Canta! Canta i
que et sentin de tot arreu! Balla! Balla i que et vegin des de més enllà!
Estimar és fer el pallús... tant si ets entre palla com si et rodeges
d’animals.
A sobre de l’escenari tothom està de dol. Hi ha un enterrament pagà,
d’aquests barats. Ni tan sols han contractat un cantant perquè faci més amè el
traspàs. Els actors apareixen a escena demanant ajuda. Veuen el mort i xisclen.
Ho fan per ell; però també per ells mateixos. Sembla un altar, però és una
tarima. Sembla un cingle, però és el marc per on es mou l’escena. Cauran tots
els qui passegin per sobre. Sonarà, aleshores, un soroll sec, que ressonarà per
tota la sala, buida, trista, negra.
-Hauria d’haver-hi
més gent mirant com ens morim! -Exclama un noi jove mentre un senyor més gran
que vell se’l mira sorprès.
-De què et
queixes? Ja sabies on anaves quan vas demanar l’extremunció. -Li contesta al
mateix temps que es rasca l’esquena. -Si seguim esperant la mort, i no ens toca
el nostre torn, em deixaré la pell esquilada.
Una veu interromp
la banal conversa entre els actors. És el director. Arriba tard, s’excusa amb
tan poca gràcia que ningú no se’l creu. Per justificar el seu retard treu uns
papers de la butxaca interior de la seva jaqueta de pana. Estan tan arrugats
que li costa més del que es pensava aplanar-los i començar a llegir.
-Nois, he canviat
l’escena principal! Ara sí! Això rutllarà! Fixeu-vos amb els canvis. Primer de
tot, abans que res, just començar... acabarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada