El sergent fa hores que ha deixat l'habitació. A dins, a
fora; no hi ha ningú. Dibuixa doncs, l'artista, quatre parets blanques, brutes,
amb ratllades d'haver mogut els mobles de l'interior. Quins mobles? Una taula
de fusta, antiga, de color marró fosc, amb les cantonades raspades d'haver
xocat massa contra les parets. També dues cadires que, llastimosament, no
s'aguanten del tot. Les seves potes estan torçades, a causa d'haver sigut
tractades com a projectils violents.
La història s'escriu en lletres, però també en taques. Com
una que resta al terra, sense que ningú l'hagi netejat. És un bassal de sang
assecat, de color vermell fosc, amb rodones blanques. No sabria dir de quin dia
és, tampoc seria rellevant.
"Amor dolç, que mastegues aquell xiclet gastat.
Estimada, que m'has deixat, torna aviat". Sona la cançó que s'acaba
d'inventar, qui? No se sap. Però ell la canta. Qui? Tant fa. La taca de sang
segueix allà, com si res passés al seu costat, aliena a tot un món que apareix
i desapareix.
No importa si les flors comencen a créixer al poble, o si el
blat ja està preparat per ser segat. Els
nens pel carrer, jugant i saltant, sense témer el pas dels cotxes
inexistents... Queda tot lluny d'una forma irregular dibuixada, sense voler, en
un terra imaginari massa real.
Aviat serà primavera, primer vindrà l'hivern; passaran els
dies i moltes vides ens deixaran, s'allunyaran del nostre costat, les enterraran
a dalt del turó, allà on només s'hi entra amb una clau. Per molt que plogui,
una gentada hi anirà, diuen que s'acomiadaran i que no hi volen faltar. Però
ningú vol entrar a aquella habitació per netejar la taca de sang, que segueix
impertèrrita lluint un color desgastat i trist per tota l'eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada