Relat de l'adéu

L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians

que intentaven polir

una pedra preciosa

a base de cops de cors

de roc en ple estat de xoc.

Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,

mal de caps,

coïssor...

I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.

Caldria oblidar el cel

per no necessitar mirar-lo

dia rere dia.

Caldria recordar el buit
per exigir caure

hora rere hora.

Jo em penediré d'aquell dia.

Tu et penediràs d'avui.

Quan tires la clau al fons del mar,

la tires sense pensar

en tot el que el cor volia

quan em miraves i em deies et vull.

Trucant a les portes del cel

em quedaré sol.

Però no vull més 

que acceptar la veritat;

aquell qui m'ha estimat

s'omplia la boca de no-res.

Relat del santoral

Gemega, plora, riu avall; de costat 
el santoral no és per a tu,
mes per a tu s'han fet i desfet les ales.

M'entristeix pensar que ja has acabat

ardent en les flames que volia nostres.

              Busca-les.

              Sargeix-les.

Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?

De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

Relat de la vorera

Hi ha un home assegut a la vorera de davant. No passen cotxes de luxe, ni una limusina. Aviat serà hora de dormir, li diu un vianant. Ves a pastar fang, aquesta no és la teva guerra.

La nit és tan groga com els fanals ens criden en la foscor. Deixa'm tornar-te l'esperança perduda en algun lloc on els lladres ens roben les claus. No hi ha tristesa entre el voral i l'asfalt. No hi ha caliu que pugui tornar-nos més cruels del que ens van fer les ànimes perdudes.

Tira-li una pedra, vailet; tira-li i rebenta-li el cap. No veus com mama sense aturador? Aquesta és la seva vida, aquesta és la seva cançó. Si hagués volgut una existència millor, l'hauria tingut. Mira't a tu, mira tot el que has fet per tenir-me a mi d'amic. Creus que no poden, aquesta gent, aixecar-se i anar a treballar? En quin món vius, vailet? Llença-la-hi ben fort i sortim corrents.

En el ciment reboten els orins que esquitxen els pantalons. Petit riu entre neumàtics que arriba als seus peus. No et moguis, no toquis res, vell potrós. Encara em xafaràs el meu canal, mira què graciós. No porta ni sabates ni mitjons. Talla't les ungles, animal fastigós.

Algú va encendre els ànims com si no hi hagués demà. No el miris als ulls, no trobaràs candidesa ni bona fe. Aquest cel obscur s'hauria de tenyir de vermell amb la sang dels dropos.

Aquí, sota els edificis de nou plantes, hi viuen escarabats que ningú encara no ha trepitjat. Traieu les armes, dispareu a tort i a dret. No pot quedar ni un cor en ple batec. No pot romandre ni una ànima entre les ombres de la mort.

Tornaran els huracans a bufar per la ciutat, abriguem-nos molt i bé.

Relat britànic

Necessito escriure aquest punt. El telegrama es queda curt i les llums dels cotxes ceguen les meves idees. El barbut somiador em demana caritat, però no tinc més que un cor destrossat. Seran les veus, serà la fe; aquesta olor de pixum sobre ciutat podrida.

Guitarres britàniques sota Venus il·luminant el camí, guitarres salvatges que fa temps que treneu el meu destí: necessito escriure la vida per sentir la mort.

Dona'm tot que no vull ser res. Pols fugitiva, records escampats sobre les muntanyes curulles d'arbreda insolent. Caminants nocturns que no troben el seu tren sobre l'asfalt. Dona'm, sí, tu, trist lector orgullós de la teva soledat; dona'm la sortida a aquest infinit relat.

Relat de pressió

A vegades m’assec a pensar per què em poso trist. 

Aquest acte d’insubmissió caòtic,

trist i dessolat, 

em porta a cremar el paper per fer-ne,

cada vespre, fum barat. 

Cal que obri les finestres,

cal que em deixi endur per totes aquelles històries…

les que naveguen per l’aire, 

les que he viscut a cegues

i les que no viuré mai.

La única que m’ha vist riure de nit,

de dia m’enterra tirant terra

damunt del meu cos daurat.

La única que m’ha sentit cridar de ràbia,

amb calma m’agafa pel braç 

i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.

Torna a posar aquella vella cançó,

torna a cridar els vells borratxos

que l’entonen quan ploro de nit.

Demana que ens serveixin

aquella ginebra seca

que ens bevíem d’amagat.

Pocs anys hem tardat

en destrossar les nostres pells,

en cremar les nostres ànimes,

en enfonsar-nos en gots per separat.

