Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?

És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dues armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.

Relat dels crims

Recordo el primer dia que vaig prémer el gallet. El recordo i em ve al cap la imatge del mossèn donant-me l'hòstia a Sarrià. 

El sentiment de culpa només provoca un formigueig si t'has entrenat lentament rebent la galeta sagrada.

Va, que passi el següent, i tu penses: "ah, ja està, fàcil". I el dimecres que ve altre cop a passar per allà. Aviat t'oblides de tot plegat: De si actues malament o bé. El teu cos s'ha acostumat. Ja no et persegueix aquell neguit que et privava de dormir. Tens la consciència tranquil·la, però sobre teu reposa més sang que a la copa menstrual.

Com pots parlar amb tanta vehemència? Com pots semblar un àngel descendint les escales de dos en dos? Ahir vas cometre un crim, i avui, i cada dia. I el pitjor de tot és que no tens cap intenció d'aturar aquesta massacre infernal. T'agrada l'ambient sanguinolent, la samarreta esquitxada i les vísceres escampades pel terra. Et sents viu a cada punyalada, el motor et va a mil quan fots una gran queixalada.

Netejar l'escena i deixar-ho tot recollit quan ve la policia, quin plaer, quin deliri! Sentir-se viu és enganyar, matar i pensar en seguir enganyant i matant el que duri l'eternitat.

Relat de la plaça

De petit anava a missa i recitava el Credo amb cara grisa.
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.

Cada dijous hi tornava, hi tornava 

com qui torna al retorn que no s'acaba.

Aquella placeta amb el seu gran arbre,

aquell campanar vigilant el nostre camp.

Cada dijous em sentia més petit per rebre Déu i el seu far.

No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.

Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.

No sabia mai què dir-li, 

i tantes coses que tenia per dir!
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.

Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.

Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.

Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.