Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat dels monstres

De petit pensava que els monstres tenien cara desfigurada, feien una olor que tirava d’esquenes i que, quan eren rere meu, se’m menjaven una mà o un peu. Tant era així que dormia sempre amb el cobrellit ben lligat. No fos que un peu sortís per un costat i un monstre nocturn se’l cruspís com si fos una galeta. Altres coses que també feia, sense sentit, però amb molta paüra, eren pujar les escales del garatge de cinc en cinc, notant un alè indescriptible perseguint-me pels narius des de darrere; o cridar ben fort -amb una espasa a la mà- quan m’estava sol a casa.

Han passat els anys, molts anys. Soc capaç de romandre sol en una cambra fosca? Segurament sí. Tot i que ho passo fatal. Però me n’adono que la foscor no és la causa de la por, són els monstres.

Monstres que no tenen tres ulls, ni halitosi letal; monstres que llueixen bona mirada i una veu suau al parlar. Monstres que tenen una llengua bífida i unes dents esmolades; monstres que demanen, supliquen i exigeixen que els donis tota la teva sang i tu -perdut i desorientat- els hi dones sense pensar. Monstres que et destrossen per dins, com els corcs amb la fusta, com els cucs amb la fruita. Monstres que demanen pas per poder-se quedar i, com idiotes -perquè sabem a què venen- els hi regalem les claus de la vida. Monstres que menteixen, monstres que se’n riuen de nosaltres, monstres que s’alimenten de la desgràcia dels altres. Monstres que se senten millor si es pixen a la cara d’algú. Monstres a qui no podem fer fora de les nostres vides, perquè saben fer-nos mal si intentem allunyar-los. Monstres tòxics, monstres que han existit sempre, però que fan tant mal que, quan els tens a dins, és molt difícil arrencar-los les grapes i fer-los fora fins mai més.
Adéu, monstres, la llum és en mi.

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

Relat del pres

Aquesta és la història d'un pres que no podia dormir. Imaginava mars i rius, que li sadollessin l'esperit. Mes el perill de notar la boca seca prové de l'ansietat de saber que mai més no es podrà mullar.

Així com el cec surt a caminar en la fosca nit, aquell qui viu encegat fuig corrents en l'obscura matinada.

No miris enrere quan corris, no escoltis les veus dels costats, segueix la línia imaginària, prest, abans no es faci tard. Com es pot fer tard si es viu de matinada? Com es pot viure si no es dorm en la negra nit? Cafè a la vora, música a les orelles, pell neta i ulls esperant la sortida del sol. Els ganivets es guarden lligats amb cordills de ferro. El metall no pot trencar el metall quan els nervis manen els impulsos.

Aquesta història és la meva, és la que em van explicar quan em van ingressar. Massa aviat era per perdre'm pels camins del laberint, em va dir el doctor. Pren-te'n dos al dia. Per mi era fàcil, abans me les prenia d'un color diferent.

Ara dormo tot el dia, no hi ha rius ni mars; no sento els llavis cridant la humitat de la vida, ni escolto la música inundant el meu cor. Sóc fusta d'arbre, tallada a ras de terra. No hi ha corcs que vulguin menjar-me, ni ocells que piquin el meu soc, no tinc branques que brotin, ni flors que m'adornin. La son ha vingut a buscar-me amb un senyor en bata. Diu tantes coses que jo no entenc res

Així com el foll no troba el seu lloc en la foscor del món, el sensat creu viure en un paradís ensinistrat de gossos que parlen i persones que es destrossen els cors.

Relat de novetats

La cervesa freda i segueix la calor a la ciutat. Esmorzarà vinet i uns cereals. Roba interior i passeig d’un costat a l’altre de la casa. Són les quatre de la matinada. Alguns beguts tornen cap a casa. Ell continua sense poder dormir. S’asseu a una cadira mig trencada. Hauria de comprar-ne una, he vist un anunci a sota de casa, no recordo el preu, però era barata. La foto que sortia era d’un parell de cadires, com si estiguessin d’oferta. Eren de color marró, marró fosc, potser roure, potser plàstic. No eren unes cadires pomposes, ni imperials, ni majestuoses; segurament no deuen ser ni còmodes. Però m’ajudaran a seure sense tenir por de caure. Aquesta que tinc té la pota trencada i el respatller esquinçat. 

