Relat del lladregot

Fa un parell de dies dormia al meu cotxe, ja sabeu alguns que dormo al cotxe des del dia que el banc em va fotre la casa. Doncs bé, dormia d'aquella forma que es pot dormir en un cotxe no gaire ample, ben cuidat fins que el vaig convertir en la meva llar, però que a poc a poc s'havia convertit en una cort de porcs. La meva roba era per tot arreu, havia tret la safata del maleter per poder posar les coses de casa i el ferum que se sentia era un barreja de flatulències, menjar i suor. Tants pocs metres quadrats no són una casa qualsevol. Però és la meva.

El fet és que vaig dormir com sempre, fatal. Em llevava cada dos per tres, preocupat per si venia algun lladregot a fotre'm les coses. Un cop al vidre i ja es poden endur tot. No tinc res de valor, però home, quan un no té res els calçotets són prou valuosos. Com dormia poc, somiava molt. Somnis diversos i que poc tenien a veure els uns amb els altres. I saps què? Vaig somiar amb tu. No t'ho creuràs. Però sí. tu eres allà. És igual com fossis tu, alt, baix, prim, gras, vell, jove; qualsevol lector ets tu.

En aquest somni, la meva casa no era el cotxe, no. Era la de sempre. Hi deuria haver algun sopar o vés a saber què. La qüestió és que jo anava pel passadís del menjador cap a la porta i de camí veia la meva dona asseguda al lavabo, nua. Només amb les calces als turmells. Sí, ja saps, aquelles calces negres transparents. Aquelles calces que un dia vas veure a la cadira del dormitori i, com qui no vol la cosa, vas entrar, tancar la porta, i observar en la intimitat. Però al meu somni les calces no estaven a la cadira, sinó als seus turmells, que tenia ben juntets. Ella estava sola i la porta estava oberta. La veritat és que jo, en veure la porta oberta vaig al·lucinar. "Joder, està ple de gent això". Perquè se suposa que hi havia gent a casa. Però no sé perquè no li vaig donar importància. Així que vaig seguir caminant cap a la porta del pis i just un parell de passes després vaig veure com tu sorties del despatx i entraves al lavabo. Tu! Eres Tu! Jo anava a la porta del pis i feia alguna cosa amb les claus, no ho recordo bé. I al tornar us veia a tots dos a dins del lavabo, Ella seguia asseguda i tu estaves al seu costat; t'havies assegut al límit de la banyera, per fora. Val a dir que tu estaves vestit, no malpensis; però ella no. I ella tenia  el  mòbil a les mans i xerràveu. Jo ho veia i no m'ho creia. 

Aleshores decidia quedar-me allà a la porta espiant. Mirant a veure què passava. Però de cop, no sé per què, tu ja no portaves roba (ets un porc!). I continuàveu parlant els dos. Com si res! Completament nus! Jo espiava i veia q tu et posaves calent. El teu membre creixia i es posava dur. Estàveu els dos al bany parlant, asseguts, despullats! Bé, ella amb les calces als turmells. Jo seguia espiant i no deia res. Tu portaves una erecció considerable. Però parlàveu com si no passés res.

Total, que mirava per una escletxa entre la porta i el marc d'aquesta; i al fer soroll us giràveu i em veieu. Aleshores tu li deies: Va, deixa el mòbil. I ella deixava el mòbil al moble del costat i tu l'agafaves a ella com si fos un sac de patates i te l'enduies cap al menjador. Els dos despullats pel passadís. Tu portant-la com un paquet i jo seguint-vos per darrere. Ella no protestava ni deia res. Al menjador, tu l'estiraves al llit del sofà i jo em quedava al límit entre el passadís i el menjador. El que no entenc és que aleshores ja no hi havia ningú a casa, però clar, era un somni! I els somnis són així, capritxosos. Ella estava estirada al sofà totalment despullada. Tu seies al terra, de genolls, al seu costat. Jo us veia perfectament, però cap dels dos em mirava. Continuàveu parlant, però no sé de què. El que a mi m'impressionava era que estiguéssiu despullats i no us importés res, ni que jo estigués allà ni res. Aleshores tu, amb la mà esquerra, li passaves dit índex per l'espatlla i baixaves cap al pit fins al mugró. Ja saps que no té els pits molt grans, els recordes bé, perquè els has vist mil cops. Quan? A la platja o espiant-la, d'amagat. Tu li agafaves el mugró amb els dits i li llepaves. Tenies el seu mugró entre els teus llavis. Jo m'encenia. Tenia una escalfor dins meu que pensava que algú estava obrint una barbacoa als meus intestins. Em fixava bé amb tot el que li feies, amb la seva cara, amb els seus ulls d'excitació. Amb la teva mà dreta, que s'acostava al seu genoll i l'acariciava a poc a poc, pujant cap amunt, per les seves cames, pel seu maluc. La teva mà dreta arribava a l'entrecuix, on li esperava no massa pèl, un pentinat púbic curt, tallat molt a ras. Un entrecuix poblat molt ben cuidat. Però no t'hi aturaves, sinó que seguies amunt, fins arribar a l'altre pit, el que estava sol. Li tocaves el mugró dret i després continuaves pujant per aconseguir el cim. Entre els llavis apareixia el teu dit. L'humitejaves i ella te'l llepava. Un cop ben humit, sense importar-vos que jo estigués allà, us començàveu a masturbar. Usaves la mà dreta per ella i l'esquerra per tu. Semblaves un mico pelant un plàtan en bucle. T'apropaves cara a cara, buscaves un bes, però ella et posava el dit als llavis i evitava el petó. Aleshores, aquell mateix dit, l’introduïa al seu cony i el sucava fins ben a dins. Un cop ple de líquids et tornava a fer el mateix gest. Però no es quedava als llavis, sinó que buscava la teva llengua per l'interior de la boca. Jo estava tant excitat com sorprès. Digeria com podia tot allò. Aleshores, quan ella gemegava més fort a causa del teu moviment dactilar, els dos em miràveu i desapareixíeu. Al menjador no hi havia invitats, no hi éreu vosaltres, no hi era jo. Ningú romania allà. Només un silenci atordidor. S'escoltava el no-res. El buit absolut. El zero continuat. L'absència periòdica. El materialisme pur: mobles, molts mobles. Cap ésser humà, ningú.

La veritat esdevenia real a la mateixa velocitat que la sorra s'amuntega a les dunes del desert.