Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.

Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.

Relat dels documents

Documents blaus. Tecles negres. Gots marrons. Només la música posa colors als objectes que usem habitualment. Pastilles blanques. Begudes límpides. Aire transparent. Una soga prement fort el coll. Algú s’ha deixat el televisor encès. Un parell d’homes canten en un idioma conegut. El so de la guitarra ofega els crits d’auxili que no volen sortir.

Van tocar el timbre, ho van fer la setmana que ve. No saben si obriran la porta, va passar fa ja tant temps que potser a hores d’ara no hi ha ningú. Escolteu la nit, demana el sord quan puja escales amunt. La manca li agafa el braç, va amb molt de compte; la barana està tan trencada com el seu cor des del dia que li van arrencar. Doctors i policies darrere de bombers i poetes. A dins del pis hi ha un incendi de paraules funestes, ningú no sap qui l’apagarà.

Al tercer segona hi vivia una família. Alguns veïns en controlaven les entrades i les sortides. Segons les bases de dades, els canvis eren constants. Segons les males llengües, la desconeixença era absoluta. No tots els documents d’identitat revelen com són les persones. No totes les persones es donen a conèixer abans de morir. El fill saltava les escales de tres en tres quan baixava, mai ningú no va patir per si queia de cap. El perill no era en els graons, potser residia entre les mans: Aquell dit anular amb el que s’unien les grapes mentre accedien al pis, aquella ungla trencada la nit salvatge del dijous.

Al bar de sota sempre es demanava un cafè amb gel, tenia pressa per fer les coses amb calma. El cambrer, de procedència xinesa, l’atenia amb tanta pulcritud que sempre acabava tot brut. Un dia se li va bellugar la mà en el moment menys adequat, la camisa es va decorar de forma inoportuna. Algunes taques són mapes per qui vol trobar els camins que mai no esperava recórrer.

 L’olor de cafè , deia la mare, és nostàlgia encoberta de tristor. No recordis si no vols descobrir la veritat. No preguntis si no desitges despullar les mentides. A partir de dues mans examinant fets passats gravats en color marró, la corda penja del sostre i el cos es mou suament.

A l’estiu les orenetes tornaran a amagar-se sota el balcó. Els nius s’ompliran de vida i la música seguirà sonant al compàs del blat daurat. El vent empeny l’espiga, és el vaivé del  marcapassos del trompetista del fat. El pèndul es mou sense que ningú el pugui parar; no és el rellotge, que ja s’ha aturat per a ell, és el cos extint que clama perquè algú el plori.

La pluja no pot entendre la rancúnia incessant de qui ha patit el mal. Quan obrin la porta, el xàfec no serà d’aigua ni de llamp. Algú haurà d’apagar el televisor.

Relat d'any

La gèlida febrada ha desaparegut dels carrers de la ciutat. A dalt, a l'àtic, el pis resta endreçat com si hagués de venir un cònsol a examinar l'estat de les coses. Cada prestatge té el seu objecte encarat a les ordres del fengshui. Cada color és triat per a un millor relaxament cerebral. Cada espai ha estat pensat per acomodar-se i viure en harmonia. A l'habitació de matrimoni tan sols hi ha una cadira, una làmpada de peu, un armari encastat i un llit de grans dimensions. Quan la Maria vivia les seves èpoques més lliberals, aquest llit havia estat ocupat per diferents nois, fins i tot a la vegada. Alguna nit, entre fum de porros i gots de tub, ella s'havia assegut a la cadira per veure com dos amics seus la seduïen ajaguts a sobre del llit.

Ara, sense llum solar ni caliu humà, la cambra espera que el Josep entri i li digui bona nit. Ja han sopat, cadascú al seu moment, cadascú al seu racó. Gairebé no han embrutat res. De poc han parlat.

