Abraham agafava fort el seu fill pels cabells. El front xocant a cops petits contra la roca de la muntanya. La sang li cegava els ulls. Els músculs marcats d’Isaac denotaven una possible reacció, una fortalesa juvenil que podria haver acabat, en un instant, amb aquella submissió.
Però no. No va ser així. Perquè quan la sang entela la vista, quan l’amor confia en la desconfiança, quan els actes humans pretenen ser divins, quan no es veu el final del camí, quan no es pretén viure més enllà del que el cor prem… l’ésser humà resta sotmès a les expectatives divines.
I qui va ser Abraham? I qui Isaac? I on són ara ells dos en les cares de tots els que ens creuem cada dia? I per què Déu va llençar el seu senyal lluminós? I per què no me’l llença a mi ara? I per què el mirall se’m rebenta en mil bocins? I com viuré sense mirar les estrelles?
Un aire podrit recorre la ciutat quan trec el cap per la finestra. Saluda, abisme, la distància de dalt a baix no és tan gran.
