Veus d’un discurs incessant no alteren el pas de la gent que va del Raval a
Sant Antoni. Hi ha un orador que parla en la seva llengua i amb el seu cor. Es
fa difícil saber si usa també el seu cap, que sembla que hagi viatjat més enllà
del seu cos. Gesticula molt, repeteix moviments. És l’Home de fosc, que resta
ben a prop d’on la religió pren un símbol astral. Si un s’atura al mig del
carrer Sant Pau, i no mira cap a les botigues de telefonia, veurà una petita
església que contacta cada dia amb el sol ixent. No cal ser cristià, ni
musulmà, ni tenir cap altra creença per sentir-se diminut davant de l’impacte
del raig del sol, sobretot just quan és a tocar de la part més alta de
l’edifici.
Pocs n’han parlat d’aquest oasi de tranquil·litat enmig d’uns carrers tan
agitats. Es pot accedir a tot el recinte sense problemes, tocar les
característiques palmeres que l’envolten i, fins i tot, entrar-hi quan el
mossèn celebra missa. Si tot el barri és humil, per què no ho hauria de ser
l’església? Petita, amb parets de pedra i d’estil romànic, la seva estructura
ha patit tants sotracs com la majoria de les vides que, cada dia, passegen pel seu
davant.
A fora, l’Home de fosc, desenganyat, deu parlar dels seus avantpassats, de
la seva família, del seu ésser interior perdut vés a saber on. A dins, el sacerdot
d’una de les esglésies més antigues de la ciutat deu citar aquell home de la
creu, aquell qui perdonava a tothom, aquell qui va demanar als seus súbdits que
repartissin la seva sang i el seu cos.
Potser algun dia intercanvien papers; potser l’orador del carrer es fa amo
i senyor del claustre del monestir de Sant Pau del Camp, elegant i auster, amb
imatges del pecat; potser el mossèn surt a buscar nous clients, s’atura al mig
del carreró i parla amb la llengua dels seus avantpassats. Llatí a tocar
d’asfalt. Llatinades d’Alter ego.
