Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat del lladregot

Fa un parell de dies dormia al meu cotxe, ja sabeu alguns que dormo al cotxe des del dia que el banc em va fotre la casa. Doncs bé, dormia d'aquella forma que es pot dormir en un cotxe no gaire ample, ben cuidat fins que el vaig convertir en la meva llar, però que a poc a poc s'havia convertit en una cort de porcs. La meva roba era per tot arreu, havia tret la safata del maleter per poder posar les coses de casa i el ferum que se sentia era un barreja de flatulències, menjar i suor. Tants pocs metres quadrats no són una casa qualsevol. Però és la meva.

El fet és que vaig dormir com sempre, fatal. Em llevava cada dos per tres, preocupat per si venia algun lladregot a fotre'm les coses. Un cop al vidre i ja es poden endur tot. No tinc res de valor, però home, quan un no té res els calçotets són prou valuosos. Com dormia poc, somiava molt. Somnis diversos i que poc tenien a veure els uns amb els altres. I saps què? Vaig somiar amb tu. No t'ho creuràs. Però sí. tu eres allà. És igual com fossis tu, alt, baix, prim, gras, vell, jove; qualsevol lector ets tu.

En aquest somni, la meva casa no era el cotxe, no. Era la de sempre. Hi deuria haver algun sopar o vés a saber què. La qüestió és que jo anava pel passadís del menjador cap a la porta i de camí veia la meva dona asseguda al lavabo, nua. Només amb les calces als turmells. Sí, ja saps, aquelles calces negres transparents. Aquelles calces que un dia vas veure a la cadira del dormitori i, com qui no vol la cosa, vas entrar, tancar la porta, i observar en la intimitat. Però al meu somni les calces no estaven a la cadira, sinó als seus turmells, que tenia ben juntets. Ella estava sola i la porta estava oberta. La veritat és que jo, en veure la porta oberta vaig al·lucinar. "Joder, està ple de gent això". Perquè se suposa que hi havia gent a casa. Però no sé perquè no li vaig donar importància. Així que vaig seguir caminant cap a la porta del pis i just un parell de passes després vaig veure com tu sorties del despatx i entraves al lavabo. Tu! Eres Tu! Jo anava a la porta del pis i feia alguna cosa amb les claus, no ho recordo bé. I al tornar us veia a tots dos a dins del lavabo, Ella seguia asseguda i tu estaves al seu costat; t'havies assegut al límit de la banyera, per fora. Val a dir que tu estaves vestit, no malpensis; però ella no. I ella tenia  el  mòbil a les mans i xerràveu. Jo ho veia i no m'ho creia. 

Aleshores decidia quedar-me allà a la porta espiant. Mirant a veure què passava. Però de cop, no sé per què, tu ja no portaves roba (ets un porc!). I continuàveu parlant els dos. Com si res! Completament nus! Jo espiava i veia q tu et posaves calent. El teu membre creixia i es posava dur. Estàveu els dos al bany parlant, asseguts, despullats! Bé, ella amb les calces als turmells. Jo seguia espiant i no deia res. Tu portaves una erecció considerable. Però parlàveu com si no passés res.

