amb ella. Necessitaré només un parell de taronges, una mandarina pelada i una galeta encetada. No he de menester cap altre luxe que el record d’aquells crits glaçats. Pregaré per tu, per mi, pel Déu que se’t va endur ara ja fa vint anys, quan tots dos érem joves banyant-nos al llac de la muntanya.

Els records inunden els meus ulls. Ho fan amb aquella aigua dolça amb la que ens esquitxàvem. Van dir que mai més ningú no et trobaria. Jo ho sabia. Sabia on eres. Vam jurar que no ho diríem, que ens amagaríem del nostre secret. Han passat tantes pors i tants esglais des d’aleshores que, malgrat la vida se m’ha girat, encara noto les teves mans sota l’aigua, buscant la meva pell; cercant els meus ossos.

Cridaran les gavines pels morts a la muntanya, cridaran i les sentirem des de la ciutat. Tots dos aquí, ajaguts l’un al costat de l’altre, sota l’humida capa verdosa del Jardí de la Mort.

Relat de Hallows

Litres i litres de gasolina. Gasolina cremant i llops udolant. L'encenedor a punt i un dit tremolós. Aviat cremaran les ànimes corruptes. Aviat s'encendran els cors podrits. Un tros de fusta per clavar entre pit i pit. Germans i germanes plorant. La mama resant. El rosari no serà prou gran: Caldrà més d'una creu. una creu llarga i dura. Tot de capellans baixant pel poble amb els seus vestits de vellut. Tot de monjos cridant ben fort. Busquen el culpable de seixanta crims. Cerquen el més gran dels pecadors. El volen encès en flames. El desitgen ben mort. Clavat amb claus de ferro rovellat. Apuntalat al més alt del pal corcat. Sonaran les campanes. Sonaran desafinades. Sonaran amb tanta força que el poble seguirà els amos i callarà fins veure el seu home mort.

Restaré a la muntanya de davant. Esperaré mirant com prepareu el convit. Guardaré les meves forces i quan ja estigueu embriagats i col·locats, pujaré des de l'infern per rescatar el més gran dels pecadors. Me l'enduré ben lluny. El protegiré i seguirem servint l'entrada del riu.
El dia que moriu. El dia que digueu adéu als vostres pensant en un cel ben clar i net. El dia del vostre judici final, no patiu, allà serem ell i jo, sota el fang més brut.

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols

paraules lorquianes

plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus

no té salons ni finestres,

només nínxols i mausoleus

esperant garlandes i notes de mort

mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions

d’un cec que no té on caure,

trist i abatut pel fat

de qui ha buscat el somriure

en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes

d’un mut que no salta,

però que corre fugint

de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals

prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.

Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.

El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.

Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?

Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin. 

Relat de taques

El sergent fa hores que ha deixat l'habitació. A dins, a fora; no hi ha ningú. Dibuixa doncs, l'artista, quatre parets blanques, brutes, amb ratllades d'haver mogut els mobles de l'interior. Quins mobles? Una taula de fusta, antiga, de color marró fosc, amb les cantonades raspades d'haver xocat massa contra les parets. També dues cadires que, llastimosament, no s'aguanten del tot. Les seves potes estan torçades, a causa d'haver sigut tractades com a projectils violents.

La història s'escriu en lletres, però també en taques. Com una que resta al terra, sense que ningú l'hagi netejat. És un bassal de sang assecat, de color vermell fosc, amb rodones blanques. No sabria dir de quin dia és, tampoc seria rellevant.

"Amor dolç, que mastegues aquell xiclet gastat. Estimada, que m'has deixat, torna aviat". Sona la cançó que s'acaba d'inventar, qui? No se sap. Però ell la canta. Qui? Tant fa. La taca de sang segueix allà, com si res passés al seu costat, aliena a tot un món que apareix i desapareix.

No importa si les flors comencen a créixer al poble, o si el blat ja està preparat per ser segat.  Els nens pel carrer, jugant i saltant, sense témer el pas dels cotxes inexistents... Queda tot lluny d'una forma irregular dibuixada, sense voler, en un terra imaginari massa real.  