La Maria fa estona que s'ha tret els texans i la samarreta que ha dut tot el dia. Sense mudar-se de roba interior ha preferit no posar-se el pijama i s'ha vestit amb un camisó llarg. Tot i el fred que gela la casa, fa el cor fort i espera sobre els llençols. El Josep entra a l'habitació i sospira. Es desfà el nus de la corbata i se la treu per sobre del cap. En poc més de mig minut ja s'ha tret l'esmoquin i s'ha posat el pijama. No hi ha paraules, només mirades. Després comencen les carícies i els besos. Acabaran l'any cridant tant que els veïns tornaran a parlar de l'escena veïnal. Esgotats, suats i buidats d'amor s'estiren cap amunt. Miren el sostre i s'agafen de la mà. El pis resta sense llum i aviat dormiran.

El Josep s'aixeca de cop i volta, ella -sorpresa- li pregunta a on va. A tancar la porta, ja saps que no m'agrada dormir sense passar la clau. I al cap de poc ell torna a ser a la fosca habitació. Per culpa de no veure res del que té davant es dóna un cop al cap. Els dos fan un crit d'exclamació. Els veïns segur que pensaran malament. Ella es fa la graciosa i li pregunta com es diu. Ell li contesta que el seu nom és Robert.

Uns segons sense resposta permeten sentir els cotxes passar a gran distància d'on ells són. Després ella li diu somrient que si no sap com es diu serà perquè s'ha fet molt mal. L'obscuritat de la cambra torna a restar en silenci durant una petita pausa. Ell somriu i li respon: més malament deus estar tu si no saps amb qui dorms. 

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.

Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.

El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.

Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.

Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

Relat d'obres

La Marta feia dies que no dormia bé, estava nerviosa per uns assumptes personals que tampoc ve al cas explicar i, a més, cada matí havia de suportar l’insofrible soroll que provenia del pis de dalt d’on ella vivia. Ni posant-se el coixí a sobre del cap podia evitar sentir aquella màquina trepadora.

Cada dia que passava, feia més ulleres. Caminava recolzant-se per tot arreu perquè s’adormia, però com un peix s’intenta mossegar la cua, ella intentava dormir sense aconseguir-ho. Era un bucle etern. El doctor de capçalera, un jove i atractiu danès que ja feia un parell d’anys que vivia a la ciutat, li va receptar un medicament molt agressiu. El cert és que, tot i la reticència inicial de la Marta a prendre’s aquell medicament, al final ho va fer i va aconseguir dormir sense problemes. Tota la nit roncant, sense despertar-se en cap moment, fins que a les sis de la matinada, just quan el sol començava a treure el cap, altre cop el soroll de les obres de dalt. Aquell dia no va fer res al respecte, ni els 10 següents, però un cop la capsa dels medicaments va quedar buida, va despertar-se de molt mal humor. Havia dormit molt poc i aquell troc-troc matiner va acabar amb la seva paciència. Sense ni tan sols vestir-se, només amb la roba interior posada, va sortir del pis, va pujar per les escales, de dos en dos i remugant tota l’estona, i es va plantar davant de la porta d’accés al pis de just a sobre del seu. Va prémer el timbre, però no van obrir. El soroll de l’interior del pis era tan fort que no era possible que ningú sentís ni el ring-ring ni els crits que ella donava demanant que obrissin la porta.

Resignada, es va asseure i va esperar que el soroll acabés. A vegades hi havia un intermedi que deixava anar un silenci tranquil·litzador. No durava massa, així que es va concentrar per no fallar i, quan va deixar de sentir-se el soroll, va saltar com un gat i va tocar el timbre amb totes les forces.

Al cap d’uns segons s’obria la porta i la rebia el veí de dalt. La Marta es va quedar bocabadada en veure’l. Era el doctor que l’havia visitat, el mateix amb qui ella havia tingut somnis eròtics durant tres nits i a qui havia dedicat els seus moments onanistes d’aquella setmana. Ell se la va mirar de dalt a baix i no es va sorprendre de veure-la en roba interior, al contrari, li va agafar la mà, la va fer entrar i la va besar. A ella se li haurien calgut les calces a terra, però les portava ben lligades. Sense dir-se res, van caminar passadís enllà, fent-se petons i magrejant-se tot el cos. Ella no sabia què dir, però se li va escapar un lleuger “fas obres” que ell va negar.

Quan van arribar a l’habitació ella ja anava nua del tot i tenia els baixos ben humits. El doctor li va senyalar el llit amb el seu membre viril, ben erecte. Ella va fer cas i va girar el cap per veure el niuet d’amor on volia ser posseïda. Allà hi va veure una altra dona, totalment despullada, oberta de cames i amb un arsenal de vibradors rodejant-la. N’hi havia tants que semblava una botiga. La Marta volia parlar, però ell no la va deixar fer-ho. La va estirar al llit i amb molta cura va connectar-la al masturbador gegant que ocupava tota la tauleta de nit i feia tant soroll com una trepadora industrial.

Relat d'horaris

L’home del temps ja fa dies que parla de l’onada de calor que s'està vivint al país. Al número vuit del Carrer Aldruin viu la família de la Martune, una dona de trenta anys que va ser mare quan només en tenia divuit. El seu marit, el Petrun, i la seva filla, la Bindri, han sopat mentre ella acabava de netejar el bany. Normalment sopen junts, però avui ella no tenia gana, així que ha aprofitat per deixar la casa ben neta. En acabar, tots tres han fumat al costat de la finestra que tenen enfocada al parc. És un parc gran, ple d’arbres, ple de gent tot el dia i tota la nit. No parlen quan fumen, tan sols fumen. Al parc també hi dóna la finestra de l’habitació dels pares. La filla, per la seva banda, dorm al sofà del menjador.

A poc a poc el soroll del carrer va minvant, fa uns vint minuts que dormen. Bé, podríem dir que fa uns vint minuts que intenten dormir. La calor és angoixant. Jeuen destapats, només amb roba interior, i amb la finestra mig oberta. L’obririen del tot, però a la plaça hi viuen uns rodamons que tot sovint fan molt escàndol. La ciutat on viuen sempre ha tingut gent dormint al carrer, però amb la crisi que hi ha ara mateix, els sense llar s’han multiplicat.

La Martrune i el Petrun tenen sort i encara tenen feina, amb sous mísers i horaris infernals, però poden pagar el lloguer d’un pis petit i les quatre coses bàsiques per mantenir-se dins de l’estàndard bàsic de la societat.

A mesura que avança la nit, els cotxes que passen són cada cop menys. Però avui els ocupants de la plaça estan més divertits que de costum. Alguna baralla, riures, crits. Les ampolles de cervesa buides serveixen, fins i tot, de projectil quan algun d’ells s’enfada. Ara mateix, una dona de les que viu allà aprofita per seure a la parada d’autobús, amb prou feines s’aguanta asseguda. Però, per sort, al seu costat apareix un dels seus amics. Els dos asseguts al groc banc, com si esperessin un bus que no ha de passar mai. Ella l’insulta, ell la tranquil·litza, i mentre ho fa posa la mà per darrere seu i li va baixant els pantalons. Amb prou feines ella se n’adona. I quan n’és conscient li diu que pari. Potser són parella, potser no. Potser ho són quan van beguts, potser no. Ella es cansa, s’aixeca i camina cap a una cadira d’aquestes que l’ajuntament ha clavat al terra. Intenta asseure, però els equilibris d’un embriac no són com els d’un malabarista. Tres, dos, u... la dona, que porta els pantalons per sota de les natges, cau a terra de morros. Ni plora, ni riu, ni es queixa. Es queda amb el cul a l’aire i els llavis sagnant. Per sort, el seu amic s’acosta i l’agafa, com si fos un sac de patates. Ella, aquesta vegada, no l’insulta ni li demana que pari. No fa res, ni diu res. Ell se l’endú al mig de la plaça, on tenen un matalàs ple d’orins. La deixa anar allà a sobre, li puja els pantalons i la deixa dormir. Els seus companys riuen. I a dalt, al pis del Petrun, la parella intenta dormir. Però no hi ha forma d'aconseguir-ho. La calor i els crits són mal aliats.

