Blanca lluna de nit fosca. Se sent l’oblit de les vides perdudes al compàs d’una melodia sorda. Les creus, absorbides per ningú, creixen camí del cel. Estirat, sobre el fred marbre protector dels fantasmes, escolto la teva dolça veu. No és meva, n’estic segur, però dins de l’imaginari que em porta a tu, tampoc és teva; és nostra, perquè durant tants i tants anys ens l’hem fet dels dos. Perquè ara és ahir, quan les teves paraules creaven experiències en mi. Perquè tu ets jo, quan jugàvem a ser feliços per sempre més.
La nit m’ha trobat endormiscat, pensant no només en la historia que vam escriure, sinó també en la que vam oblidar. Ens vam prometre esborrar el pas endimoniat de gels i vidres, de caigudes i sang, del balbuceig de qui es fa gran, de qui no perdona, de qui se sent traït per la vida. Així, a poc a poc, sense presses, vam creure en l’eternitat.
La pedra seguia creixent quan nosaltres l'havíem esborrat. No calia picar cada matí, ni trinxar res per a tarda. Al vespre, féssim el que féssim, la matèria es reivindicava, l’esperit sucumbia; l’alegria desapareixia i la solitud cobria els ulls amb un vel de tristor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada