dimarts, 23 de febrer del 2016

Relat de teatre

Canta! Canta i que et sentin de tot arreu! Balla! Balla i que et vegin des de més enllà! Estimar és fer el pallús... tant si ets entre palla com si et rodeges d’animals.
A sobre de l’escenari tothom està de dol. Hi ha un enterrament pagà, d’aquests barats. Ni tan sols han contractat un cantant perquè faci més amè el traspàs. Els actors apareixen a escena demanant ajuda. Veuen el mort i xisclen. Ho fan per ell; però també per ells mateixos. Sembla un altar, però és una tarima. Sembla un cingle, però és el marc per on es mou l’escena. Cauran tots els qui passegin per sobre. Sonarà, aleshores, un soroll sec, que ressonarà per tota la sala, buida, trista, negra.
-Hauria d’haver-hi més gent mirant com ens morim! -Exclama un noi jove mentre un senyor més gran que vell se’l mira sorprès.
-De què et queixes? Ja sabies on anaves quan vas demanar l’extremunció. -Li contesta al mateix temps que es rasca l’esquena. -Si seguim esperant la mort, i no ens toca el nostre torn, em deixaré la pell esquilada.
Una veu interromp la banal conversa entre els actors. És el director. Arriba tard, s’excusa amb tan poca gràcia que ningú no se’l creu. Per justificar el seu retard treu uns papers de la butxaca interior de la seva jaqueta de pana. Estan tan arrugats que li costa més del que es pensava aplanar-los i començar a llegir.
-Nois, he canviat l’escena principal! Ara sí! Això rutllarà! Fixeu-vos amb els canvis. Primer de tot, abans que res, just començar... acabarem!