Relat de reggaeton

Pobres anglesos, no saben cantar, no saben menjar, no saben què és la catarsi; viuen aïllats en un món de cremes i maioneses supèrflues només per gastar.

Els hi hem hagut d'ensenyar a cridar, a mentir, a plorar. Ho hem fet de cor, com qui cuina a foc lent, ballant entre els riures dels amics, a la llum d'un sol d'estiu que comparteix cortines de pluges siderals.

De tornada he escoltat Elvis Presley plays reggaeton, un disc tan bo com singular. Ningú, ni tan sols el pilot, no l'havia sentit mai. Jo sí, li vaig escriure les lletres de les cançons i ell, més tard, va versionar-les disntintivament amb aquest ritme sense melodia.

Relat to London

Era l'any 65, Apple havia tret l'iphone 13 i jo viatjava en avió per veure els Beatles a Londres. A l'aeroport, ens havíem servit ja quatre rondes de cerveses, més unes llaunes que havien portat els meus amics (begudes d'amagat a l'exterior i de pressa). 

 

Com les hèlix de l'avió feien molt soroll, vaig decidir posar-me auriculars i escoltar A whither shade of pale mentre llegia Murakami. Però la noia del costat no va voler que acabés el llibre i em va interrompre constantment. Val a dir que la seva tossuderia en parlar amb mi va venir forçada. Vaig aixecar-me més de quatre vegades per anar a orinar en tot el trajecte. És habitual en mi anar al lavabo tantes vegades quan consumeixo cervesa. I al principi es va enfadar força, perquè la feia aixecar cada vegada i ella feia morros. Però passda la meitat del trajecte, vam començar a xerrar.

 

A mi em va semblar estúpida, però jo li vaig agradar; no sé per què. El cas és que un dels meus amics em va venir a buscar i jo li vaig dir que estava ocupat, ella ho va sentir i es va suicidar. Sí, al meu costat, clavant-se un llapis primer a l'ull esquerre, després ficant-se'l per l'orifici de l'orella dreta i, finalment, prement amb totes les forces al seu pit fins a trobar el cor desolat que bategava somort de feia ja uns anys.

 

La veritat és que va ser desagradable, jo volia una cervesa, volia parlar amb qui fos, explicar-li que els Beatles i els Rollings no tenien perquè ser antagònics i va i ella es treu la vida allà, al meu costat, sense importar-li que m'hauria pres una cervesa més.

 

L'hostessa em va cridar l'atenció, volia que deixés de cridar, jo estava histèric, tenia tota la samarreta tacada de sang i ja començàvem l'aterratge. On és vist! Tothom amb el cinturó posat i jo amb els auriculars connectats, Warren Zevon explicant-me on anava entre udols. Reagan gunyant unes eleccions frec a frec amb Trump, Teacher baixant-se la faldilla amb Mitterrand a la sala annexa del Congreso de los diputados.  Gorbatxov llaurant les terres que Pujol havia heretat. Putin conduint un sedan del 50 de primera mà. Mandela jugant al Sing Star de la mà de Macron. I de fons... de fons el gran Anguita entonant Victor Jara. I jo sense cervesa i amb la samarreta tacada!

Relat d'eixams

Una remor infinita pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les altres.

La bonior ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la vida del que sobreviu.

Però al costat del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació. Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual que defequen.