Mira la carretera buida,

aquesta que no sabíem on ens duria,

mira-la per última vegada.

El pèndol és tan gran que, 

quan pujo amunt,

mai no sé quan tornaré a baixar.

Regala’m el color blau,

blau fosc; ple de tinta vermella,

vermelló clavat al pit amb el teu nom,

a tota pressió.

Relat dels maleïts

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleïdes les hores que han passat

aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,

més llargues, més dures, més seques:

Caient a plom com el rellotge de la plaça,

quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven, 

s’unien, es fusionaven en una de sola.

Ni agulla ni fulla

que cau de l’arbre

mentre et despulles

entre les cortines brutes

de l’habitació del costat.

Imagina un minut, un moment

trist i adormit, que torni

que demani, per tu i per mi.

Imagina aquest instant perdut

entre tantes llàgrimes

adolorides de tan cremar-nos la pell

a força d’arrencar-nos el cor

sense permís.

Ara que el tens, bufa’l,

escup aquest agre moment

que ens separa

entre el passat i l’avui,

entre les mans i el sofà.

Tots aquells somnis que vam escriure

en arenes de platges perdudes,

en papers de bar arrugats,

en els nostres braços nus,

en cintes de casset de noranta minuts,

en fotografies de metro per un euro, 

en punts de llibre ja gastats,

Tots aquells somnis que vam escriure

per esborrar-los i crear-ne de nous.

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleït el mirall que em tallarà les venes.

Relat de la tristesa

L'home més trist del món cavava un forat al mig de la plaça més gran de la ciutat més petita.

-Usa una pala- li van dir uns homes que el miraven des d'un banc proper.

A l'home més trist del món no li calien pales, només llàgrimes sota les estrelles.

Relat d'en Bernat

I Déu va baixar per les escales mecàniques. Sens cansar-se, sense gaudir del passeig matinal que comporta el pas tranquil de graó a graó. Ho va fer i quan va arribar a baix de tot, algú li va dir que tornés a pujar.

Els nuvis estaven preparats. No hi havia invitats, no hi havia convit, ni tan sols un capellà o un alcalde que pogués dir quatre paraules. Rondaven uns gossos aliens a l’escena. Al fons es dibuixava una església, vella, de pedra, amb un campanar no molt alt; tot de dimensions reduïdes, però amb un encant molt nostrat. Aquí, a l’hivern deu fer fred, a l’estiu la fresqueta deu visitar les pells dels turistes. Ara, en mig de la solitud d’un verd que atrapa, la temperatura és tan supèrflua que ningú gasta ni cinc segons en comentar-la.

Ella està radiant. La tristor interna és, com sempre passa a la vida, part de l’alegria i de l’emoció de sentir-se aquí, estimat, estimada. A vegades, tot i que sembli impossible, alguns caparronets s’entesten a donar-li cops de peu a l’angoixós tic-tac que ens persegueix durant dies, hores i anys.

El nuvi l’acompanya. No cal anar enlloc. Només assecar-se les llàgrimes i preparar-se per tornar a plorar. Riure, plorar, abraçar-se i sentir-se viu, quan la mort hi és tan present, no és fàcil ni difícil, senzillament és qüestió de ser diferent; de mantenir-se fidel a un sentit, a un criteri, a un camí. Ara, sempre, i fins i tot quan el temps trenqui el depredador soroll del rellotge, Carpe diem.

Relat de tabac

La gent li preguntava per què feia allò. Ell no se n’amagava gens ni mica. Al contrari, s’excitava quan algú, que no tenia massa feina, el mirava i observava amb atenció els seus actes vandàlics.

Era un home corromput per la misèria moral. Era un ésser perdut dins d’una societat malalta, no tenia ni remei ni voluntat. Tot el que feia acabava sent l’inici de tot el que els altres comentaven. Fum, més fum... un fotimer de fum entre paraules sorgint del no-res.

No fumava amb pipa, sinó que ho feia amb una cigarreta. El tabac que havia posat a dins del paper de fumar es rostia a poc a poc amb les seves calades pausades. La cendra que anava creant queia sense pressa. Qualsevol sacerdotessa hagués sigut capaç d’analitzar els dibuixos aleatoris que es creaven al terra amb els residus grisos i negres. Provava de dissimular i bellugava el peu com si fos una escombra; però no ho era. No netejava res, sinó que embrutava més. Es va donar per vençut i va continuar amb les xuclades. No s’empassava el fum. Però el fum feia una passa i una altra, omplint més que buidant.

