Relat del cavall

L'home i el cavall navegaven entre rius secs. No era diumenge, però feia fred. Algú havia llençat un roc tan fort que els ocells havien fugit esperitats. No tingueu por, els rocs no tenen foc si no són lava.

Va arribar el març després de l'abril, i els ocells tornaven a venir. Esperaven el roc i, quan el veien, s'escapaven altre cop.

 

Com en tota faula, els animals desitjaven tenir un paper moralitzador, així que retornaven al seu origen sense pensar-s'ho dues vegades. Algun dia, creien, el roc faria quelcom diferent i, així, ells aprendrien algun fet que els marcaria tota la vida. Aquest dia, però, no venia. Els ocells van envellir anant i venint sempre d'un lloc a un altre. I el roc va continuar el seu llançament periòdic.

 

La mort arriba per a tothom. Sigui primavera o volis alt. La mort els va atrapar i els ocells romangueren estirats a terra, amb els ulls brillants i les plomes somortes. El roc va tornar a sortir disparat directament cap a les aus i, per fi, quan elles van sortir volant a causa de l'impacte; ell va trobar el seu lloc al món.

Relat del desmai

M'alegro per tu, vent del Nord, que trobes nous camins pels que fluir sense l'embat destructor del temps ressonant dins teu. M'alegro per tu, que cerques nous rius per on navegar oblidant el vaivé de la dura escomesa de les onades del mar picant contra la teva fràgil nau. M'alegro per tu, que busques noves paraules amb les que formar bells poemes sense sang ni llàgrimes.

M'alegro tant per tu que, quan la nit cau sobre les estrelles sense llum, t'imagino brillant en altres galàxies i el dolor se'm fa més planer sota el desmai dels somnis perduts.

Relat de l'àliga

No és coincidència que l'àliga voli alt per acabar sobrevolant la plana baixa. Aquell camí que fan les aus el fem nosaltres, els humans. Estrenem experiències i vivències; ens arrelem a indrets salvatges, que no són nostres, però que passen a ser-ho quan els vivim intensament. Vincle a partir d'imatges, de moments viscuts, que només es poden esborrar si els tornes a viure d'altra manera. 

Platges, rius, camins i gorgs; hotels, vehicles i música. Accions i paraules. Verbs. Suor, fred i calor.

No és coincidència que les persones tornin als paratges on han viscut alt, per baixar-los a altres terres i esborrar-los de la memòria.

Relat de sardines

Es veu que ara, quan les sardines suren a tocar de la platja, el Senyor Rius ha tornat per anar descalç. He tingut ocasió de parlar amb ell, de comprar-li unes sabates i aconsellar-lo en vestimentes. Ara, quan les sardines porten petroli als llavis, he viatjat en autocar cap al passat.

Pels qui no el coneixeu, el Senyor Rius era un home peix, saltava com si en lloc de cames tingués cua, queia com si volgués nedar, però no en sabia. A vegades s’estirava al banc tot atronitat de sota la porxada, sí, allà al claustre, on les plantes conviuen amb el gris de les pedres centenàries. Quan ell parlava, el forat de la Universitat prenia sentit, era el pas ample i constant que qualsevol coet necessitava per viatjar estrelles enllà.

Una tarda qualsevol, sense ser necessari que fos a la Facultat, o a l’Institut, o al carrer aquell que tenia unes escales que baixaven, o pujaven, es va amagar darrere d’un arbre de tronc robust. No recordo si era un plataner d’aquests que ens alegren la primavera amb les al·lèrgies, o un pi d’escorça dura i aspre. Els seus amics el buscaven, cridaven tant fort que tothom ho podia sentir. Podia sentir aquells gemecs que no tenien res a veure amb els de la Laia, aquella noia prima, de cames llargues i sinuoses, que lluïa sempre la seva cintureta posant-se vestits cenyits i estridents. Quins pits que tenia la Laia, eren grans, però no exagerats. El que sí semblava exagerat a molta gent eren els seus crits. Com cridava la noia! Cada cop que algun amiguet seu pujava al tercer pis, que és on ella vivia, començava un recital de sorolls -causats per culpa d’un llit mal fixat- i de crits salvatges; tan salvatges com les frases que deixava anar. Després de cada cita els veïns sortien al carrer, alguns per la porta, d’altres pel balcó, tots volien veure la cara de l’amant destrossat, humiliat, reduït a la mínima expressió.

El Sr.Rius havia buscat un amagatall que ningú s’imaginava. L’arbre no era molt gran, el tronc tampoc. A més, ell treia el cap tot sovint per fer ganyotes al costat dels qui l’estaven buscant. El problema va sorgir després de vint-i-quatre hores de recerca. La gent, així en general, com qui diu la gent del poble, la gent del barri o la gentussa, es va preocupar per no haver-lo trobat. Ell seguia sortint a saludar, però no el veien, per molt que s’hi acostés quedava sempre fora de la visió dels altres. La policia va iniciar un dispositiu amb un gran desplegament de personal. Llums, gossos, altaveus. Res. Ningú no va poder-lo trobar. Ell estava allà. Però no tothom tenia la seva capacitat per veure les coses tan clares.

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.

I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.

El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.

Relat de rius

Al sortir del despatx s'atura en veure's reflectit en el vidre d'un aparador. La botiga, que en aquest cas passa del tot desapercebuda, és d'objectes antics: "La casa de l'oblit". 

Somriu i es col·loca bé la corbata. Però al fer aquest gest recorda la seva mare, dient-li a l'orella: "viuràs, per sempre més, amargat". Aquelles paraules el fan plorar. Un fet que no pot dissimular en tot el trajecte que el porta fins a casa. Allà, deixant anar les llàgrimes sense vergonya, pren una decisió que el marcarà la resta dels seus dies.

Es descuida de si mateix. Deixa la feina. Inicia una autodestrucció que el porta a experimentar uns actes molt llunyans a la seva vida habitual. Passa gana. Dorm al carrer. Coneix els drogoaddictes que abans mirava amb recel. Prova les seves tècniques per reinterpretar la realitat. Es forada el braç un cop i un altre. S'amaga en els racons que deixen els edificis mal construïts. Es converteix en una llúdria que es nodreix de les restes dels seus exveïns. Passa fred. Se sent sol. Desconfia de la gent. No es dutxa ni manté cap tipus d'higiene.

Passen els dies i, a poc a poc, s'oblida de per què fa allò. Simplement navega i navega per uns carrers que li semblen rius envoltats de valls. No pot sortir d'aquells rius, no pot arribar a terra. Sempre seguint una corrent que, ara sí, ell no ha escollit. La roba que vesteix és la mateixa que portava el dia que va abandonar casa seva. No s'ha canviat. Manté intacte la seva promesa de ser un més entre els podrits. Passa un mes i, totalment esquelètic, decideix tornar a casa.

A les tres de la matinada, després de llevar-se xop, per culpa dels orins d'un gos que s'ha aturat al seu costat, posa punt i final a la seva aventura i retorna a la llar. La banyera el rep com si fos un Sultà. Aigua calenta i bombolles de sabó. Durant dos dies gairebé no menja. L'estómac s'ha acostumat a rebre només tòxics celestials a través del braç. Tampoc no dorm, té por dels vàndals que roben als rodamóns. Tan sols hi ha una cosa que fa com abans: agafa el llibre segrestat i el llegeix. Aquest cop, però, sense forces per anotar-hi res sobre les anotacions.