Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat de la Torbada

Una plujosa nit, allà cap el 1735, una mare va abandonar els seus fills per sortir a caçar...

Maria la Torbada li deien.
Li deien quan la veien,
li deien quan la sentien
arribar amb la mà traïdora
penjant del coll com tota una Senyora.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

No era joiera, no,
orfebreria natural feia;
una artista sobirana
capaç de decorar els seus vestits
amb joiells colgats dels cabells;
a vegades amb ulls curiosos,
tal volta amb dents massa valentes,
sovint amb nassos tafaners.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Els nens ploraven de gana,
faltava menjar a taula
i ella sabia on trobar-lo:
Quatre tombs pel bar del Tom
i una fera controlada.
L’habitació de dalt tremolava,
tota la gentada esfereïa;
no era un cavall cavalcant
desbocat sobre la boca
de l’home decapitat.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Quatre cents vint segons necessitava
fins que el mascle gemegava fins al fons.
Després baixava carregada
amb la maleta vessada.
Regalimava sang al seu pas
regalimava el cap del seu amant penjat
mentre escurava les dents
de la pell del membre devorat.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.

Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.

Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 

Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.

Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.

Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 

De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.

Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.

Relat d'hivern

M'és impossible recordar quan va succeir exactament, però sí rememoro amb precisió com va ser que aquell turment em va despertar. Estava plàcidament descansant dins de la meva caixa de roure, amb els ulls clucs i els llavis segellats per l'amor a l'eternitat. No tenia res dins meu que necessités sortir i expressar-se, però de cop i volta, com quan el llamp cau sobre el tranquil camp d'estiu, una llum va il·luminar les meves parpelles. Sense poder-ho evitar, els pensaments se'm van fer obscurs i la vista clara. Vaig obrir del tot la visió nocturna que m'envoltava, vaig encendre la boca de bat a bat buscant un alè d'aire desesperat.

Dins de la meva estreta cambra, on normalment només jèiem la meva ombra inexistent i jo, m'acompanyaven dues figures humanes, o no; si més no eren femenines, o això podia intuir per la sensualitat dels seus cossos esvelts i atractius.

No hauria gosat mai de dir que aquell llit on passava llargues estades durant l'hivern pogués ser tan gran. Les dues noies tenien el cap recolzat sobre el meu cos. Les seves quatre mans es movien acariciant el meu cos, completament nu. Per un moment el meu desig fosc i depravat va pensar que seria una bona ocasió per besar-ne dues a la vegada. El problema fou que cap d'elles semblava tenir aquestes intencions. Cada una de les seves mans tenia dos dits, cada dit una ungla ben llarga, que esgarrapava la meva pell fins a tallar-la. La sang brotava sense pressa, tan a poc a poc que elles podien xuclar-la suaument sense que s'escampés per sobre del meu cos.

Els seus cabells, negres com el carbó, no em deixaven veure què feien més a baix del meu tòrax, però sentia sorolls estranys que m'incomodaven. La vista que tenia des de la meva posició era limitada: els seus dos clatells. De tant en tant elles es giraven i em mostraven els seus llavis ensangonats. De les dents els penjaven coses més sòlides que la sang, però era incapaç de saber què era. Vaig aprofitar el moment per allargar els braços i amb els meus dos dits índex recórrer les seves espatlles nues. Tenien una pell fina i suau, només trencada per un parell d'ales plegades cadascuna. Els seus plomatges eren llargs i de ben segur que, quan estenien les ales, deurien  fer més d'un metre de llarg. Em vaig atrevir a baixar per sota de la seva cintura. Tal i com estaven col·locades al meu costat, els podia tocar les natges sense problemes. Ambdues vestien unes petites calces del color del seu cabell, de les seves ales i del seu opac cor. Valent com em creia, amo i senyor de totes les meves voluntats, vaig proferir un parell de gemecs mentre movia la cintura cap a munt. Sabia que m'estaven cuidant els baixos i allò em posava a mil.

-->

Encara deuria estar sota els efectes de l'opi, encara deuria estar reclòs al meu taüt hivernal. El record no se'm presenta net i clar. Malgrat que sí les veig encara a elles dues girant-se i apartant-se als costats, amb els llavis vermells plens de sang i les dues mans agafant a trossos el meu membre viril arrencat del meu cos.

Relat de gats

Una nit d'estiu, no molt calorosa, però amb l'aire prou càlid com per tenir les finestres obertes, estava jo llegint El gat negre quan una ombra va ocupar part de la visió nocturna de la marquesina.

