Relat d'astres

M'agradaria saber en què penses quan dius que no penses en res. M'agradaria saber quin to té el color blau del vestit que dius que no és blau. M'agradaria saber tantes coses que acabo odiant-ho tot i desitjant no saber res.

A vegades, quan el cel és gris, quan els núvols han vingut a la ciutat, la tempesta se situa més enllà de les muntanyes i, sense voler, viatjo en el temps per recordar-me com una estrella del rock. Però ja saps, les estrelles són tan a prop com lluny, la solitud es mesura sota una copa de ginebra.

Les estrelles que et criden cel amunt no són més que mentides del passat, il·lusions fictícies que t'agradaria esborrar de la ment. I mentre pensem en tot això, el temps corre sense aturar-se, només deixant pas a la incertesa de les coses més banals.

T'asseus a la cadira, mires aquella taula de fusta, tota ratllada, guixada per nois que han fet d'animals, dibuixada per artistes que han pres per borratxos, tacada per beguts que semblaven serens. Demanes una cervesa i comences a imaginar-te a sobre seu, acariciant el seu cabell, pujant-li el seu vestit, parlant-li a cau d'orella... la temperatura només puja quan astres i planetes volen sobrevolar el cel; però quan els núvols tornen a la ciutat no es veu ni una cosa ni l'altre. Caldrà imaginar, un dia més, lletra rere lletra... nota sobre nota. Toca aquella trista cançó, que jo ja sabré com fer-te un petó.