dimarts, 30 d’agost del 2016

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.
La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.
L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.
Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.
Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.
Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.