Entendrà el lector que la llum de la lluna era prou forta com per il·luminar tot allò que no podria passar desapercebut. Lluna plena, cap núvol i, de fons, els Perseids caient a comptagotes.

M'agradaria aturar-me en la descripció d'aquella ombra perquè va provocar, fet que no succeïa mai en mi, que deturés la meva lectura i col·loqués el dit índex sobre una de les paraules del conte. Ho vaig fer per no perdre'm en la lectura; un simple gest que més tard m'adonaria que hauria estat premonitori. El dit assenyalava el nom del felí fictici, del borni endimoniat, de Plutó. I mentre allà seguia el dit, la meva vista es dirigia cap a l'única sortida de la meva habitació. Aquella finestra oberta per on m'agradava notar l'aire calent entrant a batzegades. Allà vaig veure'l, mirant-me, amb un ull obert i l'altre tancat. El seu pèl negre, més fosc que la nit que l'envoltava, lluïa uns detalls blancs frontals. De principi no vaig poder endevinar què simbolitzaven, però a mesura que vaig obrir les pupil·les i el vaig veure millor, em vaig adonar que els pèls blancs formaven una forma característica, singular, peculiar; totalment volguda per qui li hauria dibuixat amb pintura blanca. Podia llegir la lletra R, la mateixa lletra per la que començava el nom de la meva dona.

Espantat, vaig provar de treure el dit de sobre les lletres d'aquell conte, però no tenia prou forces per fer-ho, m'havia quedat bloquejat. Tenia la necessitat imperiosa de tancar el llibre i sortir corrents a buscar la meva amada. Necessitava abraçar-la, besar-la, dir-li que l'estimava per sobre de tot. Per un moment m'havia imaginat que el gat venia a anunciar-me qualsevol mal i, ben mirat, jo encara no estava preparat.

Sentint només els batecs del meu cor i amb la vista clavada sobre aquell ull brillant que em mirava fixament, vaig moure la mà esquerra buscant alguna cosa amb la que defensar-me. Em sentia totalment indefens, atacat, ultratjat, violat. Algú, alguna cosa, un gat misteriós, m'estava violentant amb la seva mirada inquisidora.

Després de tirar el pot amb els llapis que sempre guardo a l'escriptori, per si em ve de gust escriure històries de por a mitja nit, vaig trobar alguna cosa dura, la procedència de la qual no sabia d'on sortia. De tota l'habitació els meus ulls només podien mirar aquella silueta sinuosa clavada a la finestra. Vaig canviar aquell objecte pel meu dit índex i per fi vaig tancar el llibre. En fer-ho, quina alegria, em vaig sentir capaç de girar el cap i abandonar aquell ull que em perseguia. Aprofitant el moment de gran valentia, vaig córrer cap a la porta i vaig sortir de l'habitació. Els meus peus volaven de tant com corrien, el meu alè sortia disparat entre els meus llavis secs, el meu collar em premia amb força i m'ofegava per instants, però el meu objectiu seguia allà, a la seva cambra nupcial. La porta era entreoberta i vaig col·locar-hi una de les meves extremitats suaument per poder-la obrir del tot.

De cop i volta, la meva respiració tornava a ser normal, em sentia alleugerit. Ella, la meva estimada, seguia estirada sobre els seus llençols de seda negra. Encara duia el seu pijama blanc, ple de botons i traus. Els seus ulls romanien tancats i els seus llavis eren morats.

Endut per la passió que sempre em creava, vaig acostar els meus llavis als seus. Olorava tan bé que no podia evitar acariciar-la amb la cara. Estàvem els dos tan junts, tan units, que la meva llengua se sentia més atrevida que mai. Vaig llepar-li les galtes, el coll, els pits... Vaig acostar-me a la seva blanca mà i, a la vegada que tancava els ulls amb força, vaig mossegar-li l'únic dit que li quedava.

Per les meves dents rajava la sang de la donzella del castell, el meu amor, la meva Rosa sense espines. El seu dit, com si fos una branca d'un roser, lluïa entre la meva afilada dentadura. M'agradava sentir-la meva, m'agradava endur-me-la a la meva cambra. D'un salt, vaig baixar del llit i, a quatre grapes, vaig retornar al meu racó de lectura, on m'esperava el conte, el gat a la finestra, i el punt de llibre del dit de la meva estimada.

