Relat de la Torbada

Una plujosa nit, allà cap el 1735, una mare va abandonar els seus fills per sortir a caçar...

Maria la Torbada li deien.
Li deien quan la veien,
li deien quan la sentien
arribar amb la mà traïdora
penjant del coll com tota una Senyora.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

No era joiera, no,
orfebreria natural feia;
una artista sobirana
capaç de decorar els seus vestits
amb joiells colgats dels cabells;
a vegades amb ulls curiosos,
tal volta amb dents massa valentes,
sovint amb nassos tafaners.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Els nens ploraven de gana,
faltava menjar a taula
i ella sabia on trobar-lo:
Quatre tombs pel bar del Tom
i una fera controlada.
L’habitació de dalt tremolava,
tota la gentada esfereïa;
no era un cavall cavalcant
desbocat sobre la boca
de l’home decapitat.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Quatre cents vint segons necessitava
fins que el mascle gemegava fins al fons.
Després baixava carregada
amb la maleta vessada.
Regalimava sang al seu pas
regalimava el cap del seu amant penjat
mentre escurava les dents
de la pell del membre devorat.