Relat d'editors

Buscant entre els papers que amaga un dels meus calaixos perduts, he trobat allò que no cercava. Era una carta, me la vaig escriure el mes que ve. No em vaig contestar, perquè quan la vaig enviar quedava un mes per arribar.

Obria la missiva saludant-me a mi mateix; tot seguit justificava tal atreviment allunyant-me dels judicis que podrien caure sobre meu. “No estic boig”, comentava, explicant que tot el que un fa per un mateix és bo, fins i tot saludar-se.

Després vaig entrar en el tema sense col·lar una introducció feixuga i llarga. Seria estúpid intentar enredar-me amb quatre paraules mal posades. D’aquesta manera, sense embuts ni embolics, vaig exclamar: “espero que m’escoltis!”. Al costat volia escriure la meva resposta, però en creure inoportú anticipar-me a la jugada, després de molt meditar, vaig optar per deixar que jo mateix m’escrivís quan la carta em retornés. Clar que no comptava en què l’havia enviat el mes que ve.

Em sobraven paraules i vaig patir un atac d’ira. Vaig esborrar el que havia escrit i, en majúscules i amb un bolígraf que pintava amb un color més fosc, vaig redactar: “EDITORS VALENTS, ON SOU?” Mentre escrivia aquesta ximpleria, la repetia en veu alta, com si algú em pogués sentir. Si estava sol! No hi havia ningú més. Com sempre, les meves paraules quedarien volant per sobre del paper, fins que un dia, desapareixerien.

Què agosarats que són alguns, que creuen en el que fan... Espero mai no em contesti jo mateix aquesta carta, perquè em podria dir quatre coses ben dites que farien mal. Clar que no sé a qui feririen més. Per si de cas, vaig escriure la carta el mes que ve.

Relat de sostres

Tancat a una habitació sense sostre; l'escriptor que no escriu decideix escriure una carta que no encarta... No fuma, no beu, tan sols prem el teclat una i altra vegada...

"Senyor Sostres;

he llegit el seu article de la bibliotecària i estic molt content. Ha situat un tema secundari a la primera línia dels informatius. Això sí, haig de dir-li que, com de costum, torna a barrejar conceptes com el de llibertat i el de llibertinatge. 

Però anem a pams. Primer de tot m'agradaria felicitar-lo. El fet que vostè entrés en un espai d'ús públic és extraordinari. Al contrari del que pensa molta gent, crec que les zones gestionades per l'administració han de ser per a tothom, no només pels que no es poden permetre un ús d'instal·lacions privades, majestuoses i excelses. Cal que desdogmatitzem aquesta separació de classes! Clar que sí! M'alegro que baixés del seu cavall imperial per veure com es veuen les coses a ras de terra. Una altra cosa és que ho hagi fet amb la seva armadura tot poderosa, que els altres no tenim, i de la que vostè fa gala tot sovint. 

Després, no voldria defensar un gremi pel que jo tinc molt respecte i que, desgraciadament, molts cops he hagut d'atacar per falta de professionalitat. Però és indiscutible que, per un cop que una bibliotecària intenta vetllar per l’interès comú de la biblioteca, criticar-la és no saber de què va la missa la meitat.

Vostè té tot el dret del món a usar la zona infantil de la biblioteca, però cal que recordi que és una biblioteca; no una ludoteca. Per tant, cal mantenir unes normes que permetin un ús digne per part de tothom, no només de la seva estimada filla. En aquest sentit, deixi'm explicar-li que tot sovint el meu fill em demana anar a la biblioteca a llegir. A mi m'encanta. Hi anem i llegim. Ens passem molta estona llegint. Tenim accés a una gran quantitat de llibres, l'espai és adequat i només de tant en quant ens costa continuar amb tranquil·litat, això passa quan algun nen o nena es pensa que allò és una ludoteca, no pas una biblioteca. Val a dir que normalment els bibliotecaris tendeixen a deixar fer. "Són nens", deuen pensar. Com bé va pensar vostè. Però perdoni que li digui, el meu fill també és un nen i també té dret a no sentir-se molestat mentre llegeix. La qüestió és fàcil, faci el que vulgui, però no molesti. I al sortir de la biblioteca, si pot, exerciti una activitat que tot sovint realitzem nosaltres: Cridi! Cridi com un boig! La gent del carrer potser se'l mira de forma estranya, però és només perquè vivim en un món de bojos. Al carrer es pot cridar, a la biblioteca no. 

P.S: Sobre els preservatius; sigui sincer, això no és el que li va fer mal. El que li va molestar va ser que cridessin l'atenció de la seva filla. perquè es creu que ella és perfecte, igual que es creu que vostè ho és. I tenen dret a ser-ho! No usin preservatius! Ja sabem que no els hi cal! Però no privin que els imperfectes, els que no hagin rebut la santa educació de la castedat, els usin. Si la seva educació és tan bona no cal que s'indigni. Ensenyi a la seva filla a ser verge fins al matrimoni i problema resolt. Nosaltres, els que no cavalquem amb un cavall imperial, seguirem apostant per una educació que informi, que sigui tolerant i respectuosa, tant amb les seves creences com amb les nostres". 

En acabar la carta, l'escriptor que no escriu esborra l'inesborrable.

Relat de vells

Després de 67 anys junts, sense gairebé no dir-se res, ni tan sols a l'hora de sopar, en Wilfred i la Winnie van morir agafats de la mà. Aquell dia, com tants d'altres, ell es va llevar al sofà, que era on dormia des de feia més de trenta anys. Ella, en canvi, va llevar-se al llit de l'habitació annexa a la llibreria. La seva gran casa era un laberint per on ells dos caminaven i, gairebé mai, no es trobaven.

Els veïns que els coneixien no els havien vist mai donar-se un bes a la boca. Es deien pel nom i les paraules que s'intercanviaven eren tan poques que, molts cops, preferien usar sons i gestos per comunicar-se. Ella cuinava, ell arreglava el jardí. Ella llegia, ell mirava la televisió. Ella donava de menjar als peixos que tenien en un aquari, ell treia a passejar el Murfus II, el  gos fill del Murfus I, que s'havia mort anys enrere.

Després de 67 anys junts, sense voler, en Wilfred va trobar unes cartes de la Winnie. Eren unes missives que s'intercanviava amb un conegut quan eren joves. Les lletres estaven escrites amb passió, les converses eren pujades de to. El cor d'en Wilfred se'n va ressentir. Es va sentir traït. Curiosament, després de tants anys de no dir res a la seva dona, aquell dia li va voler dir de tot. Va caminar tant ràpid com va poder per dins d'aquella gran mansió. Va mirar-la directament als ulls, com no havia fet mai. La va insultar i va provar de donar-li un cop de puny. Va tenir tan mala sort que va errar el cop. Es va fer mal. Ella va agafar-li la mà. Estaven molt nerviosos, massa nerviosos. El cor d'ell es va aturar. El d'ella també. Van morir agafats de la mà.

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.

Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 

Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.