dilluns, 11 d’octubre de 2021

Relat de la papallona

La papallona, la de l'Oller no, una altra, estava indignada perquè volia una vida sencera. Poder pagar un pis, que fos el centre d'atenció i que el seu amor fos oficial. Una anarquista de les de sempre, d'aquelles que s'omplien la boca per cridar que elles de grans no serien avorrides i no passarien pel tub; però al cap i a la fi és el que volia. Per això tanta indognació! On era la hipoteca? On eren les tardes avorrides al sofà? I enrabiada com estava, per mostrar el seu descontentament, va fer el més romàntic i i oficial que hi ha; endur-se el primer gamarús a la porta del pàrquing per netejar-li les vergonyes.

Papallona, no veus que les ales et cremen? Vols volar i cada cop que alces el vol encens les teves ales i caus a terra. L'odi no fa bo el camí. Estimar-se és el primer. Pagar en contra dels altres les pròpies bufetades no et fa més feliç. Ara ja pots dir-ho entre riures de sobretaula. Ara ja pots fer-te la valenta entre companyies de xupitos i gins barats. Però sota el coixí la tempesta tornarà. No has fet mal a ningú més que a tu.

Petita papallona. Volar més alt no és caure més fort.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 


T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.


T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.


T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.


Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

diumenge, 26 de setembre de 2021

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat del lleó

Mirant el rellotge constantment se sent com una peça de ment esborrada de la pissarra oblidada al carrer. No li prengueu les constants, encara deu estar agonitzant. Podrien haver-lo posat a reciclar, es deuen haver equivocat. Però entre tanta ferralla ja se sap. Algunes coses útils acaben no tenint ús ni per reciclar. I si ve alguna d’aquelles persones que recullen els ferros i els venen a les furgonetes en negre? I si de ferro no en té res?


Alguna cosa surt d’entre la brossa. Serà la seva mà? Podria ser. Té ganes d’eixir amb força i valor. S’ha acabat de romandre begut entre bosses de merda. Es dutxaria, si tingués on fer-ho. S’arreglaria, si posseís algun vestit per posar-se. Es pentinaria, si no hagués usat la pinta com a projectil l’última nit. No podrà fer res d’això, però riurà. Altre cop riurà. Sol i aïllat. El lleó de Nietzsche ressorgeix. Deixeu que rugeixi.


Groc i vermell resplendent. La força de l’home per sobre de l’home. A poc a poc s’alça i escampa la brossa pel carrer. Es desfà de tot el que li molesta. Aparta la brutícia que el destorba. És nu, és lliure de tanta mala bava. Buscarà un nou cavall, cavalcarà sobre flames, degollarà els caps que se li posin davant.
Eternament dempeus, eternament ell.

divendres, 24 de setembre de 2021

Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

dijous, 23 de setembre de 2021

Relat de la llosa

Ep,
podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?


La vaig dur per tu

quan l'heura encara no era arrel,

la vaig carregar perquè ploressis

sota el diluvi universal,

me la vaig fer meva

per poder començar de nou.


Ep, 

podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?


Sembla que ara,

quan la llosa pesa més que mai,

has oblidat els meus braços

duent-la sobre teu.


Sembla que ara,

quan m'enterra per sempre més,

t'has desentès dels besos

que ens allunyaven de l'adeu.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Relat de l'adéu

L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians

que intentaven polir

una pedra preciosa

a base de cops de cors

de roc en ple estat de xoc.


Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,

mal de caps,

coïssor...

I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.


Caldria oblidar el cel

per no necessitar mirar-lo

dia rere dia.

Caldria recordar el buit
per exigir caure

hora rere hora.


Jo em penediré d'aquell dia.

Tu et penediràs d'avui.

Quan tires la clau al fons del mar,

la tires sense pensar

en tot el que el cor volia

quan em miraves i em deies et vull.


Trucant a les portes del cel

em quedaré sol.

Però no vull més 

que acceptar la veritat;

aquell qui m'ha estimat

s'omplia la boca de no-res.

dijous, 16 de setembre de 2021

Relat del vaixell

 Seu a la roca, seu;

contempla el vaixell com va

mar enllà, lluny d’aquí.


S’enduran les orenetes

aquells records que vas esborrar?


Portaran les onades

el buit que vas deixar?


Segueix assegut a la roca,

continua mirant l’horitzó, 

que ja no tornarà.


Haurà el patró virat

per rumiar-se si tornar

o s’esfumarà amb l’odi,

el rancor,

el ressentiment,

i tot aquell aire podrit 

de qui no ha estimat?

dimarts, 14 de setembre de 2021

Relat del forat

No sabia si no podia respirar per la calor que feia, aquella xafogor infernal, o perquè m'havien trencat el cor.

Perdona? Trencat el cor? A tu? Com t'atreveixes a...

Escolta'm, tranquil·litza't. No t'alteris. No he dit que la culpa no fos meva. He dit que m'havien trencat el cor.

Però no és així.

I tu què saps? Vas tot el dia amb les fletxes aquestes repartint merda sense adonar-te del que fas.

Precisament, d'aquest tema en sé una estona. Seu, relaxa't, beu de la font.

No tinc ganes de beure res, ni de menjar, ni de seure ni fer res.

Típic dels cors trencats.

Ja t'ho deia jo això.

Sí, però no vol dir que el tinguis tu.

Ah, no? I què tinc?

Tens aquell forat tant gran que t'ha acompanyat tota la vida.

Aquell que em feia plorar quan no el pssava res?

Bé, sí que et passava, però no ho veies.

I què em passava?

Que el forat era amb tu. Però has jugat a tapar-lo com has pogut. 

I m'ha anat bé.

Si tu a això li dius anar bé... ara ets dins del forat. No saps com sortir-ne. T'asfixia en cada moment i, a més, et culpa a tu de tot.

Ja, però durant molt de temps me n'he escapat.

Escapar no és la sortida.

No hi ha sortida.

Evidentment que no. Aquest forat no té sortida, però sempre és millor tenir-lo al costat que no pas ser-hi a dins.

Relat de l'abisme

I la lluna li digué a l'estrella:

Necessitaràs tres vides per esborrar el que has voltat amb mi.


No és la joventut eterna

per molt que t'alcis a tocar el cel,

creient que la distància és curta

entre l'agre abisme i el buit de mel.


No és la gosadia un tret

dels inconscients,

viuen cecs del dolor

que causen a la gent.


És mal i destrucció per jugar

a Ares desembainant la daga,

a Afrodita besant la mar, 

de l'olímp a les cendres de la terra mare.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

dissabte, 4 de setembre de 2021

Relat de la cova

És evident que el sol surt cada matí. Tu el fas sortir. S'hi està allà tot el dia, obert, parlant amb les plantes, il·luminant altres ulls. Només marxa de nit, molt de nit, en hores tardanes en les que ja no tenen força els seus raigs.


Se m'acut, amagat en una cova, lluny de la seva claror, treure el cap i demanar-li a qui il·lumina. Se m'acut no perquè em cregui valedor de cap dret, sinó perquè quan el sol no t'il·lumina a tu, però segueix sortint cada dia, és per algú altre.


Se m'acut però se'm nega. I torno a la cova. I sol en la foscor veig com en la vista llunyana aquella escalfor solar continua tot el dia cremant altres ulls que ja m'han suplantat.

dijous, 2 de setembre de 2021

Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.

Relat del tren

És cert, jo necessito parlar.
Tu no.
És cert, tu agafes un altre tren.
El seu.
Xiularà més enllà de la carena,
a mig revolt el veuré marxar.
És igual si corro,
si camino,
qui decideix partir sense mirar enrere
no frena ni m’espera.

diumenge, 29 d’agost de 2021

Relat del saber

Magradaria saber si ja has posat un rei a la teva vida. Magradaria saber si ja plores en unes altres espatlles. Magradaria saber si ja rius quan mires uns altres ulls.

Però no goso saber-ho, perquè no vull gosar fer-te mal i dur-te altre cop al riu de Caront. Així que soc content pensant que qualsevol altre futur és millor que el meu i que, malgrat tot, sempre has volgut estar més lluny que a prop.

Voldria saber tantes coses, voldria un tren esperant-me, voldria un amor incondicional. Però sé que a vosaltres, els nous, us dura l'estima el que tarda esborrar en dos segons la tristor.

Seguiré recordant, un a un, tots els records que ja hagis cremat.

dissabte, 28 d’agost de 2021

Relat dels Love of lesbian

Deien els Love of Lesbian moltes coses, però no n'escoltaves cap. Cada vegada que els escolto, et recordo a sobre meu escoltant-me sense parar atenció.

Deia jo que m'escoltessis, que arribaria el dia que marxaries i agafaries qualsevol altra cançó. I que totes et sonen bé, perquè de necessitats en va el món ple. I que totes et contenten, perquè amb quatre notes i una melodia graciosa tu ja rius.

Però sempre et deia que, un cop acabada la cançó, quan provessis de recordar-la, et vindria sempre sempre sempre el gust dels meus llavis i tot el viscut al meu costat. 

Provaràs d'oblidar la lletra. Et creuràs feliç al seu costat. Intentaràs creure en el somriure estúpid i les mil frases de les amigues del costat. Mes en la soltiud, quan el busquis i no et trobis, no t'espantis si encara em veus al teu costat.

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.

dimecres, 25 d’agost de 2021

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.


Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.


Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.


Silenci tronador.


Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

dimarts, 24 d’agost de 2021

Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

dilluns, 23 d’agost de 2021

Relat de l'huracà

No era novembre, però plovia. Queien quatre gotes sobre unes notes de piano. Res no es mullava sobre el terra sec que quedava. Un huracà havia creuat la ciutat. La gent ja no demanava ajuda, tothom s’havia cansat. Massa mirades perdudes, poques mans germanes. El tren ja havia marxat.


Un cartell a l’entrada del carrer anunciava les festes populars. Abans, hi havia nois cantant. Ara el silenci tocava la bateria a l’espera que portessin aquell pastís de formatge que s’havien menjat.
 

Quan les hores passaven per sobre dels cadàvers, ell es despertava dins del taüt que s’havia fabricat. Fusta de pi, de pi cremat en un incendi a dalt de tot de la muntanya, la muntanya màgica que va escriure aquell alemany abans, abans que les pistoles escrivissin que res era per sempre, tampoc la pluja de novembre.

divendres, 13 d’agost de 2021

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.


Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.

dimecres, 4 d’agost de 2021

Relat d'ombres

Ombres que acarineu sempre les distàncies més llargues. Ombres que planegen sobre les nostres ànimes. Heu vingut a buscar-me per endur-vos aquella pell erecte, que respira profundament quan els cossos entren en contacte.


No podreu omplir l'aire de negada inexistència,  perquè vaig omplir-me de terra aspra les meves carns. Porto les ungles brutes de cavar sota terra, buscant records i besos enterrats. Vesteixo genolls pelats d'arrossegar-me sense vergonya. 


Vigileu, no goseu maleir-me altre cop, el vent se us endurà. Vaig instruir-me en els més grans, els Déus i els humans. Clàssics i profans. Soc carn de lletra dura, banyada en ginebra i amb la fletxa clavada per decisió pròpia.

dijous, 29 de juliol de 2021

Relat de voler

Vull voler-ho tot.

Tot és voler el que no tinc,

el que desitjo i toco

en somnis quan puc

somiar el que anhelo.

I vull voler-ho tot.

Però amb tu,

terriblament amb tu:

Prenent-te en braços 

sobre les onades

o cavant en l'arena

dels escabrosos records

que ens dolen.


I ho vull perquè amb tu

voler és lluitar a contracorrent

com l'aigua ens empeny endins,

besant-nos i amant-nos a qualsevol lloc

on pugui voler.


Ara ja vull voler. Voler amb tu.

diumenge, 11 de juliol de 2021

Relat de l'abisme

Crec que no m'hauria de preocupar;

Però estic preocupat.

El metge m'espera demà.

Bé, no és un metge, 

És un fotògraf.

No sé si hauria de pentinar-me

O anar sense arreglar.

Em llevaré després

de dormir poc,

molt poc.

Aniré de pressa amb la moto

però no vull caure,

per res.

Em preocuparia caure

i trencar-me alguna cosa:

la mà, el braç, 

el turmell o la columna.

No pas pel dolor que sentiria,

tothom sap que el dolor, 

quan caus, 

és absent, sord.

És just després que apareix,

et destrossa, t'humilia,

et retruny i t'empenta a l'abisme.

El dolor és justament la veritat,

el saber què ha passat,

per què a mi?

Si tots són els que no volien

i jo tampoc.

dijous, 24 de juny de 2021

Relat de Wells

Explica la història que un home va descobrir un poble on tothom era sord. El citat ésser viu va prendre consciència de tal paratge després de creuar tota una planúria que separava la gran ciutat d’aquell misteriós indret. Anomenat Wells pels seus amics, li agradaven les excursions a peu, matinar, observar els animals i anotar en una petita llibreta tot allò que se li passava pel cap. L’excursionista va tenir contacte amb aquells vilatans mancats d’audició a finals del segle passat. Va ser just un dia que va esdevenir tot el contrari del que havia de ser.

Abans que el sol sortís i el gall cantés per primera vegada, Wells ja duia les botes posades i enfilava un corriol que el permetria allunyar-se de casa seva. No duia res més que la seva vestimenta; ni motxilla ni aigua, ni aquella farmaciola que l’havia salvat tantes vegades. Les raons de la seva deixadesa no eren altres que el malson que el torbava des de feia dies. Sense poder dormir, sense poder descansar, el cervell se li havia anat emboirant. Diuen les males llengües que tal desvariejament no vingué donat per res més que per la veu d’una veïna, que cantava -des de feia pocs dies- cada vegada que ell intentava cloure els ulls i descansar. Era una veu delicada, penetrant, suau. Era la veu més dolça que ell havia sentit mai. Es delia tot el dia per poder-la escoltar, però les forces se li acabaven i havia de jaure on fos. Era en aquell precís moment que la bella dama començava el seu recital i el despertava, en el millor dels casos.

Embogit i fatigat, va aprofitar un instant buit d’aquella màgica veu per eixir de casa i fugir. El camí de seguida se li va fer costerut, però les seves habilitats excursionistes eren més que reconegudes. Amb les cames esgarrinxades i les mànigues estripades s’anava obrint pas per allà on el camí s’acabava. Va creuar camps de blat, boscos de pins, rius secs i rierols plens d’aigua fresca i brillant. Va pujar més de tres turons i va veure l’horitzó cremant. Una forta llum i una columna de fum el van espantar. Atret, aleshores, per una força major, va encaminar-se cap aquell incendi gegantí. A mesura que ell s’apropava, els animals salvatges creuaven per davant seu, escapant d’un escenari segurament terrible i esgarrifós.

Aquell dia, que havia començat fosc i que, després, va inundar-se de la llum potent del sol, va esdevenir fosc i tenebrós. El fum no el deixava veure-hi i l’impedia respirar amb tranquil·litat. Qualsevol humà amb dos dits de front s’hauria allunyat de la zona en flames, però ell no. Ningú no sabrà mai per què ho va fer. Va entrar dins de la gran magnitud fumejant i, un cop a dins -amb el front suant, els ulls mig closos i les orelles patint per l’espetec de la cremadissa-, va deixar de sentir-hi durant un llarg instant.

Wells va espantar-se, no sentia res; però podia recordar les cançons de la veïna que se li apareixia en tots els somnis: Vine aquí al meu costat, bella dama que furgues en el meu cor, vine ara que el nas ensuma el foc que en mi has creat, vine ràpid abans que els estranys s’apoderin de mi, vine ara que ja els veig venir. Ramona, no em facis patir, que l’escuma em surt per la boca i aquests petits nans vermells em lliguen les mans i se m’enduen cap una cabana secreta; vine i allibera’m, altre cop vull ser el teu esclau i rendir-me a les mans d’Orfeu i d’Apol·lo. Ningú serà millor que tu, t’ho prometo, no penso escapar-me mai més. Vaig ser un estúpid, vaig creure que fugir era tan bo com tallar-me les venes, i ja em veus aquí, amb les venes inflades per les cordes que em tenen lligat. Tot passa i tot succeïx per alguna cosa, no m’ho facis demanar més cops, que aquests animals -o petits humans- estan fent experiments amb mi. Les llàgrimes surten sense força dels meus ulls fumats. No puc cridar, no em senten, no els sento, però recordo el que era sentir-hi i no sé si ells podrien recordar-ho. Les seves mirades semblen tan cruels que la seva pell vermella no pareix tan afable com me la podria imaginar, assegut a la cadira, escoltant les teves cançons.

Ramona, ja ha passat massa temps, ningú no ha gosat venir-me a buscar. M’he pres la llibertat d’educar aquests vilatans, m’he cregut un colonitzador i ara agafen aigua del riu i no creen incendis cada poc temps. Ells m’han educat en el plaer de viure sense sentir-hi i algun dia m’oblidaré de la teva veu penetrant orelles endins amb la clara intenció de fer-me embogir, algun dia ja no recordaré que és ser un foll amb oïda i sense amor.


diumenge, 20 de juny de 2021

Relat del lloro

Sentia el lloro parlar,

cardava fort, com cridant,

com qui busca la seva parella

i no sap si és benestant.


Tal soroll entre música de cotxes

accelerant tal com si la vida

els anés al davant.

Clàxon, ràdio, regeton.

Fins i tot una família xisclant.


La calor abrasava les aixelles

i Desclot intentava furgar el meu cor

entre pàgines d'illots incandescents.


Sentia la televisió en anglès,

plorava fort, com sanglotant,

com qui cerca la seva parella

i les mentides els van allunyant.

Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

dimecres, 16 de juny de 2021

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.


Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.


Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.


No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.


dilluns, 14 de juny de 2021

Relat de Discotheque

La meva vida es un llumí.
Ho dic avui
i demà,
en hores mortes que cauen
enceses per les flames
que vénen i van.
 
No seran els dies els que
matin les hores,
seran les nits que
m'embriagaran fins perdre
no sols el control;
tan de bo fos només
el control,
el control de la meva vida,
de la teva, de la ràbia i de la ira;
el descontrol que porten
les portes obertes
quan m'empenten i jo ja no...
ja no governo per ser lliure.

Serà a les nits,
abans d'abaixar les orelles,
abans de mostrar-me
carinyosa i amatent,
fidel i latent,
quan m'oblidaré de les paraules,
dels sentiments,
dels crits en calma
i les carícies
de gata maula.

Ompliran la mostra
i els escolliré d'un en un,
sense demà,
mostrant-me alegre
i curulla de vida;
perquè és la vida que trio
la que em dona
la discoteca,
el membre fet a mida.