A la nit se
senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia?
Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?
Tic tac, s’acaben
les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som
enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes
veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per
nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic
rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu
el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor,
que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten
sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me?
Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el
dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó
més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em
tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres
sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin.
1 comentari:
Uf, durillu
Publica un comentari a l'entrada