Relat de dents

La meva amiga era especialment guapa. Els seus rínxols de color atzabeja queien pels volts de la seva cara amb una alegria que només trobaven competidor en el seu somriure. Els seus ulls em despullaven cada cop que ens creuàvem les mirades. Tenia sempre por de mirar-la fixament, no fos que ella s'adonés dels meus obscurs pensaments. A vegades, però, sorgia en mi una actitud descaradament exagerada i oblidava la vergonya. Era aleshores quan, sense cap mena de por, em quedava mirant com les seves pestanyes obrien camí entre tots dos. Pensava en ella pensant en mi. Me l'imaginava imaginant-me a mi. Una suor freda recorria les meves parts més íntimes, totalment desprotegides. Ella somreia i jo em mirava el meu cos. Anava nu, completament. Ho podia suportar tres segons, no més. Un, dos, tres... i em venia al cap aquella veu baixa i colpidora... Bernice... Bernice... I tot el que ens envoltava a ella i a mi desapareixia. Ella somreia i em mostrava les seves blanques dents, plenes de malícia, de venjança, de superioritat. Em sentia tan esquifit i poca cosa que enrogia i el meu cor s'accelerava fins a fer-me tartamudejar.

-Ber... Ber...

-Calla! -Em deia ella. I tornava a somriure.

En aquest punt la resta de l'ambient apareixia net i clar. I ella marxava de l'escena. No podia fer res per retenir-la, perquè no tenia forces per a res. Era un simple ninot diminut. Amb prou feines baixava de la cadira on era. Passaven uns quants segons i recuperava, gràcies al soroll de fons de la vida normal, la meva estatura i la meva valentia.

Els dies van passar de forma natural, entre l'hivern i l'estiu els nostres cossos es van fondre en un. No recordo quan va ser, però la sensació que vaig tenir en ser dins seu em va evocar  a la primera vegada que vaig anar de caça. Aquell ocell a dalt de tot, volant lliure, piulant, movent les ales amb llibertat, buscant la seva família... Aquella au feliç es tornaria carn morta amb un simple tret. Un tret sec, fort, concís. I després, un cos nu, com si fos roba estesa, a voluntat del vent.

Vaig prendre-la suaument i la vaig guardar on tocava. Esperava que ningú no la trobés a faltar, ningú menys jo, és clar. Ja que jo sí que la pregava cada dia. No havia sigut mai un fervent seguidor de les històries de la creu. Creia en Freud i en Baudelaire, però els dies posteriors a l'acte d'unió, vaig iniciar-me en els temes bíblics com ho haurien fet els antics escolanets que sabien dels seus pecats. De nit, quan la meva cambra era obscura, encenia una espelma i llegia a la vora de la flama aquell llibre blau, ple de ràbia i de dolor. Aquell llibre de la creu gravada, que un dia em posarien sota la mà per fer-me parlar.

Un any va passar des del moment més feliç i trist de les nostres vides. Un any ple d'ella en mi, però sense mi en ella. Li parlava abans d'anar a dormir, conscient de què segurament mai no obtindria cap resposta que em satisfés. Va ser aleshores, en plena festivitat de roses, quan li vaig deixar anar:

-No he vist en tu més altres dents que aquelles amb les que em vaig començar a fer un collaret el dia de Sant Jordi.

Després, li vaig acariciar la mandíbula. S’havia aprimat molt, moltíssim. Recordo que no era una noia del tot prima quan me'n vaig enamorar. Tampoc era grassa, però la seva cara lluïa unes galtes carnoses i els seus malucs eren atractius i prominents, coberts d'alegria femenina. En canvi, la seva presència, 365 dies després, era radicalment diferent. Al veure-la cada dia al meu costat m'havia acostumat plenament al seu canvi. Gairebé ni me'n vaig adonar. Els seus ulls ara eren grans i profunds. El seu cabell, inexistent. La seva boca no es movia, ni tan sols quan jo m'imaginava que parlava.

Al seu darrere, una pissarra, on abans jo hi escrivia els esquemes de les meves novel·les, reflectia, al reflex de la flama de l'espelma, uns números inintel·ligibles per qualsevol que no visqués amb ella i amb mi. Semblava el dibuix que els presos graven a les parets, amb palets agrupats d'onze en onze. Amb números a sota de cada acotació. Amb una divisió escrita a dalt de tot. Tres-cents seixanta cinc dividit entre trenta dos.

El resultat no era enter. I això em preocupava seriosament.

Relat de desfigurats

Aquell matí es va llevar amb el cos ple de llagues, tenia la pell cremada i els ulls coberts de lleganyes. Ella creia que havia d'escriure un telegrama urgent, enviar-lo a primera hora, però res d'allò va ocórrer. Com en tots els bons malsons, allò era real.

