diumenge, 11 de juliol de 2021

Relat de l'abisme


Crec que no m'hauria de preocupar;

Però estic preocupat.

El metge m'espera demà.

Bé, no és un metge, 

És un fotògraf.

No sé si hauria de pentinar-me

O anar sense arreglar.

Em llevaré després

de dormir poc,

molt poc.

Aniré de pressa amb la moto

però no vull caure,

per res.

Em preocuparia caure

i trencar-me alguna cosa:

la mà, el braç, 

el turmell o la columna.

No pas pel dolor que sentiria,

tothom sap que el dolor, 

quan caus, 

és absent, sord.

És just després que apareix,

et destrossa, t'humilia,

et retruny i t'empenta a l'abisme.

El dolor és justament la veritat,

el saber què ha passat,

per què a mi?

Si tots són els que no volien

i jo tampoc.

dijous, 24 de juny de 2021

Relat de Wells

Explica la història que un home va descobrir un poble on tothom era sord. El citat ésser viu va prendre consciència de tal paratge després de creuar tota una planúria que separava la gran ciutat d’aquell misteriós indret. Anomenat Wells pels seus amics, li agradaven les excursions a peu, matinar, observar els animals i anotar en una petita llibreta tot allò que se li passava pel cap. L’excursionista va tenir contacte amb aquells vilatans mancats d’audició a finals del segle passat. Va ser just un dia que va esdevenir tot el contrari del que havia de ser.

Abans que el sol sortís i el gall cantés per primera vegada, Wells ja duia les botes posades i enfilava un corriol que el permetria allunyar-se de casa seva. No duia res més que la seva vestimenta; ni motxilla ni aigua, ni aquella farmaciola que l’havia salvat tantes vegades. Les raons de la seva deixadesa no eren altres que el malson que el torbava des de feia dies. Sense poder dormir, sense poder descansar, el cervell se li havia anat emboirant. Diuen les males llengües que tal desvariejament no vingué donat per res més que per la veu d’una veïna, que cantava -des de feia pocs dies- cada vegada que ell intentava cloure els ulls i descansar. Era una veu delicada, penetrant, suau. Era la veu més dolça que ell havia sentit mai. Es delia tot el dia per poder-la escoltar, però les forces se li acabaven i havia de jaure on fos. Era en aquell precís moment que la bella dama començava el seu recital i el despertava, en el millor dels casos.

Embogit i fatigat, va aprofitar un instant buit d’aquella màgica veu per eixir de casa i fugir. El camí de seguida se li va fer costerut, però les seves habilitats excursionistes eren més que reconegudes. Amb les cames esgarrinxades i les mànigues estripades s’anava obrint pas per allà on el camí s’acabava. Va creuar camps de blat, boscos de pins, rius secs i rierols plens d’aigua fresca i brillant. Va pujar més de tres turons i va veure l’horitzó cremant. Una forta llum i una columna de fum el van espantar. Atret, aleshores, per una força major, va encaminar-se cap aquell incendi gegantí. A mesura que ell s’apropava, els animals salvatges creuaven per davant seu, escapant d’un escenari segurament terrible i esgarrifós.

Aquell dia, que havia començat fosc i que, després, va inundar-se de la llum potent del sol, va esdevenir fosc i tenebrós. El fum no el deixava veure-hi i l’impedia respirar amb tranquil·litat. Qualsevol humà amb dos dits de front s’hauria allunyat de la zona en flames, però ell no. Ningú no sabrà mai per què ho va fer. Va entrar dins de la gran magnitud fumejant i, un cop a dins -amb el front suant, els ulls mig closos i les orelles patint per l’espetec de la cremadissa-, va deixar de sentir-hi durant un llarg instant.

