Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.

Insensible, a la venda!

Ja és aquí!

Si voleu comprar "Insensible-Esquilar la pell", podeu fer-ho ara mateix a la web d'Editorial Stonberg; us l'enviaran a casa sense cost extra.

Podeu veure aquí el vídeo que hem preparat per l'ocasió:

Esperem que us agradi!

http://stonbergeditorial.com/ca/narrativa/83-insensible-esquilar-la-pell-9788494470493.html

Qui vulgui comprar "Insensible" té aquestes opcions:

• Directament a la web: www.stonbergeditorial.com
• Trucant al telèfon al 933 435 562.
• Escrivint un e-mail a: stonberg@stonbergeditorial.com (Els llibres comprats directament  a Stonberg es lliuren directament a casa del client, sense cost per transport).
• A www.amazon.es (Els llibres comprats a Amazon tenen un petit sobre cost per transport que cobra Amazon).
• A qualsevol llibreria, que el demanarà a Stonberg Editorial. El comprador haurà d'anar dues vegades a la llibreria, una per encarregar el llibre i una altra per recollir-lo.

La correcció -Insensible-

Molts lectors creuen que la majoria d’obres literàries no passen per cap corrector. Aquesta idea, que no sé d’on pot haver sortit, és perversa i, al meu entendre, fins i tot surrealista.

Em veig capaç de corregir la novel·la d’algú altre, de repassar un treball, un article, el que sigui; per alguna cosa sóc filòleg. Però si parlem de les meves obres... ho veig pràcticament impossible. I aquesta sensació, pel que es veu, és comú entre molts escriptors.

Vol dir això que no fem correccions del que escrivim? Al contrari, repassem els nostres textos una i una altra vegada, retoquem i tornem a escriure; apuntem canvis, modifiquem frases, intentem no perdre el guió... i tot això amb un dels dos ulls mirant l’ortografia. És normal, doncs, que  al final acabem guerxos.

A E.Hemingway se li atribueix la frase: “Escriu borratxo, edita sobri”. És una màxima que m’encanta. Sempre he defensat que per escriure cal vomitar i que no tothom té coses per vomitar ni sap com vomitar. Després de treure-ho tot, de buidar-se completament, cal anar netejant la taula i veure amb perspectiva què és el que és necessari que es quedi i què és mediocre i demana ser esborrat. No és feina fàcil, de forma que altra vegada la correcció pura i dura queda en segon pla. A més, alguns, som matussers de mena, no ho podem evitar, per això necessitem una petita ajuda i no ens fa vergonya demanar-la. Per a la novel·la "Insensible", aquesta tasca ha vingut de la mà de Santi Campo, qui va ser el meu professor de llengua catalana ja fa molts anys. 

Santi Campo

Home compromès amb la societat, el país i la gent, Santi ha treballat tota la vida de docent, fins que el juny de l’any passat es va jubilar. El vaig conèixer a l’Institut Joanot Martorell, d’Esplugues de Llobregat; on sempre va destacar per ensenyar amb una metodologia especial que, a hores d’ara, veig que era d’avantguarda. Lluny de l’estil clàssic de docència, on el mestre queda per sobre dels alumnes, va saber donar a les classes un aire popular que motivava els discents, fent-los partícips i creant climes de debat per enriquir-los personalment.

Aquest estil que tenia de donar classes no era fortuït, sinó que sorgia del seu tarannà social. Santi ha estat sempre al costat de les classes treballadores, tant com a activista com a representant polític. Primer amb el PSUC i després amb ICV, el seu pas per la política ha sigut sempre per la via de l’esquerra, defensant la llibertat dels pobles i els drets dels més desafavorits. Vagi per endavant, sempre, la meva admiració per ell.

La coberta -Insensible-

La coberta és, en qüestió de llibres, la carta de presentació de l'obra. Per aquest motiu vam tenir clar, des del principi, que havia de sortir la casa que s'hi pot veure. Vam buscar fotos en el nostre arxiu familiar i ens vam decidir per la seleccionada. Després, vam passar-li a la dissenyadora, perquè fes desaparèixer un parell de persones que sortien en primer pla i li donés un estil que lligués amb la novel·la.

La casa

La finca que surt a la coberta no és una qualsevol, es tracta d’“El gran Chaco”, una casa familiar de Vilassar de Mar, construïda a principis de segle XX, que el meu avi va comprar a un indià (Enric Guanyabens) l’any 1954. Els meus pares, germans i jo mateix hi passàvem llargues temporades a l’estiu i algun cap de setmana que altre la resta de l'any. La novel·la no parla de la meva família ni de mi; però situa el marc de l’obra en aquesta finca. Per això era important que fos part de la presentació .

La dissenyadora

L’encarregada de retocar la foto, crear el disseny i donar-li aquest estil característic ha sigut la mateixa autora de la coberta d’El Número 7: Anna Tarrida. Aquesta artista, amb una llarga experiència en el disseny gràfic, va estudiar a l'escola Elisava (Grau Superior en Disseny Gràfic) i a la Massana (dibuix avançat).

Al llarg dels anys s’ha anat especialitzant en disseny gràfic aplicat al tèxtil, a la imatge corporativa, editorial, audiovisual y web. 

A més , és gerent de Onegraphicgirl, una Botiga-Estudi-Taller que ofereix tant productes manufacturats de dissenyadors i artesans com projectes gràfics personalitzats.

http://onegraphicgirl.blogspot.com.es

facebook.com/onegraphicgirl

Relat de sequedat

Atrapats en un cercle polar, els dos amants decideixen tancar els ulls i sortir d’aquell infern glaçat. No es volen donar les mans, no ho volen fer fàcil. La humanitat, de sempre, s’ha instal·lat en un perpetu estadi negatiu de les coses. Si per sobre de tot valorés, qualsevol ésser humà, la positivitat dels actes, de ben segur que no es complicaria tan l’existència. Ara bé, potser aleshores no seríem uns personatges tan excèntrics i les místiques casualitats  desapareixerien.

En tot cas, tornant al moment dramàtic que viuen aquelles dues persones que no poden sortir d’aquell cercle viciós, sentim un sentiment de culpa tan aferrat a la nostra cultura que no ens queda altre remei que plorar i agenollar-nos. Ens quedem en la postura del sumís, suplicant a no se sap qui que faci no se sap què. Ho fem esperant que aquelles dues persones, que ni sabem d’on vénen ni què feien allà, se salvin i aconsegueixen eixir del fred círcol de la rutina.

La decisió dels dos humans la prenen els oients, els lectors, els espectadors. Aquests últims els empenyen fins a fer-se seves les teories d’altres. Tothom, amb força, demana que ho aconsegueixin. Però en tota funció, hi hagi o no actors, personatges, decoració, lectors, públic, o membres externs de la vida en sí, l’autèntica víctima s’asseu en el seu amagatall perdut, dins dels somnis que fugen de la inconsciència. Per a cada paraula, un somni propi menys, i un món oníric, d’altri, més.

Relat de finals

En arribar a casa de la seva amiga, se la troba a mig vestir. Només porta uns texans i una camisa completament descordada. Ella no fa cap esforç per tapar-se i inicia una conversa que ell troba del tot agradable.

-Mira, jo ara marxo. Vull que siguis tu qui em retorni les meves coses. Pots estar tranquil i veure el que t'agradi. Tornaré d'aquí a una estona. Quan torni, tu ja hauràs vist tot el que tant desigtes. Ets lliure de fer el que vulguis. No et tallis. La casa és teva.

Li passa la mà pel clatell i li dóna un bes a la galta. Es corda la camisa, es posa unes sabates i marxa.

Ell es queda sol i no sap què fer... està excitat. Treu fum per les orelles. Té el membre molt dur. Sap que aquesta situació no es repetirà mai més. Es planteja què pot fer. Pensa per què ho ha fet ella. I només arriba a una conclusió: ella el vol satisfer. Creu que tot el que hi ha en aquella casa, doncs, li pertany. Dubte i vaga pel passadís, la cuina, el bany, les habitacions. Obre portes, armaris, calaixos, rentadores, la nevera i el micrones. Busca desesperadament, però no sap què busca. S'estira al seu llit i olora els coixins que el recorden a ella. Quantes nits haurà somniat aquell moment. Es despulla i es dirigeix al moble d'on va treure el llibre.

Aleshores, obre el calaix i descobreix que totes les cabòries que ell s'havia fet eren irreals. El calaix és buit, només hi ha un tros de paper.

L'agafa i llegeix el que posa: "Ets un fracassat".

