A vegades m’assec a pensar per què em poso trist.
Aquest acte d’insubmissió caòtic,
trist i dessolat,
em porta a cremar el paper per fer-ne,
cada vespre, fum barat.
Cal que obri les finestres,
cal que em deixi endur per totes aquelles històries…
les que naveguen per l’aire,
les que he viscut a cegues
i les que no viuré mai.
La única que m’ha vist riure de nit,
de dia m’enterra tirant terra
damunt del meu cos daurat.
La única que m’ha sentit cridar de ràbia,
amb calma m’agafa pel braç
i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.
Torna a posar aquella vella cançó,
torna a cridar els vells borratxos
que l’entonen quan ploro de nit.
Demana que ens serveixin
aquella ginebra seca
que ens bevíem d’amagat.
Pocs anys hem tardat
en destrossar les nostres pells,
en cremar les nostres ànimes,
en enfonsar-nos en gots per separat.
Mira la carretera buida,
aquesta que no sabíem on ens duria,
mira-la per última vegada.
El pèndol és tan gran que,
quan pujo amunt,
mai no sé quan tornaré a baixar.
Regala’m el color blau,
blau fosc; ple de tinta vermella,
vermelló clavat al pit amb el teu nom,
a tota pressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada