Relat de l'ombra

M'ha trucat en Martin. No li he agafat el telèfon. No m'agrada. Li he enviat un missatge i li he dit: A les set on sempre.

He pujat en Bicing, sabia que la nit acabaria malament, encara que no pensava que fos d'aquesta manera. A mig camí una tia se m'ha posat davant. L'he seguida i m'he desviat del trajecte. Quan ja feia deu minuts que la seguia m'ha dit: imbècil, penses deixar de mirar-me el cul? He acceptat la derrota i m'he sentit com un pervertit. Així que he girat cua i, sense recriminar-li res a ningú, he enfilat el carrer que em duia on havia d'anar.

Allà m'esperaven el Gros i el Llarguerut. Quin parell de cigalots, només veure'm arribar ja reien. Segur que s'estaven burlant de mi. He aparcat la bici com he pogut i m'hi he atansat violentament. Li he fotut una cleca a cada un i m'he assegut entre els dos. Aparteu-vos, caraculs. I expliqueu-me de què rèieu o us torno a fotre una hòstia.
El que ha succeït després és tan absurd que no caldrà explicar-ho. Això sí, m'agradaria escriure com he acabat dormint al carrer vuit hores després.

Begut de dalt a baix, portava les xancles trencades i caminava com un escapista sense brúixola. Potser només em caldria un moment, una línia, un vers, i podria trobar-me a mi mateix i oblidar-me de les arcades que no paraven de trucar a la porta.

Començava a sortir el sol i els lladres feia hores que rondaven els carrers. Els perduts érem carn de canó. El que no sabien ells era que jo anava perdut molt més abans de beure'm tota aquella munió d'ampolles que ens havien servit. La nit s'acabava, el dia s'iniciava, necessitava un bolígraf i un paper, necessitava només un moment al teu costat. Amb prou feines he aconseguit seure en un banc ple de pixats. Amb molt d'esforç he caigut quatre cops. I quan ja estava llest per tancar els ulls i abandonar-me a la sort, has aparegut. No eres tu, evidentment. Però per mi ho eres. Caminaves mirant el terra. Caminaves directe a mi. No et preocupis, em deia a mi mateix, només necessito un moment, un instant al teu costat, i podré escriure aquells versos que se'm neguen des que de mi em vaig oblidar. Nena, no ets tu, ho sé, no ets ningú; però si poguessis seure aquí un segon, o dos, crec que podria clavar-me la punta del boli als ulls. Crec que seria capaç de treure'm els ulls com Èdip i tirar-los al contenidor groc. Si us plau, ombra clara que vens cap a mi, és igual que siguis boira o llum del dia, només exigeixo una estona curta, una mirada, una hòstia recriminant-me tantes coses, un ofec continuat i sigil·lós; un crit d'auxili i girar la cara per veure una noia corrents rere un noi mòbil en mà.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de justícia

Tot el dia bevent aigua d’una ampolla buida.
Els llavis esquinçats i les mans clivellades
sota un sol de justícia
que ens recorda on acabarem
tant si aconsegueixo morir de set com de gana.

El castell s’enfonsa per haver-lo vist
dempeus, robust, erecte,
des del prat la vista torta
angoixa el cor, la vida, el fat.

El meu pare va morir sol,
com morirem tots,
sobretot jo, damunt d’aquesta,
i no aquella,
gespa cremada que han plantat
a l’asfalt i m’ha robat les ganes
de menjar-me el món
com me’l cruspia a cada vetlla.

Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.

Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 

Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.

Relat del neguit

"La veritat només serà el que tu vulguis que sigui".

Quan ets dins del tub, 

l'angoixa s'apodera de tu, 

vols sortir, però no pots.

Quan portes un temps sense passar-hi, 

el neguit creix en tu

i et suplica tornar-hi.

Aquella estranya sensació

amb el cap a dins l'aigua.

Aquella perillosa foscor, 

de quan et sents més a gust 

sense respirar.

Digues quatre paraules,

una que no sigui mort.

Digues-les una a una,

mentre em mires sense cor.

Avui han passat tants dies

que 24 hores no són res.