Relat de desfer

En un clar procés d'introspecció, ell tancà els ulls i assimilà aquella escena tant brusca. Estava a casa de la seva amiga, assegut al seu sofà. Tenia la seva mà sobre la seva cama. El cos li bullia, però no pel contacte físic, sinó espiritual. Ella li acabava de dir que coneixia el seu secret. Era conscient de la seva malifeta i, enlloc d'enfadar-se, li demanava que li tornés. Efectivament no li havia calgut ni trucar distorsionant la veu ni muntar un missatge anònim. Ell havia anat per la via directa. 

"Sort que no he fet el ridícul demanant el rescat; ara encara estic a temps de pensar una excusa", es deia a si mateix mentre no gosava obrir boca per por a què ella li descobrís la tremolor en la veu.

-Mira, no cal que pateixis. Vés cap a casa. Agafa el que és meu i torna. Jo ho oblidaré tot. No hi haurà rencor, ni venjança. Has gosat profanar la meva intimitat, però no m'importa.- Li etzibà ella.

-Puc preguntar-te una cosa? Però no t'enfadis...

-Dispara...

-Com saps que he sigut jo?

-Fa temps que ens coneixem. Més del que tu et penses. A mi m'agrada escriure, a tu t'agrada actuar. Ets la millor marioneta que he tingut mai. Sempre a cavall del que jo dic. Sempre a remolc del meu cotxe. No tens, gairebé, ni veu ni vot. Però ets seductor i incisador. Em costaria desfer-me de tu.

Relat de tornar

En ple procés de recuperació. Un diumenge ell estava esmorzant un cafè amb llet i unes galetes. Tenia clar que era el moment de demanar el rescat. Ara ja havia recuperat les forces per establir comunicació, altra vegada, amb la propietària del llibre. Descartades les opcions d'anònims amb trossets de diaris i la veu modificada a través del telèfon; va creure convenient presentar-se a casa seva per parlar amb ella. A més, feia molt de temps que no es veien. De fet, feia molt de temps que no veia a ningú, ni els excompanys de feina, ni els amics, ni la família. 

Després de caminar una bona estona, va arribar a la seva casa. Va trucar el timbre i, com sempre, va somriure en veure-la obrir la porta. Anava vestida de diumenge, texans i samarreta. Però lluïa el cabell de forma diferent. Li anava a comentar aquest fet diferencial, però ella va donar-li una bufetada que el va deixar callat.

-Entra. Passa. No saps com he patit. On has estat tot aquest temps? 

-Jo.. -No li sortien les paraules. Així que va optar per callar i entrar dins del pis.

Van seure al sofà i ell li va explicar tot el que havia fet. Ella plorava i no parava de preguntar-li el perquè d'aquella bogeria. Ell no sabia què contestar-li i provava amb el primer que li venia al cap.

-Aquestes coses passen. Deixes de creure amb tot... Alguns ho resisteixen, d'altres no. Jo... vaig ser dèbil... ho he tirat tot a la brossa, la feina, els amics... no em queda res...

-Em tens a mi, no? Afageix ella amb to dèbil.

-Suposo, no ho sé... crec que amb tu tampoc he sigut sincer...

-Ja ho sé. Ja me'l pots tornar. Ara no el necessites.

-Com?

-Prou... -Ella li agafa la mà i la posa sobre la seva cama.- Et violenta que faci això?

Ell envermelleix i amb veu tremolosa li diu:

-No sé de què em parles...

-Vés a casa i torna amb el que és meu. Després ja parlarem.

Relat de rius

Al sortir del despatx s'atura en veure's reflectit en el vidre d'un aparador. La botiga, que en aquest cas passa del tot desapercebuda, és d'objectes antics: "La casa de l'oblit". 

Somriu i es col·loca bé la corbata. Però al fer aquest gest recorda la seva mare, dient-li a l'orella: "viuràs, per sempre més, amargat". Aquelles paraules el fan plorar. Un fet que no pot dissimular en tot el trajecte que el porta fins a casa. Allà, deixant anar les llàgrimes sense vergonya, pren una decisió que el marcarà la resta dels seus dies.

