Relat de pometes

De tot el que en podia eixir, només en surt un rajolí. I ell mira que esprem, eh. Prement amb les dues mans, amb molta força, amb fúria fins i tot, només aconsegueix un regalim.

I és clar, s'enrabia, i hi torna. Tanca els ulls i torna a bressolar-la a poc a poc. Està mig caiguda, com l'imperi romà quan ja no es parlava llatí ni a Roma. Està toveta, com els trossos de carn que ens feien les mares als boomers i els dúiem d'excursió en aquelles velles carmanyoles de ferro. Està desfeta, com aquells gelats de crema que intentàvem fer quan érem petits. Està vermella de tant sacsejar-la, com la figa aquella que li donava cabuda durant tantes hores, temps ha.

Però a poc a poc remunta, és l'au Fènix! S'aixeca com un gratacel a Manhattan. S'alça com un guerrer entre la boira. Ressorgeix com Crist crucificat. Apareix d'entre els morts i es posa ben erecte.

Escup altre cop, malparida! Pinta la paret amb ganes, com Miró amb els seus quadres, o com Jack l'esbudellador amb les seves víctimes! Treu la lleterada i il·lumina aquest bany amb el líquid resplendent que tant esperem!

Així i tot li surten quatre gotetes i ja és dir. Ell es desespera. S'entristeix. I és que per molt que ho intenti, després de trenta ejaculacions seguides cap és com la primera.

Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat de les aigües

Quan Moisès va obrir les aigües no s'esperava que, dins del diluvi letal, aquells aiguats li caurien a sobre fins ofegar-lo com si fos qualsevol peix sense bronquis ni nom propi.

Aviat les llàgrimes seran bales. Com si fos una crisàlide, la mutació esdevindrà dramàtica, però ha finalitzat a temps. 

Quan Jesús va repartir els pans no va tenir en compte que, per molta gent que l'estimés, ell era un tros de pa qualsevol, no pas el sagrat que tant predicava.

Aviat els plors seran riures. Ben al contrari del traç de Kafka en aquella habitació horrible; un cos mig mort, que es cobria amb el coixí del dol, ballarà ara la dansa de la llibertat, nu, sobre arena i pedra; sobre aigua clara i fresca; amb plaer de joventut.

El dia que va perdre la seva estrella, entre plors, va veure com un altre la va trobar. Brilla estrella, brilla, que algú et veurà.

Relat de les roses

Porto la sang de Crist clavada al pit. No necessito la dolça nit apagant-se rere el meu clatell, no vull veure més enllà de la ceguera dels bornis. Porta’m ara la teva rosa, la rosa esquinçada, la que vas trinxar amb la pedra de Medusa. Lleva’t de les pors i de les paraules buides. Desfés-te del bes sota la pluja humida.

Seguiré clamant al cel mentre la llança s’escola per les meves costelles, continuaré brotant el vi rogenc del que beuen els pecadors malmenats. Aquí a dalt tot es veu més clar: la planúria estesa i buida, els boscos ardents i els camins plens. No sou ningú perquè jo ho sóc tot.

Quan la boira vingui a veure’m a mig matí, quan l’aire s’enrareixi, quan el quant valgui menys que el quan, cauré. Em recollireu i us demanareu per què els claus ja no són com els d’abans.

Rosa vermella que creixeràs als meus peus, siguis d’aquí, de la terra fèrtil i carnal; o siguis d’allà, del món oníric i passional. Creix, puja i puja, com l’hòstia celestial, però no esperis veure’m allà dalt.

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de Sant Antoni IV

Veus d’un discurs incessant no alteren el pas de la gent que va del Raval a Sant Antoni. Hi ha un orador que parla en la seva llengua i amb el seu cor. Es fa difícil saber si usa també el seu cap, que sembla que hagi viatjat més enllà del seu cos. Gesticula molt, repeteix moviments. És l’Home de fosc, que resta ben a prop d’on la religió pren un símbol astral. Si un s’atura al mig del carrer Sant Pau, i no mira cap a les botigues de telefonia, veurà una petita església que contacta cada dia amb el sol ixent. No cal ser cristià, ni musulmà, ni tenir cap altra creença per sentir-se diminut davant de l’impacte del raig del sol, sobretot just quan és a tocar de la part més alta de l’edifici.

Pocs n’han parlat d’aquest oasi de tranquil·litat enmig d’uns carrers tan agitats. Es pot accedir a tot el recinte sense problemes, tocar les característiques palmeres que l’envolten i, fins i tot, entrar-hi quan el mossèn celebra missa. Si tot el barri és humil, per què no ho hauria de ser l’església? Petita, amb parets de pedra i d’estil romànic, la seva estructura ha patit tants sotracs com la majoria de les vides que, cada dia, passegen pel seu davant.

A fora, l’Home de fosc, desenganyat, deu parlar dels seus avantpassats, de la seva família, del seu ésser interior perdut vés a saber on. A dins, el sacerdot d’una de les esglésies més antigues de la ciutat deu citar aquell home de la creu, aquell qui perdonava a tothom, aquell qui va demanar als seus súbdits que repartissin la seva sang i el seu cos.

Potser algun dia intercanvien papers; potser l’orador del carrer es fa amo i senyor del claustre del monestir de Sant Pau del Camp, elegant i auster, amb imatges del pecat; potser el mossèn surt a buscar nous clients, s’atura al mig del carreró i parla amb la llengua dels seus avantpassats. Llatí a tocar d’asfalt. Llatinades d’Alter ego.

Relat de morts

Si mai em trobés cara a cara amb la mort, no la besaria als llavis. Estic segur que ella aprofitaria aquest moment per clavar-me la fals i acabar amb els meus somnis.

Em beneficiaria de la seva distracció, quan quedés bocabadada per les meves paraules, i li besaria el coll, suaument, apartant-li un xic la caputxa i els cabells. No en tinc cap dubte, ella tancaria els ulls, respiraria profundament, es mossegaria els llavis i, aleshores, seria meva per sempre més...

Per molt que em fes ballar com un ninot tota la vida, són les meves paraules les que la tenen enganxada a mi. No hi ha llibre sense pàgines. No hi ha mort sense vida.

Qui creu amb els móns onírics ha de creure amb el despertar terrenal. Quin dels dos estadis és millor? No ho saps tu, estimat lector, ni jo, pobre escriptor; perquè ambdós creiem que la nostra és l'única realitat que ens ha donat Crist Redemptor.