Dos quarts de cinc. Una passejada més pel pis. Mira el mòbil. Tot igual. Sense novetats. S’estira i observa, des del llit, amb el cap recolzat sobre el coixí, la finestra que dóna al carrer principal. Un parell d’estrelles sembla que facin algun senyal. Serà ell? Serà ella? Qui m’està enviant aquests missatges? Torna a mirar el mòbil, no hi ha res de nou. Amb la mà dreta es col·loca bé el coixí. Acte seguit se’l treu de sota del cap. S’asseu, amb els peus tocant a terra. El cos recte. La mirada perduda. Allarga la mà esquerra i intenta trobar, per la tauleta de nit, un got. Quan el troba se l’apropa a la boca i es beu el vi blanc que li ha sobrat fa estona. Està calent. Quin fàstic! Sembla pixat. Un pensament li porta a l’altre i s’alça. Camina fins al lavabo amb la copa a la mà. Aboca el contingut a la pica. Deixa la copa sobre un prestatge i s’asseu al vàter. No li ha calgut ni obrir la tapa, mai no la tanca. No sé què haig de fer avui. Hauré de repassar l’agenda. Haig de mirar què em toca. Podria aprofitar ara, mentre estic aquí assegut. Si hi hagués pensat. Quan acaba torna cap a l’habitació. Mira el mòbil. Tot igual, ni un avís. S’estira cap per avall, té intenció de dormir. Tanca els ulls deu minuts. Sembla que viatgi a algun lloc. Són només deu minuts. El viatge s’acaba quan sent un soroll. És el so que fa el seu telèfon quan rep un missatge. Aixeca el cap, mira cap a la tauleta, no troba el mòbil. Aixeca el tronc ajudant-se amb els braços, revisa la tauleta de nit, ni rastre del mòbil. On l’hauré posat, ha d’estar per aquí. Torna a posar-se dempeus i, aleshores, veu el seu telèfon tirat per sobre del llit. L’agafa i veu que no ha rebut res. És estrany, juraria que he sentit el soroll. Però… tinc el mòbil en silenci. No pot ser.
Les estrelles que envien senyals a través de la finestra comencen a desaparèixer. El sol surt per l’Est i il·lumina una petita part del cel. Fa molta calor. La ciutat és un polvorí. La nevera és plena de cerveses. N’agafa una. S’asseu a la cadira mig trencada, mira el mòbil, sense novetats. Obre la llauna i beu per refrescar-se. Aviat serà de dia, la gent anirà a treballar. Ell seguirà allà, mirant el mòbil, bevent cervesa, esperant un missatge que mai no arribarà. 

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?

I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.

Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.

I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.

Relat de costat

Estigues aquí, al meu costat, ni que jo marxi, ni que et deixi lluny de mi, vull que sempre hi siguis, per si de cas se m'acudeix tornar.

No sonava cap balada irlandesa a casa dels Soler, tampoc no hi havia el jutge de pau, ni la policia, ni els metges. Tots havien marxat d'allà feia temps, feia dies. Només hi era el senyor Soler i la seva filla. A vegades es miraven als ulls, però també es donaven la mà, es feien algun petó i parlaven, parlaven molt i caminaven molt. D'un costat a l'altre del pis, treien totes les coses de les habitacions. 

Unes caixes antigues, de cartró, que podien aguantar poc pes, eren carregades completament, fins al punt que moltes es rebentaven abans fins i tot de moure-les. "Què hi posem, papa?", li preguntava amb una cara entristida però amb il·lusió. "Tot el que no serveixi, filla".

El senyor Soler era alt i prim, sempre lluïa una barba de dos dies mal arreglada, necessitava ulleres, que eren rodones i petites, i vestia informalment amb qualsevol cosa que trobava dins de l'armari. El cert era que la roba li escollia, a la botiga, la seva muller, però ara que s'havia quedat vidu tot canviaria. Necessitava saber com s'ho faria per planxar-se els pantalons, per cuinar-se el dinar i el sopar, per fer la llista de la compra, per dormir sense plorar. I és que els últims temps havien estat un mar de llàgrimes. Segurament ara trobaria més a faltar els plors inútils de la nit que no pas les abraçades nocturnes. L'ésser humà s'acostuma ràpid a  les noves situacions, però no tothom té la destresa necessària per enfrontar-les amb coratge.