Aleshores, com per art de màgia, sense ni mags ni déus amb tridents a la mà, desapareixia tot. I quan diem tot volem dir tot. No hi havia res. Ni tan sols l’espai on es col·loquen les coses. No era de cap color, de feia cap olor. Ningú no s’atreviria mai a descriure allò com el buit o un forat negre. Jo tampoc.

Se sentia, però, el silenci més absolut, sense talls respiratoris, ni l’aire fluint pels forats del nas. A vegades, dins del no-res hi pot haver el tot. Una raó per creure en els cors trencats, en les vides oblidades, en les situacions tristes de la quotidianitat mundana dels civils ensopits. Dones i homes carregant maletes, bosses de la compra, bolsos plens d’objectes innecessaris. Humans anant d’un costat a l’altre; comprimits, sense espai per mirar-se als ulls i descobrir les virtuts dels altres.

El fre va aturar la vagoneta. Les vides no van continuar el camí que feien. Una angoixosa situació, no d’escapada, sinó de tria, qui mor, qui viu, qui se salva, qui la palma; i entre els que moren, qui davalla a l’infern, qui ascendeix al cel. A qui obre la porta Sant Pere. A qui lliguen amb cadenes per damunt del sofre. Ell s’ho va jugar tot a daus, no tenia temps per pensar-ho... Tot és massa complicat. No pas pel fet de triar, d’escollir, d’elegir quin camí termina i quin sobreviu -i en quines condicions!-; sinó per no haver d’aguantar el peresós moment de reclamacions de familiars indignats, de creients empipats, de capellans abolits.

Relat de 2016

Era la nit plena de gràcia i de joia. Riures entre els presents i begudes pels absents. Molta cordura prèvia al moment de la disbauxa, quan encara no han sortit tots els cavalls a cavalcar, però sí es preparen els genets per afrontar la dura batalla contra l'enemic letal.

Abraçades amb veus entretallades, silencis amb secrets de fenicis. Mentides absorbides per vides alterades i tanta sang per brollar que sovint eix en forma de llàgrimes. Besos regalats i petites carícies. Tan aviat com va començar la funció, els espectadors ja sabien on acabaria el taló.

Un presentador, amb vestit de festa, anunciava que tot era iniciat, però que tornava al principi. Allà on els gemecs dels nens demanaven aire per viure. La nuesa de la innocència, tants cops tacada pels vestits de la societat endiablada sota tabús de llargues vestidures.

Diuen els homes que entre éssers de la mateixa sang mai no hi pot haver més disputa que comptar un grapat de diners. Conten els homes que quan la dalla se sent afilar és millor deixar-los de comptar.

Llarga com era la taula, podien cabre més d'una desena de deixebles. Si hi haguessin anat, clar. Però no era terra de Déu allà sota la muralla de l'antic port romà. Als pobles s'hi cultiva el culte al foc, no pot apagar-se la flama mentre hi hagi gent que s'estimi, ni que s'odiï a mort o tingui una estaca clavada al mig del cor. Hi havia molt de menjar, tant que no es podria encabir en una llarga llista de pecats mortals. Per molt que hagués vingut el mossèn a revisar el comportament catòlic dels petits dimoniets, per molt que hagués comparegut amb la tranquil·litat que sustenten els de la creu alçada, no hauria pogut beneir tanta menja profana.

Van ser més hores que no pas les comptades en un dia normal, va ser més un regal que no un present, va ser més un passat que no un futur. Agermanats per uns instants, només tacats per una petita punxa de bosc. Ja se sap, al camp s'hi troba una rosella i un card, ambdós sense molestar-se, però pel calmat excursionista no tenen mai el mateix significat.

Jugaven els nens com si fossin nens, lluny de la llarga falç en la que pensaven els adults. Entre música i ginebra succeïa el sant miracle, sense Jesús nat, sense la creu santíssima ni els profetes encomanats; entre tot i això i allò un sol rogenc cremava les cares per fer-les felices per uns instants. Galtes mullades d'aigua amb sal, cors rejovenits de tant bategar.

No tothom pot veure-hi sense els ulls, hi ha qui es nega a tancar-los i sentir allò que és a dins, hi ha qui mostra el rancor quan se sent el fuster adornant el taüt. Potser els plors esdevindran després, quan la pols sigui humana i l'home sigui pols, però l'ocasió perduda, al so de la vida que s'acaba, mai no el podrà recuperar qui entre els vius ha fallat més que entre els morts.