Amb la màscara posada, va aixecar-se d'aquell llit brut i polsegós. Va mirar-se al mirall i no va contemplar aquelles nafres saturades de pus que supuraven per la seva cara, no va veure aquell rostre desfigurat, ni tan sols va fixar-se amb les mentides que recorrien la seva pell saltant de cella a cella. Vivia un món tan irreal que, fins i tot quan s'ajustava les gomes de la careta, creia que s'estava pentinant.

No va dubtar en obrir la porta de l'armari i seguir aquell joc fictici que la feia vibrar. Després de treure un seguit de disfresses i emprovar-se-les per sobre, va escollir un vestit de vellut, tot negre, només amb una tira groga que recorria la seva cintura com si fos un cinturó. Com lluïa, què cofoia n'estava amb el seu nou posat. Si no fos per la màscara que tapava el seus llavi somrients, creuríem que estava contenta i alegre; però a vegades les mentides tapen les veritats, fins i tot, quan un no vol.

Va ser aleshores, quan no va poder veure la seva alegria interior, que va arrencar un plor lent i cruel. Les llàgrimes li queien galtes avall i no només resseguien les ferides de la seva cara, sinó que mullaven la careta de paper, la desfeien i la desfiguraven fins a crear un rostre terrorífic.

Sense cara, sense veritat, sense mentides, aquell sac negre i groc va córrer pels passadissos de la por. No tenia música ni ovacions aquella escena, només el sentiment buit de qui prova de viure una mentida rere una altra.

I en plena buidor de cor, on hi ha la porta que du al soterrani, va haver d'abandonar les esperances i la fe, va caure de genolls i sense cap preàmbul va parlar amb el corb negre que l'esperava nu i altiu. L'un era petit i semblava gran, l'altra era gran i es mostrava diminuta. Ell tenia un bec groc, ella un cinturó d'or. 

Relat de dijous gras

Avui és dijous gras, segons el calendari que m'han obligat a acceptar. Els dijous són un bon dia, si tenim en compte que a l'endemà és divendres i, segons ens han imposat, els dies festius són dissabte i diumenge. 

Els dijous, però, em fan por. No és una por terrorífica, però sí una por lleugera. El pitjor del cas és que aquest estat poruc m'agrada. Sóc un ésser humà, no pas un animal -crec-. per això racionalitzo les coses i analitzo què és el que més em convé. Aleshores, quan tot està controlat... m'apropo a l'espai desconegut. Surto de la zona de confort i oloro els fruits prohibits. Dijous és quan totes les bones olors s'aproximen al meu nas sense que ningú ho pugui evitar. Algun dijous m'he tancat a l'armari, inclús amb clau! He intentat evitar tot desig impur, com Odisseu navegant entre les sirenes. Però cal reconèixer que d'altres dijous he assaltat, amb totes les armes, la cuina on bull la cassola.

No em sento culpable. Ni tampoc culpat. Em sento simplement com se sentiria un soldat caminant entre els boscos, a punt de sortir de la frondositat i encarar, per fi, el combat a la planúria del Comtat.

Aquesta nit serà dijous, si bé quan més divertit és el dijous és quan passa a ser divendres. Els límits sempre ens han atret; passar-los o no... Som humans o animals? Només sabem el que ens han imposat: avui és dijous!

Relat de terror

Asseguda a la taula de la feina, espera. El temps passa lentament, com succeeix terres enllà, dins de la gàbia del soldat jordà. No ve l'home encaputxat, ni tan sols l'home armat. Qui ve buscant la jove donzella que espera és el seu cap. Ja fa dies que li diu que vindrà. Ella ho sap. Roman quieta, movent només els peus. Té el record d'aquell home engarjolat. No pot escapar, no pot fugir. Ho intenta a la desesperada. Crida i agafa els barrots amb força. Ella no té garrots, ni presó.

La seva taula la priva de marxar. Ella no voldria fugir, però quan el veu venir se li passa pel cap. Intenta estar tranquil·la, no ha fet res dolent. No és cap soldat, no és cap guerrer, simplement una treballadora més amb qui el cap té ganes de parlar. Amb un to de veu greu, ell s'apropa amb calma. Porta un somriure d'orella a orella. Res té a veure amb aquells rostres tapats dels qui cremaven viu l'enemic. Es col·loca al seu costat amistosament, com tants d'altres cops.

Ella respira, agafa aire, treu aire. Intenta pensar que aquest cop no passarà res. Pensa què dir. Pensa què fer. Però de tant pensar ell ja té una mà a sobre d'ella. La seva veu imponent mostra la força del poder. No s'hi pot negar.

El soldat cau a terra, ple de flames. S'agenolla, però no busca cap Déu. Tan sols les cames li fallen abans d'abandonar per sempre el seu orgull.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.