Miraré de girar la vista

una estona, res més,

fins que senti la meva veu

en el pou  que m'has empès.

Relat del mur

Cosmic girl, on són les ales ara?
Les has cremat sense pensar-ho.
Has tancat totes les portes
i ho has celebrat.

Mira les teves mans,
continuen petites i descuidades
o és el cor el que està abandonat?

Mira els teus ulls,
segueixen clucs a la veritat
o és el cor que està destrossat?

Desconec la teva identitat,
ningú coneix ja més que el teu gemec,
ets un filet que plora pel que ens uneix.

De mi s’han rigut gavines i orenetes,
estrelles i estels;
però per cada humiliació passada
he pujat un mur ple d’anhels.

Relat del forat

No sabia si no podia respirar per la calor que feia, aquella xafogor infernal, o perquè m'havien trencat el cor.

Perdona? Trencat el cor? A tu? Com t'atreveixes a...

Escolta'm, tranquil·litza't. No t'alteris. No he dit que la culpa no fos meva. He dit que m'havien trencat el cor.

Però no és així.

I tu què saps? Vas tot el dia amb les fletxes aquestes repartint merda sense adonar-te del que fas.

Precisament, d'aquest tema en sé una estona. Seu, relaxa't, beu de la font.

No tinc ganes de beure res, ni de menjar, ni de seure ni fer res.

Típic dels cors trencats.

Ja t'ho deia jo això.

Sí, però no vol dir que el tinguis tu.

Ah, no? I què tinc?

Tens aquell forat tant gran que t'ha acompanyat tota la vida.

Aquell que em feia plorar quan no el pssava res?

Bé, sí que et passava, però no ho veies.

I què em passava?

Que el forat era amb tu. Però has jugat a tapar-lo com has pogut. 

I m'ha anat bé.

Si tu a això li dius anar bé... ara ets dins del forat. No saps com sortir-ne. T'asfixia en cada moment i, a més, et culpa a tu de tot.

Ja, però durant molt de temps me n'he escapat.

Escapar no és la sortida.

No hi ha sortida.

Evidentment que no. Aquest forat no té sortida, però sempre és millor tenir-lo al costat que no pas ser-hi a dins.

Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho, 

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

Relat de les visites

Avui he visitat Lorca i Kavafis,
però no els he vist jo,
els ha vist ell, Sàleh.
M’ha guiat entre els seus col·legues,
plens de mort,
de tristesa i de soledat.

Malgrat tot, i més encara.
No he vist el meu estimat
Papasseit,
reposant al llit,
sense poder moure ni un braç,
ni una cama, però fent ballar
al compàs d’una dama,
el seu cor, oblic,
esquinçat, buit de no viure
més enllà del que viuen els altres.

L’anirem a veure,
segur;
vers rere vers,
paraula aferrada al verb
que no el permetrà llevar.
Mes l’espera del mes a mes
serà una mesada llarga i eterna.
Restaran els altres
uns instants -veient-lo partir-
i romandrà -com ell-,
ancorat en el passat,
tot el futur que permet
als poetes viure l’eternitat.

Relat del dia vuit

Avui he decidit buidar-me el cor,

no tenia cullera afilada,

ni bisturí,

ni ganivet,

ni destral amb la qual partir-me el cos en dos.

Amb traça i desgràcia,

partint d'uns verbs enverinats,

he cavalcat lluny dels meus paratges somiats.

He volat tan amunt que el cel s'ha fet petit

com el record de la meva veritat.

Insensible, egoista

i ple de vanitat, adés i ara

em cega l'odi dels corcs

que vaguen per dins meu.

No hi ha clau que obri les mentides,

forjades d'una en una,

en la foscor de les ferides.

Em pregunto per què.

Per què ho he fet?

Per què ho he pensat?

Per què sóc cadàver dins d'un ànima morta?

Que tinc el dret de repartir la soga

entre els mortals de moral torta?

Quedaran tants aires per respirar

en l'absorta nit

del calendari trencat,

restaran tants morts per enterrar

en el terra buit

del país escapçat,

que les meves ales,

daurades i fortes,

plenes de futilitat

i tuf d'aire malgastat

a l'estela d'existència extingida,

seran cremades per fer renéixer

noves llàgrimes de qui,

en soledat o no,

té el dret robat d'estimar.

