Agonia s'escriu amb a. A
d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.
La respiració profunda i
l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin,
plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un
moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.
L'aire surt amb
dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen
i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita
contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.
Fa hores que la llum s'ha
apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt
que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.
Se senten els pulmons
carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està
enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga
espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el
seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa
impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui
sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen
oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.
Agonia s'escriu amb a, a
d'ara no arriba mai i adéu-siau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada