dilluns, 22 de febrer de 2021

Relat del cap

-Creu blanca són els certificats de conduir?
-Dona’m una altra cervesa i calla.
-En cap cap cap el que cap en aquest cap.
-I ara a què ve això?
-No ho sé. Per què m’ho preguntes?
-Perquè m’ho has dit tu.
-Jo?
-Sí, tu.
-I qui soc jo?
-La meva ombra dins d’una pluja al soterrani de sota del pàrquing.
-Com?
-No ho sé.
-No ho saps tu?
-No, i tu?
-No ho sé. Preguntem-li a l’espera eterna que no caurà mai.
-Per caure cal que hi sigui damunt.
-Damunt de què?
-No ho sé. Ho saps tu?


Sabran els anys que cauran
damunt les terres mortes
de frases i paranys
abans que acabin
amb els que moriran.

Sabran els altres el fat
sota les lliçons apreses
d’oracions i mantes
després que comencin
amb el roig gastat.

dissabte, 13 de febrer de 2021

Relat de la cerca

T’havia buscat fins trobar-te.
Que la teva llengua 
és dura com la roca
i només parla quan l’apuntes
amb una broca.

T’havia buscat i m’havies dit
que ara ets meva
i ahir ja no,
que ara ets meva
i demà tampoc.

T’havia buscat serè i foll
com Blanca busca la llum
i no he sabut trobar-te
en cap de les paraules
que m’han matat
en tres anys de faules.

T’havia buscat de dia
sota l’arbreda i el vidre entelat.
M’havies confessat la corda
que estira i estira
com qui trenca els braços
d’escoltar que fugires
en llits voraços.

De tant buscar-te
et vas perdre.
No volies que et trobés,
car la cerca meva
era la teva vida
sense treva.

diumenge, 7 de febrer de 2021

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?
De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

dijous, 4 de febrer de 2021

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

dissabte, 30 de gener de 2021

Relat dels honoraris

La nit aquella,
la que no vas escriure cap  cançó,
la que no vas demanar-me perdó.
 
La nit olbidada
dins l'amargor 
de l'alegria 
de no veure't més.
 

Romania el meu cap,

com romanen

les absurdes mirades

dels vidents astrals,

sobre la llosa freda.

 

Passaren solsticis

i em mataren

els vicis

dels que m'amaren.

 

No cal que vingui,

ara, no cal,

demaneu-li que no gosi,

que no gosi entrar.

 

Em bull la sang

abans de morir

tan sols de saber

si és del mossèn

aquella ombra 

que em vol dir l'oració.

 

Si tu no hi ets

de res em val,

de res em sobra tot

per aquest ganivet feixuc

-dur i profund-

dins d'una carta

d'aquesta tristesa meva.


Han trinxat el meu cos

uns operaris.

He preguntat

d'on venien:

tenien cara de soldat.

Tan sols desitjaven

els seus honoraris

per fer la feina

i veure'm enterrat.


Sota el sol inexistent

d'aquella nit

-de la nit aquella-

perdo la memòria.

 

Hores eternes,

cabells enredats

reposant sobre el pit.


No cridis a la mort

-no juguis tot sol-

que aviat 

serà tan aviat 

que es farà tard

i serà massa tard

per llevar el dol.

diumenge, 24 de gener de 2021

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

dijous, 21 de gener de 2021

Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?


És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dues armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.