Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat de morfologia

La morfologia és l'invent més absurd que els vikings no van inventar mentre no dormien cada dia quan es despertaven. Els homes canvien, o no. Els pops agafen amb les seves potes tot allò que troben. Els caragols deixen la seva bava per on passen.

Fa tanta calor que no crec que quedi ningú sense cremar, però no fumen, no es droguen, no beuen; tots tenen algú amb qui viure. Mira'ls allà, estirats sobre la sorra. Segur que s'obliden de qui són. No els miris ara, la ceguesa no et deixa. Pujarà el nivell del mar i et quedaràs empassant-te aigua fins que t'esfumis. No seràs Virgina Woolf, no tindràs les pedres. Algú ha deixat una tovallola seca dins de l'aigua.

És el sucre el que m'ha creat aquest gust de vinagre entre les parpelles que he robat. No descobriràs mai una plastilina tan dura. Tot és un pastís sense tall ni ganivet per fer-lo.

Ja pots refrescar, no amb begudes, sinó amb un gest minúscul. Tan minúscul com un bony. Tan petit com un poni cavalcant per l'interior a la recerca de més cavalls, perquè l'heroïna és el cavall quan la porta un genet camí de la mort.

No sents la dalla com talla? És el costum del temps que s'atura, és l'hàbit de sentir com els segons se'n van.

Relat de flors espaçades

Oh lector, que em llegeixes amb la sensació de llegir algú abandonat al jardí de les nimfes mortes, dels arbres talats, dels ocells mutilats, de les flors escapçades, dels tolls assecats, de les fragàncies inodores.

Posa'm un cafè, para la taula, encén la ràdio, escull la cançó. Prepararem junts la soga, en farem un nus, ballarem amb la dalla i triarem la fusta. No pot ser massa tova, ha de ser dura, com la vida, com els cops. Esperarem l'albada, és quan diuen que l'esglai és més profund. Mirarem eixir el sol, ens retrobarem amb la llum perduda de la nit, desitjarem que el camí sigui ràpid.

Anhels de mel sobre el pa, lleugerament untat. Sense mantega. Al costat d'una tassa calenta. No es necessita res més per anar-se'n més enllà.