Wells va espantar-se, no sentia res; però podia recordar les cançons de la veïna que se li apareixia en tots els somnis: Vine aquí al meu costat, bella dama que furgues en el meu cor, vine ara que el nas ensuma el foc que en mi has creat, vine ràpid abans que els estranys s’apoderin de mi, vine ara que ja els veig venir. Ramona, no em facis patir, que l’escuma em surt per la boca i aquests petits nans vermells em lliguen les mans i se m’enduen cap una cabana secreta; vine i allibera’m, altre cop vull ser el teu esclau i rendir-me a les mans d’Orfeu i d’Apol·lo. Ningú serà millor que tu, t’ho prometo, no penso escapar-me mai més. Vaig ser un estúpid, vaig creure que fugir era tan bo com tallar-me les venes, i ja em veus aquí, amb les venes inflades per les cordes que em tenen lligat. Tot passa i tot succeïx per alguna cosa, no m’ho facis demanar més cops, que aquests animals -o petits humans- estan fent experiments amb mi. Les llàgrimes surten sense força dels meus ulls fumats. No puc cridar, no em senten, no els sento, però recordo el que era sentir-hi i no sé si ells podrien recordar-ho. Les seves mirades semblen tan cruels que la seva pell vermella no pareix tan afable com me la podria imaginar, assegut a la cadira, escoltant les teves cançons.

Ramona, ja ha passat massa temps, ningú no ha gosat venir-me a buscar. M’he pres la llibertat d’educar aquests vilatans, m’he cregut un colonitzador i ara agafen aigua del riu i no creen incendis cada poc temps. Ells m’han educat en el plaer de viure sense sentir-hi i algun dia m’oblidaré de la teva veu penetrant orelles endins amb la clara intenció de fer-me embogir, algun dia ja no recordaré que és ser un foll amb oïda i sense amor.


diumenge, 20 de juny de 2021

Relat del lloro

Sentia el lloro parlar,

cardava fort, com cridant,

com qui busca la seva parella

i no sap si és benestant.


Tal soroll entre música de cotxes

accelerant tal com si la vida

els anés al davant.

Clàxon, ràdio, regeton.

Fins i tot una família xisclant.


La calor abrasava les aixelles

i Desclot intentava furgar el meu cor

entre pàgines d'illots incandescents.


Sentia la televisió en anglès,

plorava fort, com sanglotant,

com qui cerca la seva parella

i les mentides els van allunyant.

Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

dimecres, 16 de juny de 2021

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.


Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.


Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.


No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.


dilluns, 14 de juny de 2021

Relat de Discotheque

La meva vida es un llumí.
Ho dic avui
i demà,
en hores mortes que cauen
enceses per les flames
que vénen i van.
 
No seran els dies els que
matin les hores,
seran les nits que
m'embriagaran fins perdre
no sols el control;
tan de bo fos només
el control,
el control de la meva vida,
de la teva, de la ràbia i de la ira;
el descontrol que porten
les portes obertes
quan m'empenten i jo ja no...
ja no governo per ser lliure.

Serà a les nits,
abans d'abaixar les orelles,
abans de mostrar-me
carinyosa i amatent,
fidel i latent,
quan m'oblidaré de les paraules,
dels sentiments,
dels crits en calma
i les carícies
de gata maula.

Ompliran la mostra
i els escolliré d'un en un,
sense demà,
mostrant-me alegre
i curulla de vida;
perquè és la vida que trio
la que em dona
la discoteca,
el membre fet a mida.

dilluns, 17 de maig de 2021

Relat dels monstres

De petit pensava que els monstres tenien cara desfigurada, feien una olor que tirava d’esquenes i que, quan eren rere meu, se’m menjaven una mà o un peu. Tant era així que dormia sempre amb el cobrellit ben lligat. No fos que un peu sortís per un costat i un monstre nocturn se’l cruspís com si fos una galeta. Altres coses que també feia, sense sentit, però amb molta paüra, eren pujar les escales del garatge de cinc en cinc, notant un alè indescriptible perseguint-me pels narius des de darrere; o cridar ben fort -amb una espasa a la mà- quan m’estava sol a casa.
Han passat els anys, molts anys. Soc capaç de romandre sol en una cambra fosca? Segurament sí. Tot i que ho passo fatal. Però me n’adono que la foscor no és la causa de la por, són els monstres.
Monstres que no tenen tres ulls, ni halitosi letal; monstres que llueixen bona mirada i una veu suau al parlar. Monstres que tenen una llengua bífida i unes dents esmolades; monstres que demanen, supliquen i exigeixen que els donis tota la teva sang i tu -perdut i desorientat- els hi dones sense pensar. Monstres que et destrossen per dins, com els corcs amb la fusta, com els cucs amb la fruita. Monstres que demanen pas per poder-se quedar i, com idiotes -perquè sabem a què venen- els hi regalem les claus de la vida. Monstres que menteixen, monstres que se’n riuen de nosaltres, monstres que s’alimenten de la desgràcia dels altres. Monstres que se senten millor si es pixen a la cara d’algú. Monstres a qui no podem fer fora de les nostres vides, perquè saben fer-nos mal si intentem allunyar-los. Monstres tòxics, monstres que han existit sempre, però que fan tant mal que, quan els tens a dins, és molt difícil arrencar-los les grapes i fer-los fora fins mai més.
Adéu, monstres, la llum és en mi.

