Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat de bilis

Avui m'agradaria escriure una història trista;
perquè tristes són les sabates que calço
cada vegada que no trepitjo
amb els peus nus
l'asfalt trist
que has deixat per abrasar-me la pell
recordant un dia i un altre
com de gastades estarien les passes
fetes juntes com animals salvatges
que volen rodar i cavalcar
en coves i paratges
per no ser descoberts vivint
entre arbres i suor plena
de tot allò que els altres anhelen.

Avui m'agradaria tornar sota el sol
que ens va abandonar
a la sort no desitjada
quan tot rodava tan efímer
i tan fort,
a batzegades,
a cops de peu,
a ganivetades,
a l'estómac
massís de bilis
i sang podrida;
als ulls farcits
de la pena que ens colpeix
cada dia i cada nit
a tota hora perdent el temps
per no haver-nos sabut més l'un de l'altre.

I és que les busques maten
a cada segon que passa.

Relat del flamenc

Resta el flamenc el temps per esperar.

Jeu, perquè no pot estar de peu... dret;
s'han equivocat
i el cor li han tallat... en dues parts
que no podrà ajuntar l'endemà,
de matí,
quan el sol comenci a eixir.

El rellotge se li ha espatllat,
han confós el tic-tac amb el crac-crac.

Ja no buscaran les agulles
l'anhel esborrat de la seva ment
prodigiosa lent
que eclipsava un cor gelat.

Relat del fotut

Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.

Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.

Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.

Traieu-me d'aquí! 

 

I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.

Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.

Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.

 

Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!

Relat dels arbres

Els arbres passen tan de pressa que no puc parar i veure com la mort se'ls endú.

No es tracta de qui. Tots sortirem del tren en marxa. Tots caurem davant de l'andana quan s'acosti el tren. Es tracta de quan, ni tan sols el perquè. Sentir el xiulet cremant les orelles i notar l'escalfor de les vies.

Bonica primavera d'infantesa robada, retorna als nostres peus. Aquests peus estrangers, de gent que puja al comboi i no sap qui soc. Aquests peus petits que s'allunyen dels meus. Tots junts i amb vides tan separades. Tots junts fins que ens facin baixar. Ningú voldrà. El revisor cridarà. La gent es taparà. Algú haurà de sortir escollit. No importa com, importa el quan.

Surts i no tornes a entrar.

Relat de sovint

Sovint l'engany del temps
s'apodera de mi

mentre la sorra cau sobre

el parany del cranc.

Sovint el futur és passat

i no m'importa esdevenir

pols sense record

en caure per l'esvoranc.

Sovint roda tot tan de pressa

que no miro endavant

per no veure'm enrere

perdut al mig del fang.

Sovint s'acaben els moments

per viure sobre l'era,

gaudint de la fugitiva esperança

que m'ofereix la sang.

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.

Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.

Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.

Silenci tronador.

Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho, 

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.

Hem desaprofitat tantes coses

que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,

records que no van existir.

Pols bruta escampada en el camí; 

el camí inventat que,

a empentes i rodolons,

vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;

el sender dibuixat amb guix que,

a batzegades, 

vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses

que, quan aquestes floreixen,

el dolor és al braser.

Relat dels salvadors

Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta. 

Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat. 

Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.

Relat de Tiger

Era dimarts, o dijous, el dia que et tocaves els ous.

Treus pit, et molesten i poses Tiger Feed

a tot drap pels auriculars nous.

Ni ahir ni avui, el temps no compte.

Confinat en els records,

aniries a esmorzar al Tiffany's del conte

de les bruixes i els mags morts.

Prem el botó, vermell o verd,

que tornin a entrar per distreure el professor.

Carn d'olla, fals o cert,

que bulli l'ànim de tota la colla.

Al Roig un cèntim no és una eina,

pasta gansa, pasta morta,

si no treballes, sabrem la teva feina.

Relat de TS

T.S remou els pètals del temps:

el vol pren embranzida a través 

de la fugida del passat i del present.

-Dóna’m esperança amb una veu teva!

-Dóna’m la teva veu i jo tindré esperança.

Sota el llençol humit s’amaguen ara

les teves cordes que et lliguen,

les teves cordes que et parlen. 

No les trenquis, el temor et reclama

paraula a paraula, el pànic i la basarda.

