Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.
"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.
Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.
Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada