Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.
Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.
Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.
Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.
Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada