Relat d'O'Canto

Diuen que el mocador és un món... ho deuria dir un imbècil que volia recordar que el món és un mocador. Però no tot el que es moca és dins del món, ni tot el que és al món es pot mocar. Aquesta  història neix dins d’un mocador, llençat al terra d’un món que, tot i ser ple de mocs, és el meu món.

Carrer Diputació, just al xamfrà que dóna amb el majestuós carrer Entença. No he entès mai perquè adjectivem alguns carrers, com si la merda de l’asfalt regat sobre la terra natural pogués ser mai humanitzada. Entre edificis alts i un ambient de barri; un bar permet que veïns i no tan veïns dinin, facin un cafè o es beguin un parell de gintònics. La clientela és variada, tot i que sol ser habitual. Entre els comensals hi ha treballadors de la zona, que tenen horaris força complicats i dinen un menú a les quatre de la tarda. Com el restaurant està especialitzat en menjar gallec, hi ha força grups que, de tant en quant, sobretot a finals de setmana, ocupen grans taules per demanar menjar del nord. Una freqüent parella la formen dos comercials. La seva ruta els porta cada últim dia laboral a prendre unes copes a la barra. Per les converses que tenen, és fàcil endevinar que no han acabat la jornada, sinó que simplement posen en comú les seves situacions personals, banyades de ginebra i tònica. Després, carretera i manta; i a vendre s’ha dit, que el país és petit i cal una mica de benzina per travessar-lo millor. Qui sap si algun dia faltaran i hauran d’avisar als amos del bar perquè portin els seus combinats alcoholitzats a la cuneta entre Riudoms i Maspujols.

Grups de pares donant la llauna, no pas als veïns de menjador, sinó als fills, organitzant esdeveniments i actuacions i festes que els hereus no han demanat, però que ells fan per netejar les seves consciències i, de pas sigui dit, poder tenir una vida menys trista i avorrida. Cal veure’ls parlant dels nanos, com si ho sabessin tot d’ells, quan en realitat no saben ni què és el que els hi agrada.

Solitaris fent cafè, a dins i a la terrassa; un alumne i un professor. No ho saben, ni l’un ni l’altre. Però l’empremta que pot deixar un docent sobre un discent és il·limitada. A vegades, sense saber-ho, estem envoltats d’inputs que ens marquen el sentit de la vida, que ens guien en la nostra travessa vital. Qui ens aporta res? Tothom, segurament, però els mestres ho fan d’una manera tal que es fa difícil entendre els comercials, que parlen de les seves dones com si fossin meuques, sense tenir en compte els professors que van tenir; o els pares que organitzen la vida dels seus fills pel seu bé, sense saber que el “seu” es refereix als pares i no als fills; o els treballadors que no s’atreveixen a demanar un horari just, per no haver de renunciar a un sou míser, però que els sustenta les necessitats essencials. Tots tenen, hora rere hora, minut rere minut, segon rere segon, alguna cosa que els està influint. Seure i esperar, sense fer res per canviar-ho tot, també podria ser una forma de modificar el destí, però sense saber perquè l’alumne li fa una foto al professor i li envia. És complicat conèixer la veritat de les coses, ho és principalment per qui no està segur de res.

El professor agafa el guant llançat i el retorna. No hi ha ningú ofès, el duel acaba sense espases, no hi ha remor de sabres lluitant; tot el contrari, es percep un sentiment d’alegria per poder-se retrobar després de tant de temps. El món és tan petit que més val no tenir les mans plenes de xinxetes, mai se sap quan caldrà fregar-se els ulls.