Relat inexistent

Tu amb el verb inexistent

en la sínia insolent

que torna boig.

Torna i torna a venir

amb la mort

per companyia

d'asfixia per mi;

per l'aire comprimit

entre els camins perduts

de missatges que no arriben

d'esperes infinites

a cavall de rius

de lleres plenes d'alcohol.

I dol la companyonia

mal entesa

sota atacs injustificats

de cors trencats en la foscor

lumínica i astral

en nits de lluna plena

buscant aquell senyal

que era nostre,

que no és de ningú

perquè l'han esborrat

d'un cel robat i sense Nord

ni estrelles que mai no han existit.

Relat de Gomorra

M'omples els ulls de tristesa,

Me'ls omples a poc a poc...

Com la boira s'apodera dels camps als afores

O la brossa regna al paradís a Gomorra.

Creure està sobrevalorat

quan el qui vol creure

deixa les regnes del cavall

mutilat, escapçat i apedaçat

per qui volia carn i va cercar

foc encès a la vall.

Hom té el que busca.

Busca l'home qui el troba.

Trobareu paraules justes

a tanta misèria;

perquè el cor ja no deixa

creure, seure i jeure

amb qui volia sang i va descobrir

llàgrimes de queixa.

Soc res infinit, multiplicat

pel buit que s'ha endut el vent

quan tu parlaves a mitjanit.

Relat de les encluses

En el plec a plec de la roba

abans estesa

frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa

roent en la nuesa

feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra

ara i sense cap pressa

fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,

cegats per tot.

Qui és tot? Qui crida?

A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat

entre l’escalfor dels pins del vent

i el dia final és dia present

entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,

s’esmicola en dissabte,

diumenge rebenta 

i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 

més els cops que la força

les recloses i les ventades

les fulles mortes?

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

Relat de l'agitació

En el túnel del traspàs la calor agita el compàs de la dita que xiuxiueja les orelles del dolor. 

Si parles d'un altre la vida comença per la ve, si el teu pas és propi no pots sentir cap més so que la pe, la que va i ve demanant sonar al teu cap com el dringar de les mentides que mai no seran veritat.

Soc el teu home, diu el mirall, quan el trobes de cap per avall i amb el vidre trencat. Renta't les dents, t'ordena la consciència quan les notes ardents de besos que t'han donat. 

Fora del tren passen coses, entre natura i humans que coneixen la tortura de les grans decisions: No seran les de comprar llet o pa. Esdevindran de la pols que el vals va traçant amb un rotring de punta tan fina que no es veu. Subordinades totes de la gran veritat: la certesa del vertader o fals senzill, el que el més petit sap contestar; però amb el que tu mai et vas atrevir.

Torna a les muntanyes i abandona els carrers grisos i les cabanes abandonades entre el fum de les corrupcions humanes.

Fuig, exili tronat. Carretera de lletres amagades en la vida d'una fera que relata la teva vida amb el cor gastat.

Relat del fossar

Un peu va caure al fossar,

els homes van cridar;

què fas, què fas!

És el nou himne de la contrada,

se'l saben xics i vells,

i el canten amb la mort a l'entrada.

Elliot a la tauleta esperant el moment oportú,

Rodoreda pensant en Proust i el seu camí.

La mitjanit agafa aquella tempesta de color blau,

la que il·lumina els somnis que no poden,

els que no poden ni gosen,

els que duen llaços trencats

entre les ruïnes de castells devastats.

Aquell forat tan gros del fossar el va engolir,

primer les cames després el cos i,

quan ja no hi havia ni el cap,

s'endugué el seu cor esmicolat.

Negre de púrpura que brillares tant

en èpoques passades, en dies perduts;

torna a cantar l'himne dels homes,

les dones i els gats mutilats.

Poemes sense acabar a l'escriptori desitjant ser cremats,

novel·les començades que tenen una carretera

somorta tots els matins d'agost.

Les hores empenyen i els minuts s'esgoten

en deixalles abandonades del mirall malaguanyat.