dissabte, 21 de març del 2020

Relat del dia vuit

Avui he decidit buidar-me el cor,
no tenia cullera afilada,
ni bisturí,
ni ganivet,
ni destral amb la qual partir-me el cos en dos.

Amb traça i desgràcia,
partint d'uns verbs enverinats,
he cavalcat lluny dels meus paratges somiats.
He volat tan amunt que el cel s'ha fet petit
com el record de la meva veritat.

Insensible, egoista
i ple de vanitat, adés i ara
em cega l'odi dels corcs
que vaguen per dins meu.

No hi ha clau que obri les mentides,
forjades d'una en una,
en la foscor de les ferides.

Em pregunto per què.
Per què ho he fet?
Per què ho he pensat?
Per què sóc cadàver dins d'un ànima morta?
Que tinc el dret de repartir la soga
entre els mortals de moral torta?

Quedaran tants aires per respirar
en l'absorta nit
del calendari trencat,
restaran tants morts per enterrar
en el terra buit
del país escapçat,
que les meves ales,
daurades i fortes,
plenes de futilitat
i tuf d'aire malgastat
a l'estela d'existència extingida,
seran cremades per fer renéixer
noves llàgrimes de qui,
en soledat o no,
té el dret robat d'estimar.