Relat de miralls

A l’escola em van ensenyar el mateix que a vosaltres, el mateix que al Jean. Ens van crear una imatge idíl·lica, un ambient ideal, on els artistes es reunien i parlaven. Parlaven de coses interessants, es reunien i criticaven l’art i el seu temps.

Vés per on, sembla que avui el mirall deixa d’estar brut, algú ha vingut a netejar-lo. Li calia un repàs ben bo, distorsionava massa les coses. Ara, amb el vidre ben net, sense tota aquella nuvolosa que l’envoltava, es més fàcil veure’s reflectit. Observar la història i reescriure allò que va passar, en aquells locals, que a vegades ens havien pintat de bohemis i d’altres cops de resplendents.

Cert! Els autors es reunien, sí! Els artistes es veien, sí! Però no ho feien com ho fem tu i jo, que ens reunim i destrossem la humanitat, no... No ho feien com ho hem fet, sempre, tots els altres, quan ens hem assegut al voltant de taules brutes i enganxifoses per parlar de la tristesa de la societat. Ells tenien al cap una cosa, menjar-se-la els uns als altres sense parar. El mirall és clar, tan clar com el dels germans Grimm; no hi ha dubte. L’home és tan avariciós, és tan hedonista i egòlatra, que és capaç d’agenollar-se i menjar-se tot el que li posin per davant, sense escrúpols, sense tabús. I després en faran una història diferent, un joc de mans ple de cortesia, de salvatgisme cultural; però al cap i a la fi és pornografia dura, coprofàgia profunda.

El pobre Jean no tenia un desencís tan gran des què, amb catorze anys, va provar el cotxe dels seus pares i va veure  que calia embragar.

Relat de joglars

Mentre ella seguia llepant el culs dels vianants, tu continuaves dins de la gàbia infernal. Feia molt que no mataves. El cert és que no havies dut mai ningú a la mort. Matar està sobrevalorat, pensaves. Alguns, fins i tot, maten les lletres a cops de destral, ho fan amb pistoles i amb llances.
Però tu, allà dins, entre els ferros que no et deixaven sortir, veies la seva llengua recorrent l’anus pervertit. Volies cridar, però no tenies veu. Demanaves ajuda, però no hi havia cavallers disposats a saltar-se les normes. Fa temps que han donat la veu als joglars i els hi han tret als poetes.

Agraïments d'un Sant Jordi Insensible

Sant Jordi ha passat... a una velocitat extraordinària.

Quan marxàvem de la carpa d'Stonberg Editorial, a les 20:30, tenia la sensació que tot just m'acabava de llevar. Encara tenia al cap la passejada matinal -ben d'hora- amb l'Àitor, buscant un parell de roses per a la Judith. Encara estava a casa, estrenant el meu llibre "Faules Morals d'una vegada per totes" i veient com el petit obria l'embolcall del seu "Superpatata 5". Encara els veia esmorzar mentre els hi deia fins després.

Ha sigut tot tan genial que les agulles del temps han decidit prendre el camí ràpid i enviar-nos cap a casa en un no-res.

M'agradaria donar les gràcies a tothom que es va apropar per allà on vam ser, tant els que van estar xerrant amb nosaltres com els que simplement van comprar "Insensible". Poder parlar amb gent que es llegeix els teus escrits, compartir uns moments màgics... no té preu. Però tot això no hauria estat possible sense el Ricard -i els seus ajudants- de la llibreria Torradas; el Santi -i els seus companys- d'Iniciativa; i el Jordi i la Ton -i tots els venedors de l'estand- d'Stonberg. Gràcies a les seves tres parades va succeir aquell instant memorable (no pas el de la signatura, no hi he cregut mai en aquestes coses) que posa en contacte l'autor amb qui es fa seva l'obra, creant-ne una de nova en el seu imaginari.

A tothom, moltes gràcies!

I ara? Ara que sigui Sant Jordi cada dia, que la gent llegeixi els llibres que ha comprat, que en compri encara més, que vagi a les biblioteques, que en demani de gratis... Gratis! Sembla increïble, no? Quantes coses podeu fer que siguin gratis? Poques... i encara menys que valguin tant la pena!

Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.

-I quines són? Escriure?

-No, llepar culs.

-Els llepes bé?

-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...

-Mai no has treballat a les Rambles!

-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...

-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...

-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...

-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...

-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!

-Llepaculs! Llepaire!

-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...

-Llepes...

-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!

-Això fa pudor...

-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!

-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.

-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!

-M’aniria el què?

-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!

-Llepar culs?

-Això és el de menys! Ets massa primmirat! Com no veus la veritat, el cas, la casualitat, la fe...

-La fe... La fe religiosa?

-No, no! La fe en tu mateix! En poder llepar i créixer! Com més creixes, més llepes; com més llepes més gran es fa tot!

-I al final?

-Al final diuen...

-Diuen que la caiguda és molt forta.

