Relat de les hores

I
La nit necessita una foguera.

II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.

III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).

IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?

V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.

VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.

VII
La Mort ve de dia.

Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.

Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.

Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.

En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.

Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.

El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.

El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.

Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.

Relat de furts

Tenia tantes ganes de robar-lo que em vaig oblidar de qui era ella. Vaig furtar-li l’acordió que guardava a l'armari de l'habitació. El tenia ben amagat, sabia que jo l'aniria a buscar a la primera oportunitat.

L'armari, blanc com la lluna plena, feia de mirall. Era fàcil veure's reflectit i sentir-se observat quan un caminava d'amagat. La imatge era curiosa, veure's en la porta d'un armari aliè, com si fos propi. No volia mirar aquella escena, només volia sentir-me un lladre entrant en un món obscur i prohibit. Per això vaig caminar sense fer soroll, vaig obrir l'armari per la part més llunyana i vaig veure'l allà. Estava mirant-me. Era un acordió antic, de color negre. Algun dia deuria haver sigut la bellesa més gran de l'auditori. Segur que hauria embellit les notes més febrils que es recorden d'aquell paratge. Ara mostrava un aspecte vell, però això augmentava el seu valor. El vaig prémer i, sense que fes soroll, me'l vaig endur.

Els problemes vingueren en sortir de l'habitació. El tenia entre les meves mans, l'acariciava, olorava els seus vells records... i aleshores em va venir al cap ella. La tenia davant, mirant-me, preguntant-me per què m'enduia una cosa que era seva. Jo no sabia que contestar-li. Així que vaig tornar enrere i vaig guardar l'acordió al seu lloc.

Jo era un lladre, un lladre bo. Però ella, quan hi havia lluna plena, podia més que jo.

Relat de segrestos

Podia haver segrestat la seva roba interior; però no seria tant íntim com fer-se amb les seves idees. Per això va optar per aprofitar un moment de distracció per colar-se a la seva habitació i dur a terme el seu pla.

Ella estava a la cuina, fent una truita de patates i una amanida verda. Era l'ocasió idònia per dir que anava al bany i desviar-se en el camí. Tota la casa per ell. Amb presses, però amb calma. Amb nervis, però amb serenor. Calia pensar ràpid, però de forma correcte. Va obrir la porta de l'habitació sense fer soroll. Un cop oberta, amb molta cautela, va caminar pel voltant del llit, fins arribar a l'armari on ella guardava totes les seves coses. 

Estava excitat tocant la seva roba íntima. N'hi havia de tots els colors, algunes peces eren molt suaus, sensuals. Pensava en com li deuria quedar i si, qui sap, algun dia la veuria amb aquests conjunts posats. Sabia que s'havia d'endur alguna cosa, però també era conscient que ella se'n adonaria. El temps començava, ara sí, a ser una arma a tenir en compte. En qualsevol moment podria entrar ella a l'habitació i trobar-lo remenant els seus calaixos. 

Tenia ja unes calces a la mà quan, al fons de tot, va veure un llibre. Per què deuria guardar allà, de forma tan amagada, un llibre? No ho sabia, no en tenia ni idea, però n'estava segur del que havia de fer. Aquell seria el seu segrest més sonat.