divendres, 14 de maig de 2021

Relat del santoral

Gemega, plora, riu avall; de costat 
el santoral no és per a tu,
mes per a tu s'han fet i desfet les ales.


M'entristeix pensar que ja has acabat
ardent en les flames que volia nostres.


              Busca-les.
              Sargeix-les.

dimecres, 5 de maig de 2021

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares

entre rialles de veïnes i tomaqueres

que no donen fruits ni

arbres sense arrels

perquè ningú les rega

i quan les reguen

les ofeguen fins

quedar-se tan seques

que de falses es creuen

bones per ser natura.

I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.

Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 
Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.

diumenge, 25 d’abril de 2021

Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.

diumenge, 18 d’abril de 2021

Relat de Tres quarts de set


La veu del yin

Sota dels arbres, quan la cridòria ja no és amb ells, se sent el silenci entrar per la finestra del cotxe. S’han escapat i la nit alguna cosa els hi ha robat. Torna-la a tapar, té fred; la nit és tan freda que no recorden com van començar aquell viatge entre petons robats. Per cada bes: una abraçada, hom sap que són més profundes les marques si no s’esquitlla la pell. Aviat s’acabaran les cerveses, però no liquidaran mai els besos allà, en algun hotel -a prop de l’autovia-. No és una presó, té vistes. I si no, en algun motel, a dalt de la muntanya, on la boira els embriagui. Serens o no, les vies són presons en les quals no es volen allotjar: Cada tren té un vagó, un vagó rere l’altre. Tot tren segueix les vies, mes ells no les seguiran. Creuen que el camí no té final, però sí parades on abraçar-se i esperar sense fer res més que veure els trens passar.

Junts es trobaran, a mig camí, no els caldrà baixar; o potser sí, perquè el tren a vegades els demana aturar-se. On? No ho saben. Ell no viatja sol, perquè hi ha algú altre amb qui  ha quedat. Caldrà, doncs, que agafi el tren ben d’hora, molt d’hora; tan d’hora que la llum dins del túnel no sigui la del sol. A la dutxa l’aigua no és mai prou freda com per congelar un anhel d’abraçada.

 

La veu del yang

Surt de casa quan els ocells canten. No en canta cap, algú els ha matat. Mama, demana-li altre cop que torni a posar l’escenari al mig de la plaça. És massa fosc perquè puguin actuar els nostres actors. És massa trist perquè puguin cantar els nostres cantants. És massa dolorós perquè pugui seguir el seu camí. Va ser ahir, mentre tots dormien, que Llucifer va caure en la seva lluita. No tenia ales, no tenia esperances. Ningú no va saber que queia. Ningú no l’ha trobat a faltar. El desert és tan buit que res florirà en honor seu. Miquel riurà entre el silenci dels trets dels caçadors. Qui ha triat tan bella pena per un món sense pica-soques, corbs ni orenetes? Deixeu que brollin les fonts, allibereu els torrents per omplir els llacs, permeteu que tornin a florir els camps entre pastors i gent cantant. No ens deixeu abandonats a la sort d’un Déu que ens ha enganyat.