-No! Això ja no! Això era abans! Les figures de cera ja no es desfan! A fer ganxet! A llepar! Fes-me cas i mataràs!

Relat d'editors

Buscant entre els papers que amaga un dels meus calaixos perduts, he trobat allò que no cercava. Era una carta, me la vaig escriure el mes que ve. No em vaig contestar, perquè quan la vaig enviar quedava un mes per arribar.

Obria la missiva saludant-me a mi mateix; tot seguit justificava tal atreviment allunyant-me dels judicis que podrien caure sobre meu. “No estic boig”, comentava, explicant que tot el que un fa per un mateix és bo, fins i tot saludar-se.

Després vaig entrar en el tema sense col·lar una introducció feixuga i llarga. Seria estúpid intentar enredar-me amb quatre paraules mal posades. D’aquesta manera, sense embuts ni embolics, vaig exclamar: “espero que m’escoltis!”. Al costat volia escriure la meva resposta, però en creure inoportú anticipar-me a la jugada, després de molt meditar, vaig optar per deixar que jo mateix m’escrivís quan la carta em retornés. Clar que no comptava en què l’havia enviat el mes que ve.

Em sobraven paraules i vaig patir un atac d’ira. Vaig esborrar el que havia escrit i, en majúscules i amb un bolígraf que pintava amb un color més fosc, vaig redactar: “EDITORS VALENTS, ON SOU?” Mentre escrivia aquesta ximpleria, la repetia en veu alta, com si algú em pogués sentir. Si estava sol! No hi havia ningú més. Com sempre, les meves paraules quedarien volant per sobre del paper, fins que un dia, desapareixerien.

Què agosarats que són alguns, que creuen en el que fan... Espero mai no em contesti jo mateix aquesta carta, perquè em podria dir quatre coses ben dites que farien mal. Clar que no sé a qui feririen més. Per si de cas, vaig escriure la carta el mes que ve.

Relat d'ivori

Entre les valls més llunyanes de les nostres comarques, allà on el fred no deixa mai pas a la calor; hi reposa una torre d’ivori; majestuosa, alta com ningú mai no hagi somniat; imponent pels seus colors espectaculars quan el sol la pot il·luminar, fràgil com una gota a punt de caure al mar.

Hi ha, entre la multitud dels nostres veïns, una opinió corrent que no se sap si és certa o fictícia, però que col·loca, a dalt de tot d’aquella torre, un vell geperut, barbut, de cara arrugada i vista cansada. Diuen que allà pensa només amb ell i la seva elit, que no és capaç de moure’s per baixar a les terres planes, per relacionar-se amb la plebs i saber quines coses passen fora dels cànons establerts des de l’antiguitat. Li diuen l’home sense temps, parlant d’ell com si no fos d’aquest món.

Tot això ho diuen uns i altres, sense conèixer res d’ell, ni tan sols sabent si existeix de veritat. Formen cues i cues per criticar-lo al mercat, mentre compren peix barat i diuen que és del car. Entre els veïns hi ha qui té fortuna i, després d’haver alimentat la llegenda sense fonaments, rep un cop de sort, un vent ple de bon atzar i buit de contingut, una ajuda apadrinada de les que sempre havia renunciat. Aleshores, a poc a poc, no lluny de casa dels veïns, construeix una torre ben alta, que vol emular la del vell rondinaire. No té vori, ni marbre, ni pedres precioses; usa fang extret de la terra mullada.

Com tot el que s’alça del no-res, amb el temps acaba perdent volada; un altre cop de vent, sense padrins ni bons amics, i la torre cau. A vegades cal que passi una temporada, tot sovint esdevé anys després; però el mal ja està fet. És responsabilitat tant dels qui van aportar aquell fang brut i poc cuidat, com de qui va viure en aquella torre falsa, recoberta d’altaveus en els que els esperits que enviaven falsos somnis al món exterior.

Relat de Sant Jordi

Senyor, no els creguis, no saben el que fan, senyor no els castiguis, no volen saber el que voldrien fer. Un cop i un altre en Marc repeteix aquesta frase. Ja fa una estona que ha sortit de l'ascensor. Ara, puntuals, han arribat tots al xamfrà de les orxates. Els veïns els saluden, els turistes els miren enrarits. Quin d'ells camina més guerxo. Una cama cap aquí, un braç cap allà. Dibuixen ziga-zagues per la vorera i miren cap a un costat i parlen cap a l'altre. El Marc és prim, té la cara xafada, com si dos boxejadors l'haguessin estomacat pels dos costats. La seva mirada perduda busca més enllà de les ànimes que s’atreveixen a mirar-lo. El Marc està a punt d'arribar al seu portal, qualsevol distracció complica un camí que, si bé en un principi sembla senzill, pot acabar sent una trampa mortal. Just abans d'arribar es creua amb el quiosquer, puja de pressa i avui no es diuen res. El Marc s'entristeix, però se li passarà, la Maria li obre la porta i ja pensa en el berenar. Per contra, el quiosquer està angoixat. Li han dit que al passatge hi ha una celebritat asseguda a una taula, deu estar firmant.

