Relat dels descomptes

Busco la font de la vida que sadolli la sequedat dels meus ulls plens de decepcions.

Busco aquelles llàgrimes que quan queien feien mal a les parpelles.

Busco la meva mà esgarrapant-me la pell de matinada.

Busco la ferida als artells sagnant a raig.

Busco la paraula morta.

Però no trobo més que el buit que m'atrau sense esma ni forces.

Dona'm aire ple del gust del mango madur.

Lliura'm l'esperit de l'aire que omple els pulmons de l'olor del gessamí.

Entrega el meu cos al batec constant d'un cor embogit.

Regala'm el tacte dels dits fervorosos tocant la meva llengua tova.

Vull oblidar-me del tro i el llamp, si aquests no porten pluja mullada que amari el meu cos inert.

Desitjo sortir de la cristal·lina gàbia que m'ofega nit i dia, atorga'm el dret a sentir un aire fred i uns llavis calents.

Senyora de llarga capa blanca, mestressa de la capacitat pròspera per esdevenir real allò imaginari, llum que emergeix de les tenebres; em rendeixo i m'inclino als teus peus per sacrificar el meu destí. Obsequia'm amb amb una brisa suau d'esperança.

Les ofrenes estan de rebaixes, un descompte o la mort. Una salvació divina o ja mai més.

Relat del callar

A vegades no podem expressar el que sentim, però continuem sentint-ho per molt que ens neguin les paraules.

M'agradria saber de tu. Esborra. M'agradaria no ser cec. Esborra. Tan de bo fos sord i no t'hagués sentit dir-me adéu. Esborra. No puc preguntar-te. Esborra. M'han tallat la llengua. Esborra. Volen que esborri la meva ànima. Esborra. "El dia que el presente sea historia". Esborra.

Avui, tan lluny del cor que m'abraça sempre, no podré cridar fins plorar, no podré tancar els ulls i dir Bona nit. Però per més que m'ho neguin, alçaré la mirada fins trobar la meva estrella, única entre totes, i allargaré el dit que m'han tallat.

Picat entre farina blanca, el meu batec sap que t'ha fet mal. Ara espera que tornis a somriure, a viure, a ser tan tu i tan poc jo. 

I la resta? La resta és el que no suma, per això sempre acabo sent jo la resta.

Relat de dòmino

Crida fort. Molt fort. De tant fort que crida, es queda sense veu. Respira. Gemega. Torna a xisclar. Els veïns al principi creuen que passa alguna cosa. S’han llevat uns quants. Els altres deuen tenir un dormir tranquil, plàcid; ple de somnis que els aïllin de sorolls externs. Se sent també el remor de mobles movent-se, no són molts, deu ser només un. És un sotrac rere l’altre, gens compassat. Ningú sap si es tracta de sorolls compartits o d’un moment d’intimitat. Només se la sent a ella. Algun ingenu es podria creure fàcilment que està en perill. Però per contra, un dels veïns es posa calent, molt calent. Desperta a la seva dona a base de petons, carícies... Ella gairebé ni obre els ulls, es deixa fer. En breu ja no porta ni el pijama ni la roba interior. Segueix com si estigués dormida, cara amunt, amb les cames obertes i el seu marit menjant-li l’entrecuix.

Ell es desespera, no pot ser que la seva dona segueixi dormint i la veïna no pari de gemegar. Sortiria ràpid de l’habitació, correria despullat pel passadís, eixiria del pis completament nu, pujaria les escales de dos en dos, trucaria la porta de la veïna i es ficaria al llit amb ella sense dir-li ni bona nit. Però no ho fa, segueix calent, escoltant el so animal dels humans quan es donen plaer. S’oblida de les presses i aviat nota com la flor floreix; com a ella se li posa la pell de gallina; com les cames se li comencen a moure, com els mugrons se li tornen erectes, durs; com es mossega els llavis amb les dents; com mou la llengua d’un costat a l’altre lentament.

La veïna s’atura, no pot més, ha arribat al clímax i tots els veïns agraeixen que per fi retorni el silenci. Ara, però, ell i ella comencen a gaudir, ho fan en silenci, sense cridar, evitant gemegar; tot i que arribarà un punt en que ella li agafarà els cabells amb les mans, prement fort el cap contra els seus llavis vaginals... Serà aleshores quan el concert s’iniciarà altra vegada. Diferents cantants, mateix auditori. La vida, a vegades, flueix com les fitxes de dominó, una acció empeny una altra, fins que ve algú i ho esguerra tot.

Relat de Maó

Que Déu em perdoni si marxo de viatge a London o si, per ventura, se'm passa pel cap anar un cap de setmana en tren per la costa d'Euskal Herria. No sabria dir si el Santíssim em castigaria si passegés la Creu de Milano a Napoli, llegint Le Monde i no pas l'Osservatore Romano. Satanàs potser em reclutaria pel seu exèrcit si votés el Sinn Fein o el Front National.

Tot això no ho dic en va. Sé de què parlo. Ho he sentit a dir molt sovint, més del que es diuen moltes coses. Si repeteixes més de cent vegades Podemos et quedes cec i se't cau la llengua a trossos.

Ho dic pensant en moltes coses i res en concret. Algun dia tornaré a llegir Der Steppenwolf i cavaré la meva pròpia tomba. Fins aleshores, quedarem enganxats de cara al llibre escoltant les pedres com roden.