 

En estèreo

Cereals i llet per esmorzar, encara amb pijama i despentinat. La llet calenta, no massa per no cremar-se. Els cereals amb xocolata i la tassa amb nansa. Certs costums no cal perdre'ls, ni amb vint ni amb quaranta. Tot i que diuen que a certa edat és millor canviar-ho tot, començar de nou, sentir-se jove i escriure un nou guió. El buit del carrer és dins la casa. Només s’omple amb l’aigua topant amb el front; la dutxa desperta la sang, els músculs i la ment. Es fa difícil no pensar en res quan es pensa en tot. Warren Zevon entona una cançó i es vesteix tan sol com aquella veu. Texans, texans, texans. Cada dia uns texans. Samarretes fosques, com la vida, com la solitud, com la tristesa; no la seva, la de tots. Amb les vambes als peus i la motxilla a l’esquena, creua el carrer. No hi ha ningú. Ni tan sols el sol l’ha vingut a espavilar. Un lladre s’amaga rere una cantonada. Un rodamon es cobreix el cap per no veure tanta humiliació. Un cambrer aixeca la persiana i encén la cafetera. Un conductor d’autobusos obre les portes. Hi ha una petita cua esperant la jornada laboral: Alguns en una fàbrica, sona el timbre i comencen a treballar. D’altres en una obra, piquen la pala i s’esllomen. Això no és Fresno. No caurà la neu per evitar que engegui el cotxe. Abans d’entrar a l’inframon, un primer raig diürn. Allà al fons hi ha el mar. Ell s’hi allunya per navegar amb el seu vaixell de cartró.

Relat del Roig

Roig és el color de l'estrella
que em va atrapar
de camí a l'anella
quan el que volíem era
ensenyar,
ensenyar-nos les cares; 
atrapar,
atrapar-nos les mans; 
aprendre,
aprendre'ns els noms; 
i prendre'ns la roba
els uns als altres,
com se la furten
els animals salvatges
que juguen
a esgarrapar-se el plomatge.

És hora de dir adéu
a les escales,
-de dos en dos-
als passadissos,
-saludant amb petons-
a la sala de profes,
-fent un petit mos-
al vaixell penjat
-tot lluint amorós-
a totes les cares
que m'han embriagat
durant quatre anys
plens d'alegria
i dolor descontrolat.

Festes al gimnàs,
esmorzars a la cova,
dinars al Benji
o a la muntanya.
Colònies de cartes
i gorgs amagats.
La llegenda dels banys
i els crits amarats.

Les ganes de fer coses,
les coses per tenir ganes.

Trobaré a faltar
el caliu
més que les parets;
els somriures
més que els arbres.
Les abraçades i els petons
de tots els qui algun cop
hem parlat pels racons.

Del primer a l'últim,
del conserge a la directora,
del personal de neteja
al bibliotecari inexistent....
Gràcies, gràcies, gràcies.

dimecres, 14 d’abril de 2021

Relat de l'amor

L'amor és Pols d'estrelles;
la veus, t'il·lumina,
la vols tocar, no hi arribes.
Te la imagines, et cremes,
insisteixes, t'ofusca.

T'hi apropes, s'allunya;
la sents, t'enganya,
te les creus, et traeix.
T'allunyes, et persegueix,
T'atures, t'atrapa.

T'envolta, et fa viure, et mata.
I finalment et converteix
en pols d'estrella.

dimarts, 6 d’abril de 2021

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.


L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

dilluns, 5 d’abril de 2021

Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Relat del fusell

Llença una moneda enlaire i espera que caigui.
Caurà d’un dels dos costats.
Segur.
La sort triarà l’humor
o la tristesa:
els teus embats.

Fes rodar un llapis sobre un pla.
S’aturarà en un punt donat.
Segur.
El destí escollirà si riure
o plorar:
els teus atacs.

Atura el rellotge abans que arribi a deu.
Citarà un número atrapat.
Segur.
El fat elegirà el somriure
o la llàgrima:
els teus rampells.

Prepara el canó de mà mig carregat.
Dispararà bala o aire esfumat.
Segur.
L’atzar decidirà la vida
o la mort:
els teus llampecs.

Sorda és l’espera
davant del fusell
quan no saps
si dispares
o reps.

dissabte, 3 d’abril de 2021

Relat de Patti

Potser soc com ma mare,
potser soc com Jesús plorant.
S’oblidaran ara
de veure’m com un amant.