Aviat serà primavera, primer vindrà l'hivern; passaran els dies i moltes vides ens deixaran, s'allunyaran del nostre costat, les enterraran a dalt del turó, allà on només s'hi entra amb una clau. Per molt que plogui, una gentada hi anirà, diuen que s'acomiadaran i que no hi volen faltar. Però ningú vol entrar a aquella habitació per netejar la taca de sang, que segueix impertèrrita lluint un color desgastat i trist per tota l'eternitat.

Relat de balbuceigs

Blanca lluna de nit fosca. Se sent l’oblit de les vides perdudes al compàs d’una melodia sorda. Les creus, absorbides per ningú, creixen camí del cel. Estirat, sobre el fred marbre protector dels fantasmes, escolto la teva dolça veu. No és meva, n’estic segur, però dins de l’imaginari que em porta a tu, tampoc és teva; és nostra, perquè durant tants i tants anys ens l’hem fet dels dos. Perquè ara és ahir, quan les teves paraules creaven experiències en mi. Perquè tu ets jo, quan jugàvem a ser feliços per sempre més.

La nit m’ha trobat endormiscat, pensant no només en la historia que vam escriure, sinó també en la que vam oblidar. Ens vam prometre esborrar el pas endimoniat de gels i vidres, de caigudes i sang, del balbuceig de qui es fa gran, de qui no perdona, de qui se sent traït per la vida. Així, a poc a poc, sense presses, vam creure en l’eternitat.

 La pedra seguia creixent quan nosaltres l'havíem esborrat. No calia picar cada matí, ni trinxar res per a tarda. Al vespre, féssim el que féssim, la matèria es reivindicava, l’esperit sucumbia; l’alegria desapareixia i la solitud cobria els ulls amb un vel de tristor.

Relat de perdudes

Color fesol, calor de dol. Abaixen les persianes. De granes van vestits. Invertits de posició, intercanvien fluids. S’ha acabat. Tornaran a començar. Mentrestant, la llum seguirà caient, entre raigs i meteorits. Allà al mig, ells dos, plorant, rient, sols i en companyia. Sentint tantes coses que acaben per no sentir res. Un silenci sepulcral. Un soroll estrepitós.

Segueixen sense moure’s. No saben què fer. Es posarien a parlar, però aturarien aquest preciós moment que viuen amb menyspreu. De nit, abandonen el dia. Són dues ànimes perdudes, no saben a on anar. El cel està tancat. Ell, el més gran, no els ve a rebre. Ni llum, ni túnel, ni hòsties, segueixen quiets. Vestits de patetisme i amb les galtes plenes de llàgrimes amb rímel.

La música sona, la gent abandona la sala. Tothom s’acomiada. És l’hora dels adéus. Però les dues ànimes, havent perdut tota esperança, s’asseuen a les cadires de la sala de vetlla. No fan res a la televisió, per sort, els hi han posat una màquina de cafè. En faran un, després un altre. Acabaran sobreexcitats de tanta cafeïna. Pel matí vindran a buscar-los, se suposa. En cas contrari, pensen, els pròxims viatjants ja els diran què han de fer.

Relat d'adéu-siau

Un a un, entra la gent per la porta principal. Capcots no s’atreveixen a mirar endavant. Cap d'ells es queda fora. No són un ramat, són molt més que això. És la humanitat seguint els passos dels ritus. És hora de dir-se adéu, no s'ha fet en vida, es farà en mort. Alguns no han estat capaços de fer-ho personalment, caldrà un intèrpret per fer-ho arribar més enllà.

El públic, assegut a les seves cadires. Comencen a aparèixer els actors. És una obra assajada, res sortirà malament, és el blues de cada tarda a quarts de cinc.

