diumenge, 29 de novembre del 2020

Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament

sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 
Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 


Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.