La filla Soler l'animava sovint. En aquell moment estaven netejant la casa gràcies a  ella, per la seva ajuda. Així que tots dos feien coses, tenien el cap ocupat i les mans plenes d'objectes estúpids que, en algun moment o altre, van arribar al pis per guanyar un somriure. Un regal o una compra, un objecte reciclat, tot tenia el mateix destí a la mateixa pregunta: "Papa, això ho vols?". Pregunta que rebia la mateixa resposta per part del senyor Soler ""Si no ho faré servir, no". Amb aquesta lògica absoluta van tirar més de tres cents llibres. Alguns d'ells membres d'autèntiques escombraries de luxe. Però d'altres... si la filla hagués tingut lloc a casa seva, potser, qui sap, potser se'ls hauria endut. En tot cas, no li duia mai la contrària. Per fi ell feia neteja. Potser per despit contra la injustícia de la vida, potser per plantejar-se la vida a partir de nous horitzons i una casa buida de records. Potser per intentar du una vida més normal, més senzilla, més lògica i pràctica.

Els llibres formaven muntanyes i entre les muntanyes hi aparegué Thomas Mann amb la seva màgia, ella se'l va endur, junt amb alguns d'altres clàssics que no volia deixar tirats.

Ell sol a casa. Sense ella, la seva dona. Sense ella, la seva filla. Ell sol a casa esperava poder tenir paret netes i buides, prestatges sense vida ni fotografies. Llibreries sense llibres. Si ja no podia llegir per què hauria de tenir llibres? Si ja no podia viure en parella per què hauria de conviure amb records de parella.

La música va sobreviure aquell extermini nuclear. Ell no n'escoltava, però sabia que algú que vingués a visitar-lo potser, qui sap, potser posaria música mentre s'estirés al sofà. El que tenia clar és que ningú llegiria un llibre per fer temps.

Des de dalt al terrat ella escoltava les campanes. No les havia sentides mai en aquell pis. Ara, però, tot li semblava diferent. Encara no la trobava a faltar, tenia el cor net i la consciència tranquil·la, respirava una netedat vital que la convertia en un vaixell navegant per un llac tranquil i pla.

Aviat les il·lusions esborrarien les tristeses. Aviat parlarien d'ella en passat i amb un somriure. Les seves frases serien posades en un altar, es repetirien i servirien per crear ambients de melancolia. Mentrestant, la casa s'anirà buidant. Convertint les parets en el que són, simples parets on a vegades, a dins, hi ha vida i hi ha mort. Hi ha riure i hi ha plor.

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.

La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.

L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.

Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.

Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.

Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.

Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?

El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.

Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

Relat d'abismes

Crec que he sentit el soroll de ningú, obrint la porta de l’alba. No sé si era el rumor d’una veu llunyana o la tos febril d’una ànima amb por. Crec que tot el que he escoltat ha estat per accident. Estirat, aquí al costat del mar, les veus no són pròpies del lloc, sinó que vénen de regal amb la remor de les onades.

Al costat d’on sóc, allà on ets; tan a prop com les passes ens poden portar l’un al costat de l’altre, m’he aturat a pensar en aquells moments en què hi vam ser, sempre atents i vigilants, no fos cas que caiguéssim a terra.

L'abisme que separa el cel de la terra, el mar de la costa, els núvols de la pluja, el teu cor del meu... és un horitzó difós que la vida s'ha intentat emportar.

Et recordo vagament, amb total exactitud. Et veig davant meu, sense adonar-me del buit que hi ha aparegut.  M'oblido de tot i surto de casa buscant una gota de suor que enteli els meus ulls. Provo de fer-ho sense recórrer a la melancolia o a la nostàlgia, simplement amb el convenciment de què puc transformar-me i esdevenir un ésser qualsevol, com aquell home que passa ara, com aquella dona que corre evitant mirar enrere.

I sense escriure més detalls, ell (o ella) enllaça una passa amb l'altra, castigant el terra dur ple de pedres i de sorra. Li seria més còmode treure's les bambes i deixar-se anar per la platja, sentint l'aigua als peus i xipollejant alegrament ara que el sol encara no ha dit la seva. Però no ho fa, mira el cel i emprèn el camí a la negació absoluta de la raó. Aquelles veus integrades als plecs de les orelles, aquells tambors ressonant entre els seus pulmons, aquell ritme incessant l'encamina per la drecera que emprenen esguerrats i els jubilats. Els joves encara dormen i els vells no han pogut dormir. La vida desperta al costat del mar, allà on sempre ella el va anar a trobar, a ell, a mi; caminant per sobre d'una aigua plena de mirades enrere i plors pel demà.