Com si fos la superestrella de rock que puja a l'escenari, el capellà fa una aparició estel·lar per la banda esquerra. Els músics anuncien la seva arribada, no hi ha perdó ni redempció, és el moment àlgid on tothom mira aquell ésser superior que va vestit amb un pijama de sotana, Els funcionaris del tanatori estan tots al seu lloc, ningú ho dubte, però d'on venen? Què feien fa una estona quan tot aquest sarau encara no havia ni començat?

El rei de la festa, the king, l’intèrpret de Déu i de les ànimes del més enllà, estava amb el seu germà, parlaven de les plantes, de la fotosíntesi i del moviment circular dels gira-sols buscant un astre no diví. Les abelles es parlen a través del seu moviment, li deia un; els humans no ens parlem, li responia l'altre.

Els músics, mentrestant, restaven resguardats als seus camerinos. Dos d'ells estaven liant-se al vestidor del tanatori. Val a dir que no són parella -si més no formal-, però de tant en quan s'enrotllen, avui han començat a xerrar i ell li ha agafat la mà. Ella li ha dit que estava molt calenta i han acabat besant-se. El tercer músic, encarregat del contrabaix, ha sortit a fumar, no ha volgut molestar; un cop a fora s'ha posat a escriure un whatts app a un amic que mirava un partit de futbol a la televisió per cable. La conversa amb l'amic, però, ha acabat derivant a una absurditat extrema, amb acudits que li han provocat un atac de riure. El capellà, puntual, els hi ha enviat un missatge a tots tres, així que han abandonat el que estaven fent i s'han dirigit a la zona de cerimònies. Els dos amants s'han vestit ràpid; tan ràpid que ell no se n'ha adonat, però ha sortit amb el condó posat. Tots plegats toquen una bella cançó popular i no fallen en cap nota, van ben protegits, res no els pot sortir esgarrat, ni tan sols un esperma mal col·locat..

Els que s'enduen el fèretre just acaben d'esmorzar un entrepà de fuet a sobre de la vorera, l'han deixat a mitges perquè han hagut d'entrar a buscar la caixa dels tresors.

Finalitzat l'acte diví, un conserge s'acomiada de tothom que marxa de la sala, els hi dóna la mà amb la que uns minuts abans, mentre ningú l'observava perquè el capellà tenia la paraula, es rascava l'entrecuix per dins dels pantalons. Fa més de tres dies que no es dutxa, li pica tot el cos. Creu que té bitxos al pèl púbic.

A fora el sol brilla amb la mateixa intensitat que ho feia dues hores a abans, però no tothom és capaç de veure més enllà, més amunt de les pedres dures i rocoses amb les que fan aquests edificis carrinclons. Ni tan sols els animalons que passegen pels jardins de l'exterior poden veure aquella llum en els personatges que han actuat com cada dia, sense notar la tristesa ni el dolor; allunyant-se del més íntim sentiment d'aquells espectadors que han plorat fins esgotar les llàgrimes del patiment.

Relat de perfums

Fa estona que ploro. He purgat l'olor tant com he pogut, però continua aquí. Colpejant el meu cor a través dels meus narius. M'he embrutat les mans amb les coses més fastigoses que us pugueu imaginar. M'he alienat de manera alcohòlica de la realitat. M'he evadit pensant en la tristesa més profunda. Però l'olor continua aquí, perseguint-me, fent-me mal. He hagut de córrer muntanyes amunt, per una carretera tenebrosa i fosca. Els arbres que la voregen em saludaven al meu pas. No els volia mirar, tot em feia por. I el seu olor continuava envoltant-me en plena persecució.

He saltat les negres reixes del cementiri. He profanat el temple dels morts. He pensat que aquí tot seria neutre i planer. Però no. L'olor ha continuat al meu costat. Ja fa estona que he encès una foguera. El fred em feia tremolar, o la presència del perfum maliciós, no ho sé ben bé.

Les creus de fusta em serveixen per encendre el foc. La lluna em mira trista. Jo me la miro amb por, no sé si és ella, maleïda sigui, la que desprèn aquesta olor.