Lot cridant -no tanta sal-,
Abel criant abelles mortals;
marxaran els núvols de dalt
quan ens clavin aquests pals.

Fa temps que oblido la rendició,
no tornis a demanar-me pietat
ara que he aconseguit odiar el perdó.

Vola amunt, torre de Babel:
aquest llibre sagrat
sona a Patti damunt del cel.

divendres, 2 d’abril de 2021

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

dimecres, 31 de març de 2021

Relat del maltractat

No és poesia social reconèixer
que t’han humiliat,
que t’han maltractat,
que has sigut la puta del joc
i que s’han rigut de tu,
entre poques caramelles,
en una reunió de veïnes
        malparides
que treuen les fitxes del parxís
per posar-les sobre
el tauler de la vida
i escopir-se a sobre,
les unes de les altres,
        com putes
mentre riuen i s’enriuen:
perquè la virtut de qui no té vida
sempre serà la de destrossar
de libèl·lules les...
ales,
potes,
antenes…
i enganxar-les sobre papirs gastats
amb una agulla clavada
dins del cos:
el meu cos.

Kafka ressuscitat
és més digne que qualssevol
dolors que em pot haver creat
una ànima empobrida
i solitària
a qui ningú mai no ha estimat.

diumenge, 28 de març de 2021

Relat del traductor

La nit que el meu traductor no em va traduir ni una sola frase de la meva nova novel·la, vaig escriure cent paraules buscant quina era l’única que no es podia traduir. Esgotat, vaig agafar el ganivet, aquell que feia servir per tallar el cogombre quan cuinàvem amanida grega sense iogurt, però amb música i espardenyes, i vaig clavar-me’l al braç esquerre. 


Poca sang, vaig escoltar. No sé qui ho va dir, però algú m’acompanyava en la trista i solitària experiència que aquells minuts gaudia sense companyia. Endut per la ràbia del comentari, vaig cercar una forquilla, una d’aquelles que clavàvem a la carn arrebossada quan sopàvem amb patates fregides, amb o sense música, però amb molta cervesa i algun que altre programa avorrit per la televisió de pagament, aquella que els pobres no veien, però nosaltres sí, perquè robàvem el senyal als veïns, que no tenien massa diners, però se’ls gastaven en estupideses culturals, com la tele o entrades per musicals de mal gust. La forquilla va encertar un dels meus ulls. No me la vaig clavar jo, ho juro per totes les paraules que he escrit, però és que aquell dia no m’acompanyava ni l’ombra que tota la vida m’ha seguit, ni aquella consciència que sempre s’encarrega de dir-me quina merda soc. Qui va ser no ho sé, per què les finestres eren obertes; hi entrava l’aire i hi feia fred. Jo les hauria tancat, però embriagat com estava de tantes paraules no podia ni moure’m del sofà. Quètxup i mostassa de Dijon. Motlles de pa com una moqueta destrossada i els meus peus bruts d’un negre atzabeja. Suposo que hauria sortit al carrer a treure la brossa, però descalç. Ho suposo i no m’ho crec, perquè no feia mai res a casa. Algú ho feia per mi. Jo vivia sol. I res del que jo feia significava res pels que m’acompanyaven en el dol. L’ull sagnava sense aturador i vaig creure morir. Requeria un traductor, algú que convertís tot allò en un doll d’amor. Però les bateries no tenien baquetes ni les guitarres cordes prou resistents per seguir aquella cançó.


Recordo restar a terra, no sabria dir-vos de quin terra parlo, perquè la vida passa per sobre com si el sòl fos el nostre terrat; però m’alegro d’haver-vos contat com un traductor va provar de salvar-me, in situ, evocant paraules que jo no havia dit, tan sols per crear un nou capítol que jo no li havia donat.

Relat de la pietat

El meu pare,
sense pietat davant d’un dòlar brut.
La meva mare,
sense por dels lladres que robaven per menjar.
Aquells espais, tan buits com plens,
són ara estranys
dins del meu petit paradís perdut.

La pietat no existeix,
no sé què mireu allà dalt;
quan algú de la teva sang mor
cauen els anells
del dolor i la distància
forjats sense abraços ni petons.