Es descuida de si mateix. Deixa la feina. Inicia una autodestrucció que el porta a experimentar uns actes molt llunyans a la seva vida habitual. Passa gana. Dorm al carrer. Coneix els drogoaddictes que abans mirava amb recel. Prova les seves tècniques per reinterpretar la realitat. Es forada el braç un cop i un altre. S'amaga en els racons que deixen els edificis mal construïts. Es converteix en una llúdria que es nodreix de les restes dels seus exveïns. Passa fred. Se sent sol. Desconfia de la gent. No es dutxa ni manté cap tipus d'higiene.

Passen els dies i, a poc a poc, s'oblida de per què fa allò. Simplement navega i navega per uns carrers que li semblen rius envoltats de valls. No pot sortir d'aquells rius, no pot arribar a terra. Sempre seguint una corrent que, ara sí, ell no ha escollit. La roba que vesteix és la mateixa que portava el dia que va abandonar casa seva. No s'ha canviat. Manté intacte la seva promesa de ser un més entre els podrits. Passa un mes i, totalment esquelètic, decideix tornar a casa.

A les tres de la matinada, després de llevar-se xop, per culpa dels orins d'un gos que s'ha aturat al seu costat, posa punt i final a la seva aventura i retorna a la llar. La banyera el rep com si fos un Sultà. Aigua calenta i bombolles de sabó. Durant dos dies gairebé no menja. L'estómac s'ha acostumat a rebre només tòxics celestials a través del braç. Tampoc no dorm, té por dels vàndals que roben als rodamóns. Tan sols hi ha una cosa que fa com abans: agafa el llibre segrestat i el llegeix. Aquest cop, però, sense forces per anotar-hi res sobre les anotacions. 

Relat de professional

Per un moment va pensar en fer anotacions sobre les anotacions. Qui sap, potser amb un altre color, marcar-ho, comentar-ho, fer d'aquelles lletres una conversa imaginària, però, al cap i a la fi, molt real; perquè era, ni més ni menys, la unió de dos pensaments sobre una mateixa cosa. I això és una conversa, no? Ja ho tenia decidit, va agafar un bolígraf vermell i anava a comentar una citació que ella havia fet: "Allò que per a uns és bo, per a d'altres és millor". Fins i tot sabia què havia de posar: "Allà on guanya un, perd l'altre". Però la casualitat, o no, va fer que en el mateix instant que posava la punta sobre el paper, algú toqués a la porta. Era la secretària.

Naturalment ho va deixar tot de banda, amagat dins del calaix; tant el llibre físic, com les seves idees imaginàries. Va centrar-se en els negocis i va xerrar durant mitja hora amb la seva companya de feina. Ella era una dona molt professional. No només perquè sempre arribava puntual i marxava quan ja ho havia acabat tot; sinó perquè es desvivia per la seva feina. Rumiava coses que li anessin bé al seu cap, pensava com organitzar l'agenda per aprofitar-ho tot al màxim i, a més, es desvivia per ell. Per això, com era habitual, després de la reunió laboral; amb el despatx tancat amb clau, ella li va succionar el membre fins fer-lo arribar al zenit. Ell sempre li deia que era una vertadera professional.

Relat de descobrir

Un parell d'hores més tard arribava a casa. Estava una mica ebri, havien begut vinet blanc per acompanyar l'àpat i un parell de gotets de vi d'Oporto per les postres. S'ho havia passat d'allò més bé; però al cap, des de feia molta estona, només tenia una cosa: el llibre.

El primer que va fer, en entrar a la seva habitació, va ser despullar-se, quedant-se només en calçotets. Va encendre una cigarreta i va obrir la seva bossa de mà. Allà dins estava el seu 

tresor. Va agafar-lo amb compte, el va olorar i es va excitar. Era el moment d'estirar-se i començar a llegir, va col·locar el coixí doblegat darrere la seva nuca, a tocar del capçal i mig assegut va iniciar una lectura que durà ben poc. 

Als pocs minuts d'iniciar aquella història el seu cap ja era a una altra banda. Pensava en la propietària del llibre segrestat, pensava en com ho faria per reclamar un rescat, pensava en què demanaria a canvi del retorn. I mentre ho pensava se li posava dura. Aquell llibre, unes hores abans, estava amagat entre les coses més íntimes d'ella. Per tant, pensava, era innegable que no era un llibre més. Havia aconseguit robar-li una part molt important, qui sap en quina quantitat. 

I mentre es tocava es preguntava si ella ja hauria descobert alguna cosa...