Roger Filomer
tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia
llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la
imaginació a nivells de temperatura extrema.
De camí a la
feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se
l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament
el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia
realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del
cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta
de fusta envernissada per tot arreu, no
havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i
venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en
aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure
davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb.
Volia estar sol i no podia.
Al final, a
l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la
taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava
el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els
seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar
els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot
tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria
espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda
caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va
masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.
Cap dels seus
companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als
fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van
seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un
plàtan de postres.