Sol·liloqui de qui camina pel turó

de baixada com si fos pujada.

Diàleg amb tu, quan ets amb mi,

dins meu i sense nosaltres.

Negaré aquestes converses en públic,

les repetiré en privat, en cercles, en bucles infinits,

en espirals eternes que baixen a l’infern

i pugen en rotllana fins el cel.

Període de silencis en un estat estratosfèric,

més lluny no puc viatjar de mi mateix.

-Retorna amb mi, tota calma serà benvinguda.

-Benvinguda serà la teva calma sense retorn.

Sota l’escalfor de la terra, 

humida i curulla de fulla morta,

esperen els cristians ascendir al paradís.

Dins d’una caixa de vidre esquinçat,

pedaç de sucre mutilat,

espero que em parlis de la glòria que has vist.

Relat dels anys

Han passat els anys,

com qui passa un carrer rere l’altre.

Seus abatuda, trista,

sense més tu que tu mateixa.

Les teves perfeccions se t’han menjat

aviat, de pressa,

mentre pensaves que a tu no et passaria.

Però la soledat és teva

perquè no dus altres ulleres

que les de pregunta que et faria.

Per què no has gaudit del que tenies?

Per què has oblidat com fruir dels teus sense manies?

Per què no has aprofitat més enllà dels desitjos que volies?

L’obsessió, com un corcó, que abat

de fusta el cor

i de salnitre el dolor, és teva…

i ja no és de ningú.

Relat del malalt

Escolta, vols ennegrir la nit

fins que caigui malalta?

La teva porta és closa

en la foscor de la nostra

habitació; sensació, esperança

d'amargor caient com gotes

de pluja, amb llamps i trons.

Agafa el so, aprofita la llum.

Res no és demà

amb les mans suades i els nervis

de qui no espera

que passin les hores mortes.

Mira, 

veus aquell estel fugaç

creuar el firmament

per sobre els nostres caps?

És la vida.

Som nosaltres.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat de l'el·lipsi

Ni que fos un instant

que no existeix.

Ni que fos un instant

que és real.

Un moment únic, eteri,

volàtil com les llàgrimes

ancorades en records

esborrats de tot allò

que a vegades duu pronoms,

però sempre porta un verb rere l’altre:

riure, escapar-se;

plorar, trobar-se;

parlar, besar-se;

callar, barallar-se…

Fugir entre camins de difícil accés

per canvis substancials

de paraules mortes.

Demanaran ser vives, usades,

prendre partit en oracions complicades

en les que el subjecte siguis tu,

sigui jo, siguem nosaltres,

tant dins d’una el·lipsi

com en situacions embrollades.

Tornaran els segons a l'arena...

Relat de prou

A vegades cal dir prou. Esperar, respirar i tornar a començar. 

A vegades cal escoltar el remor del riu. Pot ser molt cabalós i no fer massa fresa o anar amb sequedats profundes i escampar el soroll de branques caigudes.

A vegades, només a vegades, et fan mal perquè t'ho mereixes. Reps els cops de punt i esperes que continuïn. 

A vegades cal dir prou. Esperar, respirar i tornar a començar. 

Relat de la polseguera

He sentit els cavalls galopar darrere meu. Aixecaven tanta polseguera que, quan he mirat enrere, els ulls se m'han cegat. M'he cegat de tu, que cridaves fort que t'ofegaves. M'he cegat de tu, que demanaves auxili mentre jo estirava la mà, però entre tanta pols no veies res més que el teu alè inquiet caient en la desesperació.

He vist les flors marcir-se en plena primavera. Els pètals es desfeien un a un, mentre jo provava d'agafar-los. Els agafava com t'agafava a tu, sense poder evitar fer-te mal. Una flor sense pètals és com tu sense cor. Qui te l'ha destrossat provant d'ajudar-te? Qui te l'ha ennegrit exclamant la seva llum?

He olorat el temps fugint de les meves mans. Arena contra vidre. Dunes i dunes sense oasi. Vivint en el centre d'un món trencat. M'he trencat la vida per sentir-me viu i només he creat morts i més morts. A l'interior de les muntanyes els óssos esperen la meva defunció. Els duran els ossos sense embolcalls, només adornats amb el meu cor bategant per tu.