Després de renegar, el marit s’alça del llit, crida per la finestra, com si els rodamons el poguessin sentir. Però no és així, tenen una ràdio a tot volum i fan xerinola. És impossible que l’escoltin. La Martune s’avergonyeix del seu home i el renya. Però no ha estat una bona idea. Tres, dos, u... la dona, que només porta unes calces barates de cotó, rep una bufetada que la deixa mig estabornida.

A poc a poc el soroll del carrer minva encara més, la parella intenta dormir; però els rodamons continuen cridant. Un dels integrants del grup s’ha posat al costat de la dona que dormia al matalàs i l’ha intentat despullar. No ha estat bona idea. Aviat han volat ampolles de vidre, pals i tota mena d’objectes. Val a dir que la baralla ha acabat amb abraçades i petons entre tots ells, i la dona sense llar dormint amb els pits al descobert.

Sembla que el Petrun aconsegueix evadir-se del soroll exterior i es calma, però la dona trenca el silenci. Plora. Ell l’abraça, però ella el refusa. El marit s’aixeca i truca la policia perquè vinguin a treure els rodamons. En algun moment o altre vindrà una patrulla, diu ell.

Mentre no ve, la parella intenta dormir i els rodamons segueixen cridant. Com tots dos estan suant, ell s’alça i obre la finestra. En tornar al llit, ella l’abraça i l’acaricia. No es besen, però ella li agafa el membre i el treu fora dels calçotets pel lateral. Ell intenta dormir. Ella intenta masturbar-lo. Al final ho aconsegueix i ell es corre. La Martune es torna a girar, s’estira i intenta dormir. Ell ni tan sols es neteja, es guarda el membre dins dels calçotets i tanca els ulls.

Un cotxe de la policia està aparcat sobre la vorera. Dos agents parlen amb els rodamons. No els multaran, perquè saben que no poden pagar. Els hi demanen que baixin el volum i marxen.

El silenci dura uns deu minuts mal comptats. Durant aquesta estona els pares de la Bindri intenten dormir, però quan els rodamons tornen a cridar es desvetllen altra vegada.

El Petrun s’alça del llit amb calma, es posa uns texans, es guarda un ganivet de cuina a la butxaca i baixa al carrer, descalç i sense samarreta. Tres, dos, u... un dels rodamons és mort. El Petrun puja altre cop al pis, entra a l’habitació, col·loca el cap del sense llar a la tauleta del costat del llit i es posa a dormir. Bona nit.

Relat d'eròtics

M’han demanat que escrigui un relat eròtic, per això he agafat l’ordinador i he vingut al lavabo, per tocar-me a gust, tot sol, mentre penso en tu, lector. No et sentis incòmode, no passa res, jo estic despullat, tu no. Però en el fons t’agradaria estar-ho i, depèn de com, potser fins i tot ara ho fas. Tranquil, si estàs sol, com jo, ningú no veurà què fas, ni amb qui t’excites. La ment, de moment, és un espai privat que només en alguns tarats, entre d’ells els escriptors, queda obert perquè els altres en treguin tant suc com puguin.

Si decideixes despullar-te, tant si ets home com si ets dona, fes-ho amb la calma que creguis necessària. Si tens la família al menjador, caldrà que corris, que no t’aturis a cada frase i llegeixis ràpid, mentre et treus la faldilla o el pantaló. Tranquil, si ets home pots fer-ho igualment. Jo, que no sóc ni home ni dona, ja vaig més nu que Jesús mentre clamava un nou horitzó per a la humanitat. Si al pis, a casa, o al despatx, és igual, no hi ha ningú que et pugui molestar, posa tu el tempo i, si cal, vés primer a fer un cafè, amb gel, a poder ser, així el glaçó et servirà després.

Segurament encara no t’hagis posat prou com per començar a tocar-te. No desesperis, pensa en aquell amic, aquell company, aquell veí que, quan et mira, ni que sigui de reüll, encén tots els sistemes nerviosos del teu cos. Imagina’t que sou a l’ascensor, pujant de la planta baixa al segon pis. Imagina’t que s’acaba la imaginació, que ja no hi ets, que tornes a estar al lavabo, sol, tocant-te. Acaba ràpid, i no cridis, que jo ja estic.

Relat d'O'Canto

Diuen que el mocador és un món... ho deuria dir un imbècil que volia recordar que el món és un mocador. Però no tot el que es moca és dins del món, ni tot el que és al món es pot mocar. Aquesta  història neix dins d’un mocador, llençat al terra d’un món que, tot i ser ple de mocs, és el meu món.

Carrer Diputació, just al xamfrà que dóna amb el majestuós carrer Entença. No he entès mai perquè adjectivem alguns carrers, com si la merda de l’asfalt regat sobre la terra natural pogués ser mai humanitzada. Entre edificis alts i un ambient de barri; un bar permet que veïns i no tan veïns dinin, facin un cafè o es beguin un parell de gintònics. La clientela és variada, tot i que sol ser habitual. Entre els comensals hi ha treballadors de la zona, que tenen horaris força complicats i dinen un menú a les quatre de la tarda. Com el restaurant està especialitzat en menjar gallec, hi ha força grups que, de tant en quant, sobretot a finals de setmana, ocupen grans taules per demanar menjar del nord. Una freqüent parella la formen dos comercials. La seva ruta els porta cada últim dia laboral a prendre unes copes a la barra. Per les converses que tenen, és fàcil endevinar que no han acabat la jornada, sinó que simplement posen en comú les seves situacions personals, banyades de ginebra i tònica. Després, carretera i manta; i a vendre s’ha dit, que el país és petit i cal una mica de benzina per travessar-lo millor. Qui sap si algun dia faltaran i hauran d’avisar als amos del bar perquè portin els seus combinats alcoholitzats a la cuneta entre Riudoms i Maspujols.

Grups de pares donant la llauna, no pas als veïns de menjador, sinó als fills, organitzant esdeveniments i actuacions i festes que els hereus no han demanat, però que ells fan per netejar les seves consciències i, de pas sigui dit, poder tenir una vida menys trista i avorrida. Cal veure’ls parlant dels nanos, com si ho sabessin tot d’ells, quan en realitat no saben ni què és el que els hi agrada.

Solitaris fent cafè, a dins i a la terrassa; un alumne i un professor. No ho saben, ni l’un ni l’altre. Però l’empremta que pot deixar un docent sobre un discent és il·limitada. A vegades, sense saber-ho, estem envoltats d’inputs que ens marquen el sentit de la vida, que ens guien en la nostra travessa vital. Qui ens aporta res? Tothom, segurament, però els mestres ho fan d’una manera tal que es fa difícil entendre els comercials, que parlen de les seves dones com si fossin meuques, sense tenir en compte els professors que van tenir; o els pares que organitzen la vida dels seus fills pel seu bé, sense saber que el “seu” es refereix als pares i no als fills; o els treballadors que no s’atreveixen a demanar un horari just, per no haver de renunciar a un sou míser, però que els sustenta les necessitats essencials. Tots tenen, hora rere hora, minut rere minut, segon rere segon, alguna cosa que els està influint. Seure i esperar, sense fer res per canviar-ho tot, també podria ser una forma de modificar el destí, però sense saber perquè l’alumne li fa una foto al professor i li envia. És complicat conèixer la veritat de les coses, ho és principalment per qui no està segur de res.

El professor agafa el guant llançat i el retorna. No hi ha ningú ofès, el duel acaba sense espases, no hi ha remor de sabres lluitant; tot el contrari, es percep un sentiment d’alegria per poder-se retrobar després de tant de temps. El món és tan petit que més val no tenir les mans plenes de xinxetes, mai se sap quan caldrà fregar-se els ulls.