Les ganes de veure'l fa que no s'adoni que creua en vermell. No l'atropella un autobús  de miracle. Per què aturar-se i demanar perdó? Té pressa, molta pressa. El centre és ple de gom a gom. Gent firmant i gentussa suplicant. Però al barri no hi ha problemes d'espai, ha vingut una celebritat i cal ser el primer en demanar-li l'autògraf premiat.

Tot suat, amb taques a la camisa per la zona axil·lar, arriba on se citen els intel·lectuals del moment. El busca desesperadament. No li sona ningú. Fa calor, és dia festiu. A l'exterior tot són taules plenes de cerveses, gent bevent i rient. Dissimuladament els mira a tots. Pregunta a un jove barbut que porta un vestit dues talles més petit del que li hauria recomanat un doctor, però no obté cap resposta intel·ligible. Per un moment pensa que potser s'ha equivocat de lloc. Aviat se li escapa de la ment aquest pensament. Només pot ser aquí, però qui és aquest famós que no sé reconèixer, es pregunta. Cansat de buscar s'asseu a una de les terrasses d'un bar. No passa ni un minut i ja té una cervesa a la boca. S'oblida del personatge que està buscant. El sol passa entre les fulles dels plataners, l'aire és ple de pol·len lluent. El remor de la gent xerrant es barreja amb una cançó dels vuitanta que s'escapoleix de la llibreria. Han col·locat uns petits altaveus per sorprendre als visitants. Petits juguen pel carrer, una zona d'exili dins del trànsit urbà permet que un parell de joves es besin sense parar. A una banda, sota d'un barret de feltre, un home enrotlla un cigarret amb alguna cosa més que tabac.

Passa l'estona i no se n'adona. És a Barcelona. La taula del costat és ocupada per la mateixa persona des de què ha arribat. Sembla que firmi llibres, però no ho fa. Està escrivint. Pensa en l'absurditat de la seva carrera fins aquí, observa l'escriptor improvisat del seu costat i se sorprèn quan un noi li demana un autògraf. L'he reconegut, li diu, vostè és aquell famós que surt per la tele, el que corre d'un costat a l'altre, firmi'm el llibre si us plau. I li firma, però el lector no sap qui ho fa. 

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.

I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.

El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.

Relat d'entendre

-Hi ha editors que no saben escriure.

-Ho sé.

-No ho saps.

-Sí, sí. Diuen cada estupidesa...

-Veus, no ho saps. No em refereixo al que diuen.

-Aleshores? Si un escriu per dir coses...

-Sí, sempre i quan sàpiga escriure.

-No t'entenc.

-Normal, a ells tampoc els entén ningú.

-Aleshores per què escriuen?

-Perquè són editors.

-I els editors poden escriure?

-Poden, clar. I han d'escriure. Escriure molt o poc, però han d'escriure.

-Aleshores, si escriuen és perquè són editors.

-Exacte.

-I no saben escriure perquè són editors...

-No, no. Hi ha alguns editors molt bons! 

-Com? No has dit que no?

-El que jo he dit és que hi ha editors que no saben escriure. I afegeixo:

Miro enrere com qui mira

per sobre de l'aire

buscant un infinit etern.

Relat d'editorials

Fuma de forma descontrolada. Abans d'apagar la cigarreta, l'usa per encendre una de nova. Està completament nerviós. Fins i tot està suant. A l'habitació no fa calor, però ell té el cos cremant. En poques hores hauria d'haver entregat l'editorial del diari. És un número molt important, el més important de tots els temps. Cada paraula que posi serà observada i avaluada molt acuradament. Sap que la repercussió d'aquell article d'opinió li canviarà la vida. Si ho fa bé, qui sap; si ho fa malament, qui sap. El futur és incert per ell ara mateix. I no només el futur llunyà, sinó l'immediat. Perquè passen els minuts i la fulla continua en blanc. No li ve al cap ni una sola idea. Res. Posa música i intenta desconnectar i treure's la pressió del damunt, però tot continua igual o, pitjor encara, continua en negatiu. El temps passa i l'hora límit és a la vora. En uns instants hauria de prémer la tecla que posés punt i final, però ni tan sols ha escrit la primera lletra de l'última editorial que traurà el ja difunt diari.

Ja es pot comprar!

Des d'avui ja podeu comprar  la novel·la "El número 7". Si voleu, podeu fer-ho de dues maneres:

-Per internet: Entreu a la web de l'editorial Stonberg, li doneu a 'comprar,' pagueu i, en pocs dies, el tindreu a casa.

-A qualsevol llibreria: Li demaneu al llibreter  i ell s'encarregarà de demanar-lo a l'editorial. En uns dies el portaran a la llibreria i ja el podreu comprar.