Relat del sac

"De nit porta el sac fins a dalt. No és una patata, però de llegums en vol moltes". Antic proverbi inexistent.

Recordo cada un dels arbres que van talar d'aquell lloc tan especial. Quan condueixes de nit i no dus els llums encesos, aprens que massa claror sovint et cega, sigui de matí o per l'encant de qui et va trair.

Ves amb compte, no confiïs en qui t'odia i et vol mal. Sàvies paraules que algú va dir quan m'enterraven a prop d'on mai no em van estimar.

Diuen que les persones més bones no moren mai. Encara espero el dia que me'n presentin alguna, serà que no n'ha nascut cap.

Macarrons plens de fetge i salsa escalfada sobre els llavis bruts i les mans plenes de fang. A l'escola ens van ensenyar a menjar amb dignitat, però en llibertat les persones s'agafen les femtes per untar-se la cara amb solemnitat. Molta pudor fan els cossos dels humans quan moren, perquè mentre viuen couen la bafarada que els caracteritza com a tals.

I quan passen les gavines a prop de terra els hi crido: m'alegro que hagis trobat el vaixell i que naveguis mar enllà. Cadascú és amo del seu timó i lliure d'escollir les illes per on navegar.

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?

De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

Relat dels estranys

A través es veu, arran es nota.

Abaixo el cap, per no topar-me cara a cara amb ella. Du el meu fill, en un embaràs no desitjat. No soc el seu pare, ell ja va marxar; ni tan sols la conec; però me la sento meva, per haver-hi somiat. Aviat parirà, ja no la veuré més al tren de matí, agafant-se la panxa, protegint el bebè. Sort de la nit dels túnels, ens emparen de mirades furtives. La vaig desitjar fins prenyar-la i encara ara la vull tota nua. Amb el dit li acaricio la panxa i baixo fins l'engonal. S'asseu elegantment, però es posaria a quatre potes per cridar com un animal.

En aixecar-me topo amb el revisor; em mira amb un ressentiment tenaç. Algú ha rebut de valent abans que ell marxés de casa de matí. Els crits no se senten dins del vagó, però es poden tocar amb la punta de la llengua com pinto l’aire del seu alè. Va ser el meu germà abans que el pare ens abandonés per sortir corrents autopista amunt. Es necessitava mà d’obra barata. Calia treballar. No tinc germans, però ho podria ser. El meu pare no és el seu, ni tan sols sé on és; però del mateix color amb què es dibuixa el cel amb carbonet, els fills seran sempre cosins germans.

Evito que una dona vella toqui el botó. Rentis, si us plau. O ella o jo. Algú no es dutxa de fa temps. Porto desodorant a la motxilla, el trec i disparo. No són les meves aixelles les que reben de valent. És el seu cos pudent. Una empenta i la tiro avall. A vegades un petit gest mou tones.

És prou seriós el tema com per acabar a les vies del tren. No tinc cordes amb les quals lligar-me, però un parell de mitjons em serviran. Els mateixos que utilitzava ella per unir els meus canells i deixar-me immobilitzat. No tinc la mateixa sensació que aleshores. La seva llengua, suau, cruel, lliscant per la meva pell. L’olor a cremat de les vies, suau, cruel, amb el tren lliscant per dir-me adeu.