Total, que mirava per una escletxa entre la porta i el marc d'aquesta; i al fer soroll us giràveu i em veieu. Aleshores tu li deies: Va, deixa el mòbil. I ella deixava el mòbil al moble del costat i tu l'agafaves a ella com si fos un sac de patates i te l'enduies cap al menjador. Els dos despullats pel passadís. Tu portant-la com un paquet i jo seguint-vos per darrere. Ella no protestava ni deia res. Al menjador, tu l'estiraves al llit del sofà i jo em quedava al límit entre el passadís i el menjador. El que no entenc és que aleshores ja no hi havia ningú a casa, però clar, era un somni! I els somnis són així, capritxosos. Ella estava estirada al sofà totalment despullada. Tu seies al terra, de genolls, al seu costat. Jo us veia perfectament, però cap dels dos em mirava. Continuàveu parlant, però no sé de què. El que a mi m'impressionava era que estiguéssiu despullats i no us importés res, ni que jo estigués allà ni res. Aleshores tu, amb la mà esquerra, li passaves dit índex per l'espatlla i baixaves cap al pit fins al mugró. Ja saps que no té els pits molt grans, els recordes bé, perquè els has vist mil cops. Quan? A la platja o espiant-la, d'amagat. Tu li agafaves el mugró amb els dits i li llepaves. Tenies el seu mugró entre els teus llavis. Jo m'encenia. Tenia una escalfor dins meu que pensava que algú estava obrint una barbacoa als meus intestins. Em fixava bé amb tot el que li feies, amb la seva cara, amb els seus ulls d'excitació. Amb la teva mà dreta, que s'acostava al seu genoll i l'acariciava a poc a poc, pujant cap amunt, per les seves cames, pel seu maluc. La teva mà dreta arribava a l'entrecuix, on li esperava no massa pèl, un pentinat púbic curt, tallat molt a ras. Un entrecuix poblat molt ben cuidat. Però no t'hi aturaves, sinó que seguies amunt, fins arribar a l'altre pit, el que estava sol. Li tocaves el mugró dret i després continuaves pujant per aconseguir el cim. Entre els llavis apareixia el teu dit. L'humitejaves i ella te'l llepava. Un cop ben humit, sense importar-vos que jo estigués allà, us començàveu a masturbar. Usaves la mà dreta per ella i l'esquerra per tu. Semblaves un mico pelant un plàtan en bucle. T'apropaves cara a cara, buscaves un bes, però ella et posava el dit als llavis i evitava el petó. Aleshores, aquell mateix dit, l’introduïa al seu cony i el sucava fins ben a dins. Un cop ple de líquids et tornava a fer el mateix gest. Però no es quedava als llavis, sinó que buscava la teva llengua per l'interior de la boca. Jo estava tant excitat com sorprès. Digeria com podia tot allò. Aleshores, quan ella gemegava més fort a causa del teu moviment dactilar, els dos em miràveu i desapareixíeu. Al menjador no hi havia invitats, no hi éreu vosaltres, no hi era jo. Ningú romania allà. Només un silenci atordidor. S'escoltava el no-res. El buit absolut. El zero continuat. L'absència periòdica. El materialisme pur: mobles, molts mobles. Cap ésser humà, ningú.

La veritat esdevenia real a la mateixa velocitat que la sorra s'amuntega a les dunes del desert.

Relat de l'oblit

Recordo que ell 

no recordava res.

Una paraula escrita

un oblit per sempre.

Una imatge a la memòria

i el silenci per resposta.

Volaran gavines dins l'aula,

les veuran els ulls perduts.

Alça la mirada,

contempla com es perden els sentits.

Recorda ell

el que no recordem nosaltres.

Un forat negre

en l'espai, en el temps.

Una foscor absurda

en la vida,

entre colors absurds

i fantasmes del passat.

Relat de les pastilles

Pren una pastilla i oblida les revistes,

no eren d'ella ni les voldràs ja mai més.

Seu al terra i escolta els veïns,

criden com els gossos a la gossera

envoltats de ràbia i de dolor humans.

La seva ira és enveja que viatja dins

d'un cor corcat com el teu,

ple d'absència i necessitat.

Tria un color, totes són iguals;

de més grans i de més petites

sempre n'hi haurà

per ocupar la teva boca

i allunyar-te de la vida real.

No em preguntis si t'estimo

en un món que no és real,

No em preguntis què és vertader

en un amor que et qüestiones l'endemà.

Pren-te una amb mi,

separa els llavis i gaudeix del moment plegats, 

ens allunyarem fins que marxi el mal.

Relat del blanc

No era la muller de Lot,

ni un astrònom il·lustríssim.

Semblava que pensés,

semblava, però no pensava.

Viatjava en el temps, en l’espai,

en vides llunyanes que no eren seves.

Sense maleta i només amb un jersei marró,

buscava la lluna un dia de núvols

i cel tapat.

Pregunta-li al cel, 

pregunta-li ara que el mires:

si demà tornarà a haver-hi tempesta,

si sortiran altre cop les cames sota el teu cos.

I amb el llum verd no despertava, 

ja tenia prou els ulls oberts,

per veure-hi enllà de la vida mundana,

del passeigs dels nuvis agafats de la mà,

dels avis que tornen a casa amb els llavis tallats,

dels nens que criden amb la pilota sota el braç,

dels morts que caminen mentre ell,

viu o vivent,

es castiga en un món sense cobdícia,

ni enveja, ni tristor, ni pena.

Un món d’olives entre fanals

i aureoles cremant la raresa dels veïns.

Pregunta-li al cel si pots creuar

o els cotxes et duran la vida que no t’ha dut el braç.

Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.

Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.

No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.

Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!

En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.

Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.

Relat de l'H12

Aniré a buscar l'autobús H12, la setmana passada. Ho faré des d'aquí, sense moure'm. Pensaré en tu mentre camino cap a la parada. Recordaré els nostres moments a cada passa que faci des d'ara fins l'any passat. Doblegaré aquest món mecànic ple de quitrà que m'envolta. Ho faré en una mitjanit plena de dimonis i de ruïnes romanes.

Un cop validi el tiquet, buscaré on seure. Al fons, a l'últim fila, com aquella vegada, en la que tres setmanes més endavant seurem tots dos, plegats, junts, units, un sobre l'altre, amb les mans agafades i el cor bategant al ritme dels sots del carrer.

Brillant serà la vista de les finestres, amb gotes, amb aigua ruixada d'un matí hivernal, a ple estiu. La calor arribarà quan estiguem pensant que no estem junts. Succeirà un dia i un altre, sobretot els jorns laborals.

Aleshores, quan l'autobús arribi al meu destí, allà on tu i jo estarem, tancarem aquell llibre que ens haurem llegit durant el trajecte. Tu eres ahir, jo avui. Tots dos junts formant un passat ple de futur més fora que dins de l'H12. S'acabaran les pàgines i ens direm adéu, fins demà, si ens atrevim. Per si de cas, tornaré, amb el meu llibre a la mà.

Relat de set

Feia tantes nits que no dormia que no recordava ni com es deia ni a on volia viure. Era el pas del temps el que més l’oprimia amb força cap a la taula. Les mans, com si estiguessin clavades amb cargols i rosca d’acer. El cap, com si suportés el pes d’un barret de seixanta quilos. Els ulls, com si li haguessin arrencat per entregar-los a Antígona, que se’l mira amb el llastimós gest de qui ha viatjat en el temps per veure un futur més trist.

Cau la pedregada més forta, cau. Exploten les pedres... el gel. El contacte és tan fort com un repicar de campanes dins de la torre principal. El capellà cada cop està més boig. És difícil no creure en Déu després d’aguantar, tantes vegades, els decibels pujats de to que reboten com ones d’àudio convertint-se en aigua sortint per les orelles.

Ja és de nit, no pot dormir. S’estira altre cop sobre la barra de bar de la seva cuina. No aconsegueix veure els somnis que se li ha endut Morfeu, rient, somrient, burlant-se d'ell mentre li arrencava un a un i els feia lliscar pels forats del nas. S’alça i es prepara un daiquiri. No té set. Se’l tira per sobre. Ja té excusa per anar a la dutxa. Hi entra vestit. En surt nu.

Pentinat, amb les dents raspallades i les pestanyes ben netes, agafa un llibre de poemes que reposa a la seva tauleta de nit. Llegeix, anota frases als marges. S’adorm. Es desvetlla. Llegeix. Confon el que llegeix amb el que passa a la seva cambra. Veu la sang del seu poble cridar per cada una de les cantonades de la seva habitació. Sent l’odi dels repudiats per una societat podrida i desencisada. Vol parar de llegir, de somniar, de dormir. Però no sap quina de les tres coses fa.

Dins seu succeeix allò que esdevé fora de les seves gruixudes parets. És al carrer, és allà on el necessiten. 

Relat de grillats

De la presó només en surten els grillats que

amb les seves bogeries poden evadir-se

de la realitat per entrar altra vegada en un món

tan irreal com el que viuen quan estan presos

entre les reixes que no existeixen.

Relat de bastons

Ja fa estona que estic despert. Aquesta nit ha estat complicada. M’he desvetllat moltes vegades, gairebé un cop per a cada hora. M’afaitaria, però no tinc forces, així que em vesteixo sense dutxar-me i surto de casa.

Són les vuit del matí i baixo al carrer, un home està fent un cafè a la terrassa del bar. El xinès que regenta la cafeteria li ha servit el que ha demanat amb una galeta de regal. Ni tan sols s’han saludat. Però crec que cada dia es veuen i tenen el mateix tracte. L’home es beu a poc a poc el cafè, no té pressa. Qui pogués asseure’s al seu costat i admirar la gent passar. Una ciclista s’atura a prop de les taules, porta una faldilla curta que deixa entreveure tant com un pugui imaginar. M’aturo i observo l’home del bar, té la noia davant, jo haig de marxar, però m’encantaria quedar-me allà, assegut, veient aquella preciosa donzella, esvelta, jove, sensual.

Quan emprenc la marxa, escolto com dos nois s’esbatussen a l’altre costat de la vorera. Usen els punys, com poden, a ningú no se li escapa que deuen anar torrats, si més no així ho evidencien els seus moviments en fals. La vida al carrer és constant. Es tracta d’un observatori gegant. Si un vol, pot agafar un microscopi i analitzar aquells animalons que naveguen pels tolls de pixums podrits. O, d’altra banda, és possible no prestar atenció a res i veure-ho tot, com una imatge panoràmica, on tot un seguit d’accions ocorren a la vegada. El circ és el carrer, qui pogués aturar-se i veure-ho tot.