La família, aquell estrany misteri
que no és un país,
però que crea fronteres inútils
amb soldats que les defensen
i exiliats que en fugen
de matí
sense haver pres ni el cafè
que els unia en un abans plegats.

S’obrien les portes per anar a buscar
el meu germà;
sortia corrents carrer amunt.
S’obrien les portes
i m’avergonyia de veure
les ampolles sobre la taula
tant buides com plenes de ràbia.
Algú va carregar-se els límits
i els diumenges
no van ser mai de ningú.

Cada un de nosaltres tenia un rol.
L’exiliat,
El rebotat,
L’escombriaire,
El rebelat.
La santa mare de Déu
cuinant pels profetes
i Josep fumant al paller
amb la cua entre cames
i les flames sobre un taulat
ple de belles dames.

diumenge, 21 de març de 2021

Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Relat del cap

-Creu blanca són els certificats de conduir?
-Dona’m una altra cervesa i calla.
-En cap cap cap el que cap en aquest cap.
-I ara a què ve això?
-No ho sé. Per què m’ho preguntes?
-Perquè m’ho has dit tu.
-Jo?
-Sí, tu.
-I qui soc jo?
-La meva ombra dins d’una pluja al soterrani de sota del pàrquing.
-Com?
-No ho sé.
-No ho saps tu?
-No, i tu?
-No ho sé. Preguntem-li a l’espera eterna que no caurà mai.
-Per caure cal que hi sigui damunt.
-Damunt de què?
-No ho sé. Ho saps tu?


Sabran els anys que cauran
damunt les terres mortes
de frases i paranys
abans que acabin
amb els que moriran.

Sabran els altres el fat
sota les lliçons apreses
d’oracions i mantes
després que comencin
amb el roig gastat.

dissabte, 13 de febrer de 2021

Relat de la cerca

T’havia buscat fins trobar-te.
Que la teva llengua 
és dura com la roca
i només parla quan l’apuntes
amb una broca.

T’havia buscat i m’havies dit
que ara ets meva
i ahir ja no,
que ara ets meva
i demà tampoc.

T’havia buscat serè i foll
com Blanca busca la llum
i no he sabut trobar-te
en cap de les paraules
que m’han matat
en tres anys de faules.

T’havia buscat de dia
sota l’arbreda i el vidre entelat.
M’havies confessat la corda
que estira i estira
com qui trenca els braços
d’escoltar que fugires
en llits voraços.

De tant buscar-te
et vas perdre.
No volies que et trobés,
car la cerca meva
era la teva vida
sense treva.

diumenge, 7 de febrer de 2021

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?
De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

dijous, 4 de febrer de 2021

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

dissabte, 30 de gener de 2021

Relat dels honoraris

La nit aquella,
la que no vas escriure cap  cançó,
la que no vas demanar-me perdó.
 
La nit olbidada
dins l'amargor 
de l'alegria 
de no veure't més.
 

Romania el meu cap,

com romanen

les absurdes mirades

dels vidents astrals,

sobre la llosa freda.

 

Passaren solsticis

i em mataren

els vicis

dels que m'amaren.

 

No cal que vingui,

ara, no cal,

demaneu-li que no gosi,

que no gosi entrar.

 

Em bull la sang

abans de morir

tan sols de saber

si és del mossèn

aquella ombra 

que em vol dir l'oració.

 

Si tu no hi ets

de res em val,

de res em sobra tot

per aquest ganivet feixuc

-dur i profund-

dins d'una carta

d'aquesta tristesa meva.


Han trinxat el meu cos

uns operaris.

He preguntat

d'on venien:

tenien cara de soldat.

Tan sols desitjaven

els seus honoraris

per fer la feina

i veure'm enterrat.


Sota el sol inexistent

d'aquella nit

-de la nit aquella-

perdo la memòria.

 

Hores eternes,

cabells enredats

reposant sobre el pit.


No cridis a la mort

-no juguis tot sol-

que aviat 

serà tan aviat 

que es farà tard

i serà massa tard

per llevar el dol.

diumenge, 24 de gener de 2021

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

dijous, 21 de gener de 2021

Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?


És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dues armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.