Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat del buit

Em buido a cada pas que dono. 

Sec estic, com la fulla que vas trepitjar sota la pluja àrida d'un hivern calorós, com l'erm toll que va crear la gota en caure sota els meus peus, tristos i rovellats.

Em buido a cada pas que dono.

Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.

I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

Relat de l'huracà

No era novembre, però plovia. Queien quatre gotes sobre unes notes de piano. Res no es mullava sobre el terra sec que quedava. Un huracà havia creuat la ciutat. La gent ja no demanava ajuda, tothom s’havia cansat. Massa mirades perdudes, poques mans germanes. El tren ja havia marxat.

Un cartell a l’entrada del carrer anunciava les festes populars. Abans, hi havia nois cantant. Ara el silenci tocava la bateria a l’espera que portessin aquell pastís de formatge que s’havien menjat.
 

Quan les hores passaven per sobre dels cadàvers, ell es despertava dins del taüt que s’havia fabricat. Fusta de pi, de pi cremat en un incendi a dalt de tot de la muntanya, la muntanya màgica que va escriure aquell alemany abans, abans que les pistoles escrivissin que res era per sempre, tampoc la pluja de novembre.

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament
sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 

Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 

Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.

Hem desaprofitat tantes coses

que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,

records que no van existir.

Pols bruta escampada en el camí; 

el camí inventat que,

a empentes i rodolons,

vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;

el sender dibuixat amb guix que,

a batzegades, 

vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses

que, quan aquestes floreixen,

el dolor és al braser.

Relat de la finestra

Vols veure què escric avui? Si em dius una paraula t'escriuré les escales. Un per un, tots els graons que porten de pis a pis. Un per un, tots els verbs seran saltar, volar, viatjar... Per creuar aquesta distància absurda entre finestres llunyanes.

Vols veure què llegeixo avui? Si em dius una paraula, t'ensenyaré la portada, el llibre, i tot el que hi ha a dins. A dins, a dins.

Núvols enfurismats que porten llamps i trons. Èol empeny tan fort que les branques cauen. Quin mal es faran els amants. No són al carrer, però els seus missatges corren per l'asfalt, arrossegant-se entre gotes perdudes. No arribaran avui, massa pluja entre lector i escriptor. Qui els haurà manat demanar-se ajuda des de tan lluny?

Senyora, deixi'm pas. Senyor, és vostè qui truca cada nit a la porta? No som nosaltres ni són ells. Són les pàgines que corren veloces com Pegàs abans d'enlairar-se en la foscor del camí errant.

On aniràs avui? Aquí, entre lletra i lletra t'hi trobaré si em vindràs a buscar. No crec que vingui, ni avui ni demà. La solitud ens acompanya, no preguis a ningú per mi. Jesús va ser el meu guia i vaig perdre les sabates. Jo les compraré per tu. No les vull, ni aquestes ni d'altres. S'acaba tot tan bon punt comença. Però és bo llegir per pensar que no.

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

Relat dels descomptes

Busco la font de la vida que sadolli la sequedat dels meus ulls plens de decepcions.

Busco aquelles llàgrimes que quan queien feien mal a les parpelles.

Busco la meva mà esgarrapant-me la pell de matinada.

Busco la ferida als artells sagnant a raig.

Busco la paraula morta.

Però no trobo més que el buit que m'atrau sense esma ni forces.

Dona'm aire ple del gust del mango madur.

Lliura'm l'esperit de l'aire que omple els pulmons de l'olor del gessamí.

Entrega el meu cos al batec constant d'un cor embogit.

Regala'm el tacte dels dits fervorosos tocant la meva llengua tova.

Vull oblidar-me del tro i el llamp, si aquests no porten pluja mullada que amari el meu cos inert.

Desitjo sortir de la cristal·lina gàbia que m'ofega nit i dia, atorga'm el dret a sentir un aire fred i uns llavis calents.

Senyora de llarga capa blanca, mestressa de la capacitat pròspera per esdevenir real allò imaginari, llum que emergeix de les tenebres; em rendeixo i m'inclino als teus peus per sacrificar el meu destí. Obsequia'm amb amb una brisa suau d'esperança.

Les ofrenes estan de rebaixes, un descompte o la mort. Una salvació divina o ja mai més.

Relat dels pensaments

Són les dotze de la nit. En Josep no pot dormir. Ha tingut un dia molt dur a l’oficina i quan ha arribat a casa ha provat d’emborratxar-se, de seguida l’alcohol se li ha posat del revés. Ha vomitat. Ha parat de beure. Com estava neguitós no ha pogut seguir llegint una novel·la amorosa que té per la meitat. La va comprar a una benzinera entre Reus i Tarragona, un dia que plovia i que no tenia res a fer. Des d’aleshores que s’endú la novel·la amunt i avall, tot i que quan reprèn la lectura la tanca després de llegir un parell de línies. L’obra es diu “Justina, la bella flor”; però aviat s’haurà de titular “La interminable”. 

Com no pot dormir, s’alça del llit i camina una estona. Dóna un parell de voltes a la taula del menjador, encara hi ha les restes del sopar: un plat, un got, una forquilla i una ampolla d’aigua buida. Mentre camina, mira el mòbil. Cap novetat. Tot igual: ni trucades ni missatges. Entra a un parell de xarxes socials, potser així es distraurà i agafarà el son. Res. Tot és avorrit, però no prou com per fer-li oblidar el dia de merda que ha tingut.

Pensa en enviar-li un missatge a ella. Obre el xat. Mira la seva foto de perfil. Tanca el xat. S’asseu al sofà. Torna a obrir el xat, torna a mirar la seva foto. Es coneix a la perfecció las seves faccions, la seva mirada, la posició dels seus cabells. Tanca el xat.

Comença la cursa. Milers de neurones corrent a una velocitat trepidant. Preguntes, respostes. Preguntes, incògnites. Revisió de passat, preguntes; hipòtesi de futur. Manca de respostes. Els seus pensaments són un circ. Només hi falten un parell de pallassos tirant-li les pilotes de goma que fan servir pels seus jocs malabars.

Obre el xat. Escriu. No ho envia. Esborra. Tanca el xat. Davant seu un equilibrista creua de paret a paret sobre un fil molt prim. Porta un pal llarg agafat per les dues mans. No caurà, és molt bo.

Una altra vegada prova d’escriure i enviar. No ho fa. Tira el mòbil a terra. La pantalla es trenca. Per fi té un motiu per deixar de pensar en el fastigós dia que ha tingut: demà haurà de gastar-se uns euros en arreglar el telèfon.

Relat de quan

Jugaven a ser nens, però quan el joc es va acabar es van fer vells.

Escoltaven els ocells, però quan la pluja va començar es van quedar sords.

Escrivien somriures d'or, però quan la tinta es va esgotar van callar per sempre més.

Ni brisa, ni vent, ni huracà; a la solitud només hi viu el silenci que no se sent.

Relat de juny

Gota de juny, cau al puny obert per sota.

Tinc ganes de tu i tu... tan lluny

seguiràs enllà mentre jo no arribi

al dessota de tot bes no besat

en aquests llavis humits, adés i ara

damunt dels meus somnis perduts

d'una brisa furtada.

Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.

Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.

Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.

El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.

La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.

Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.

El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.

Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.

Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.

Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.

Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.

Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.

Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.

Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.

Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.