Abans d’entrar al pàrquing, tinc un sentiment de nostàlgia que no puc controlar, m’aturo altre cop i miro enrere, veig l’home del bar, és un espectador de luxe. I mentre sento enveja per tot el que veu, ell s’aixeca i pren un pal blanc que reposava al seu costat. A cops de bastó abandona el bar, ha deixat els diners a sobre de la taula, en un plat del que mai ha vist el color.

Relat del paradís

Oh, pensa en tu. Oh, pensa en mi.

Són dues coses tan diferents que a la nit tot sembla igual. No provis de sortir del teu vell garatge, no intentis arreglar aquell cotxe antic. Les estrelles avui no brillaran com ahir. El cel ja no canta les aventures del demà.

Has provat de passar per davant meu sense ni mirar-me. Has suplicat a Chronos que no fes coincidir les agulles mortals. Però tot això no és res més que una bombolla d'aire pujant entre el mar perdut.

Oh, ja ningú pensa en tu. Oh, ja ningú pensa en mi.

Un nen crida pel carrer i cap ànima serà capaç de salvar-lo. Un vell s'ho mira des del banc trencat. Al seu costat un jove riu com si davant correguessin cent formigues disfressades de bomber. Fa estona que ha passat el jardiner. Les flors estan seques i no plourà.

No provis d'engegar els somnis d'aquella vella màquina atrotinada. L'olor del cuir cremat dels seus seients esportius et recordarà les seves carícies. El tacte del volant gastat t'exiliarà de la realitat. No t'atreveixis a posar la clau al contacte. Saps que, si ho fas i no s'engega, tots aquells balls es convertiran en un dolor amarg. També ets conscient que, si aconsegueixes posar-lo en marxa, veuràs el passat amb uns altres ulls, més tristos, més reals. Aquell vi que et va fer somniar tant era aigua bruta que distorsionava el paradís.

Relat de carruatges

Un dia va néixer del no-res. Inspirat per la natura, tocat pel bé de les forces intrínseques; ell era diferent. La gent s'apartava i no volia saber-ne res. Els que l'estimaven mai no li van negar un somriure, mai no van abandonar-lo. Era un nen prodigi que esperava la fi del món sota una manta de vellut. Quan el circ arribava a la ciutat ell s'amagava, no volia que se l'enduguessin. Sabia que si un d'aquells pallassos malvats entrava a la seva habitació, en poc més de mitja hora ja l'hauria raptat i engarjolat a un d'aquells carros plens de brutícia. Si sentia el remor dels cavalls mirava sota el llit i, en el cas de què no hi hagués cap animaló que volgués menjar-se'l, es ficava allà dins i s'ocultava de les forces tenebroses que el venien a buscar.

Quan els carruatges marxaven, tornava a la seva taula i polia la punta del llapis amb el que escrivia les històries fantàstiques que li trastornaven la realitat.

Relat de sensitius

No sé quin és aquest impuls que em porta més enllà d'on sóc. No sé què li passa al meu cor, que batega ràpid i descontrolat. No sé quin és aquest estat, ple d'excitació, que em porta a viure somnis mentre estic despert.

Però sé, perfectament, que ara et voldria aquí, davant meu, per poder-te acariciar les espatlles, repassar la teva esquena amb el dit índex, apartar els cabells de la teva nuca, olorar el frenesí que desprèn el teu cos, acariciar les teves galtes amb les meves, prémer els dos cossos sense recança. Sé perfectament que voldria pervertir aquest estadi celestial, que em posa al teu costat, de forma imaginària, i passar les meves mans per la teva cintura, col·locar-les per davant i pujar fins trobar els teus bells pits. Sé que la vergonya em priva de fer totes aquestes coses i més. Però sé que en la llibertat de pensament els meus llavis besen els teus, suaument, sense presses, gaudint del plaer prohibit d'una pell blanca i il·licita. Sé que tot això només són paraules d'un món oníric que circula sense sentit per les meves ardents venes. Sé que quan ens despullem i ajuntem els nostres cossos res és real. Ni quan et miro els ulls i els tanques per plaer. Ni quan em mires i somrius. Ni quan obro els ulls i ja no et veig.

La realitat és subjectiva, però aquest cop, a més, és cruel i sensitiva.