Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.

No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.

Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.

Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.

Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?

Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin. 

Relat de buidar-se

Crec que necessito buidar-me en la nit que atapeix els crims. Pujo sovint a la muntanya màgica per veure-hi més clar, però torno altra vegada a la rocambolesca situació del fang sobre el fang. Costa trobar fustes prou fortes com per empendre camins fora del llac fangós. Quan un ho aconsegueix, sigui qui sigui, se sent ple d'aire majestuós, com si l'acabessin de condecorar. Quan un s'enfonsa i s'enfonsa, sense que ningú l'ajudi; se sent sense aire, com si l'estiguessin enterrant viu.

La muntanya màgica té aquestes coses, et permet veure-hi clar; amb diferents perspectives, sentint olors dispars. El camí que hi puja és ple d'arbres florits, al costat de troncs podrits. No hi ha senyal que indiqui res. No hi ha res que senyali cap indicació. Per això, tants i tants creuen haver-hi pujat. En parlen com si en fossin habituals ciutadans d'ella; però poc en saben d'una drecera que, per poder-la agafar, cal no anar enlloc. 

La muntanya màgica em retorna a la nit... em buida i m'omple altre cop de vida i de sentiments.